Empordà oriental

A l’estiu comença l’activitat a l’Empordà, obren petites galeries amb programació temporal i es tracta de triar i donar-les un lloc a l’actualitat. Aquest és el cas de l’exposició Asian Spring a ASSAI Gallery de Pals del 12 de juny al 5 de juliol. Això de primavera és un "link" empordanès amb el seu precedent major la "Printemps Asiatique – Asia Week" de París.

No hi ha gaires ocasions d'obrir la finestra per deixar entrar els flaires d'orient. Alexandra Planas ho va fer a Bonart amb l'article sobre el Traç Rebel de Gerardo D. Cristante un dels artistes participants en aquesta exposició.

Un somni oriental

A S. Dalí li agradava dir que era el primer habitant de la península en veure sortir el sol de l'Est des del seu llit de Port Lligat. "Ex oriente lux", aquesta llum vinguda d’orient sembla que li havia interessat des de jove com demostra l’exposició actual a la seva casa natal de Figueres: Un somni oriental. Exotisme i modernitat en el jove Dalí a cura del company Ricard Bru i oberta fins a 13 de setembre de 2026. El comissari assenyala que, quan Dalí amb dinou anys realitza un paravent amb reminiscències japoneses, ja feia més de quaranta anys que circulava l’interès per orient a Catalunya i que posteriorment desenvoluparà un enfocament molt més intel·lectual i rigorós d´aquest tema en la seva pintura.

Fa anys que és habitual la presència per terres empordaneses d'artistes vinguts d´orient,  molts acaben residint i treballant aquí, seduïts per un paisatge mediterrani ben diferent dels seus llocs d'origen. Es un fet aliè a la idiosincràsia greco-llatina de la terra empordanesa. Pot ser que un dels més arrelats en el temps sigui el taiwanès Dai Bin In a Llers que fa més de quaranta anys va cridar l'atenció d'Antoni Tàpies amb la seva gestualitat i traç lliure. També aquells que sovint exposen a la galeria Horizon de Colera que des de 1992 ha donat sempre un lloc a la mirada cap el Est, tal com es va demostrar l’any 2023 amb l’exposició East Meets West. En aquesta mostra Ralph Bernabei i Enric Ensesa exposaven amb artistes com  Takesada Matsutani, membre del grup Gutai i del que el 2019 es va fer una retrospectiva al Centre Pompidou, i també els japonesos Mariko Kumon, Matsuoka, Hiro Nobuko, Nihira Tsubaki, Toshio Yamamoto, Masafumi Yoshiyashu, Zenitani i l'escultora coreana Yoon-Hee resident a França.

Ara, l’exposició Asian Spring a ASSAI Gallery, una petita galeria  de Pals, ens proposa una col·lectiva que reuneix artistes de procedències i sensibilitats diverses, maneres d’entendre el llenguatge de la tinta i la pintura, en un nou diàleg entre dos artistes asiàtics i dos occidentals. Danhôo (Vietnam, 1966) i resident a França i Su Jing (Xina,1994) viu a París i el polifacètic  Corentin Candi (Belgica 1975), i Gerardo D. Cristante (Buenos Aires, 1979) que viu actualment a la Vall de Llémena (Girona). Tots quatre tenen en comú la fascinació per la pintura, la tinta, el gest, la matèria, el buit i sobretot  l’energia del traç portador d’una recerca interior. També és una bona ocasió per reflexionar sobre els lligams  de la pintura abstracta i la cal·ligrafia oriental.

 L´art del traç o la pintura sense significat.

L’art del traç és una expressió que m’interessa especialment com a crític d’art i com a cal·lígraf. L'art del traç es dona quan, sigui a través de la pintura o fins i tot amb l'escriptura cal·ligràfica, es posa tot l'èmfasi en l'expressió visual, quan s'escriu amb paraules no reconeixibles. Un llenguatge inventat i sense sentit, tal com va fer Luigi Serafini amb el conegut “Codex Seraphinianus” (1981), un llibre enciclopèdic escrit completament en una llengua inventada i asèmica, és a dir, sense significació. En certa manera és la forma més semblant a la música sense paraules que sentim sense cap voluntat d'entendre, tal com passa amb els mantres musicals d'Éliane Radigue. Quan el so ens arriba a les orelles i alhora mirem una pintura, els sentits, la percepció tota es posen en marxa i donem entrada al cos com a plataforma de recepció. Quan la ment intel·lectual es desactiva i actuen altres mecanismes, ens posem en sintonia asiàtica. No es dona cap significació, no entenem res, però sí que hi ha l’emoció estètica a través de la pell i dels sentits.

Dic que aquesta mostra és una bona ocasió de reivindicar un art del traç i la pintura sense significat aparent. Quan veiem les taques vaporoses de tinta d'en Coranti Candi (1975, Bèlgica), amb obres d'abstracció atmosfèrica, de grisos, negres, marrons foscos i tocs ocres, boira, fum o cendres sobre un ampli fons blanc, no veiem més que una obra construïda mitjançant taques, veladures i traços espontanis que afavoreixen l'expansió del pigment sobre papers xinesos i japonesos.

Sabem que no ens vol dir res més que el que veiem. La significació esdevé un estat contemplatiu, una mena de visió indesxifrable, un nou paisatge interior. No hi ha significats clars, però sabem detectar que estem davant d'una pintura que ens parla d'una altra manera. Certa qualitat contemplativa, com exigeix la tradició oriental, on el buit té tanta importància com la matèria, una dualitat inevitable entre caos i ordre, la dialèctica essencial. Aquest és el significat.

Dahoo (Vietnam, 1966). Quan en lloc de les taques vaporoses trobem micrografies de pintura que cobreixen tota o part de la superfície, com fa Danhoo, les obres despleguen un llenguatge pictòric dinàmic inspirat precisament en aquesta cal·ligrafia abstracta que no vol significar res, però aquesta vegada amb el color. Les composicions estan travessades pel moviment i la profunditat, on l'energia sorgeix del ritme del gest. Tal com Pollock llençava la pintura sobre la tela per fer els seus “drippings”, aquí és llançada, degotada o estesa de manera microgestual. Els colors violetes, blaus elèctrics, verds, ocres, roses, taronges i negres se superposen en múltiples capes. Nombroses gotes, regalims i esquitxades blanques recorren el llenç com centelleigs de llum. En aquest cas, l'energia essencial del Qi es manifesta inevitablement transformada en energia visual, un jardí feréstec, vital, orgànic i abstracte. És inevitable no associar aquestes obres a la noció de misteri i complexitat.

Vull subratllar que aquest pintor, tot i estar ben legitimat per escriure caràcters xinesos tradicionals com amor, felicitat o somni i deformar-los, el que fa és ocultar-los, desconstrueix fent pintura. En el seu lloc col·loca la pintura emocional, el ritme a través d'un gest, ocultant-los entre capes de matèria i color.

Su Jing (1994 a Wuhai, Xina) és la participant més interdisciplinària i conceptualista dels quatre, ja que treballa també amb vídeo i instal·lacions. Però el que aquí veiem són les seves “Derives vegetals” (2026); entre la figuració expressiva i l'abstracció lírica pinta fulles sobre paper Xuan. La pintura i el color són els dominants. Des de la gran massa de pinzellades blaves, formes florals violetes, tiges i brots vermells emergeixen verticalment des del fons, com si la imatge estigués en procés de creixement o transformació. Su Jing explora les nocions d'identitat, memòria, arrels i transformació. Aquí també els vermells i taronges actuen com a accents energètics amb traços ràpids i espontanis. Energia o qi és la paraula clau en tota la meva crònica.

Finalment, el ja esmentat Gerardo D. Cristante (Buenos Aires, Argentina, 1979) és el millor exemple per reblar el clau del tema de l'art sense significat que defineix aquesta exposició. El pintor fa unes obres en blanc i negre, i tots els matisos de grisos amarronats que li dona la tinta medieval, que va servir per atacar la paraula, el caràcter, el “kanji” més conegut de la tradició zen: MU. Gerardo D. Cristante proposa una reinterpretació personal, molt subjectiva, del shodō, el camí de l'escriptura japonesa, tal com ha fet Paloma Fadón, autora d’“Els Delirios del trazo en la ruta de la seda” (Libros de Aldarán, 2026).

Aquestes obres no necessiten la tradició cal·ligràfica, se situen directament en el territori de l'abstracció gestual monocromàtica de l'art contemporani. Aquí no hi ha dependència del color, sinó de la textura, el moviment i la petjada del gest. La composició està construïda gairebé exclusivament amb una gamma de negres, grisos, sípies i blancs. Esquitxades, degotejos i petites fractures visuals apareixen disperses, com rastres d'una acció ràpida i física. L'ampli espai blanc que acompanya les formes actua com a camp de silenci, tot i el soroll del gest. El resultat conserva la memòria de cada gest; no amaga com va ser realitzada, sinó que converteix el procés mateix en protagonista.

Gerardo Tristante, com a pintor, a diferència dels seus companys, sembla que no amaga la significació en la seva obra. Dic sembla perquè ha volgut utilitzar una paraula molt coneguda en la tradició filosòfica del budisme zen i de la cal·ligrafia oriental que té un gran significat: MU. Ha estat molt ben escollida perquè, paradoxalment, aquest caràcter sinojaponès és una negació anorreadora del sentit de les coses, un emblema de la renúncia a la significació lògica del llenguatge. És una al·legoria al no-res, a la negació. La podem llegir, saber el que ens diu, però el que ens diu és una negació del sentit i de tota interpretació. Ho nega tot, renuncia a tot, no vol dir res, desvirtua tota possible comprensió. És una paraula que emparenta amb la pintura abstracta dels seus companys d'exposició, que no pretenen significar res i ho diuen TOT.