Gaudí en cinc ràfegues, en el centenari de la seva mort

Ho reconec ja d’entrada: sempre he intentat evitar l’encontre assagístic amb la figura de Gaudí. Per besarda, segur. Per apriorismes, també. Per donar-li la culpa del centrifugat turístic que estem vivint a Can Fanga, sí. Pel bosc de llibres acadèmics o neocatòlics o neocientifistes o de retrodisseny que s’acumulen, per descomptat. I també, i sobretot, per deixar inalterada la meva sensibilitat de l’encontre només artístic amb les seves creacions, que em persegueixen des d’infant, com quan Cortázar evoca el trencadís entre els seus primers records d’infància d’un viatge a Barcelona.

Tel·lúric

Gaudí és més que orgànic: és tel·lúric. No és només algú que s’ha endinsat en les lleis generatives de la natura i les ha entès, sinó que se n’ha empapat fins al moll, arribant a connectar amb el nucli germinatiu d’allò natural, que és també tràgic, expressiu i abissal, i no només bell, lluminós i pastoral. Quan veig la Pedrera hi veig les muntanyes pelades colpejades pel vent de Prades i el Montsant. Les seves columnes esbiaixades que sostenen ponts i catedrals em recorden els arbres torçats i eixuts que sobreviuen a torrentades, ventades i sequeres al Camp de Tarragona. Quan palpo els bancs del Park Güell, veig les ceràmiques esmicolades que emergeixen de les terres llaurades del sud català, acumulades per generacions de pagesos que abandonaven una terra tan poc fèrtil. Veig un art sofert que, com les vinyes del Priorat, busca desesperadament la llum aixecant les branques i estirant les arrels en un terrer de pedra.

Processual

La Chiara Curti, arquitecta, restauradora i estudiosa de Gaudí i de la Sagrada Família, autora de El meu Gaudí (Triangle, 2025), ens n’ha fet adonar quan es pregunta quants edificis de Gaudí estan realment acabats. N’hi ha una llista llarga d’inconclusos, més que no pas d'enllestits. La Sagrada Família, és clar, però també els edificis Güell, com la Finca, el Park o la Colònia, la Pedrera, on hi manca la verge de cinc metres a la façana (sortosament), la Cooperativa de Mataró, la catedral de Mallorca i tants d’altres de mutilats, com la Casa Vicens. Això no va ser el destí fatídic, sinó la seva manera d’obrar, ja que no pensava mai a fer el que tocava, sino a plasmar a la terra la seva fantasia, sense importar la bogeria que fos. I no li preocupava, perquè ho feia tot gaudint del procés de treball: pas a pas, reixa a reixa, pedra a pedra, colze a colze amb els artesans o manobres que l’ajudaven i a qui ell guiava i amb qui cotreballava. Gaudí afegia cada dia a la filada una nova pedra per al seu edifici imaginat que sabia que no podria acabar, però amb la certesa que, deixant una empremta sòlida i original en cada gest i en cada procés ben reblat, algú l’acabaria. Hi ha qui, com Dalí o Bohigas -jo m’hi afegeixo-, considera que aquesta actitud ha de ser defensada sense necessitat d’acabar les obres del mestre, perquè és d’una potència artística i metafòrica, per ella mateixa, incontestable.

Lluminós

Que l’arquitectura és llum és un lloc comú, però en el cas de Gaudí és un axioma: el veritable nucli germinatiu de la seva obra. Això salta als ulls a l’interior de la Sagrada Família on, si bé són importants les columnes-arbre, encara ho és més que aquestes substitueixen els contraforts laterals i permeten alçar l'edifici filtrant llums des de les cobertes i els finestrals laterals. Aquesta obsessió lumínica la trobem en molts edificis. Posem-ne per exemple un de poc esmentat: l’Escola de les Teresianes de Barcelona, un edifici primerenc del 1888. Vist de fora, l’edifici sembla un massís i antipàtic castell medieval, però quan hom s’endinsa a l’interior, es topa amb un pati central que banya un claustre interior al segon pis —a quin foll se li acut fer un claustre en un segon pis!— sostingut per arcs catenaris pintats de blanc, tot creant un dels estatges o morades que Santa Teresa de Jesús entreveia en els seus escrits espirituals com a llum del món. Lux mundi!

Multisensorial

El seu cognom el delata: Gaudí, algú que va gaudir d’alguna manera a través de l’art, i això només pot ser de manera sensible i sensual, com un misticisme que troba en l’eròtica de l’art la seva redempció. Per això els sentits estan tots excitats, com el tacte, l’oïda i l’ull, és clar, el primer i sobretot. Les torres campanar de la Sagrada Família són tot oïda, connectant les sonoritats humanes amb les naturals. A les seves criptes i ermites també t’hi endinses olfactivament, entre els encensos condensats en atmosferes tamisades. Tot a la Pedrera ha estat tocat amb les mans, des de les pedres fins a les baranes i les balconades, afilant i transmetent el sentit tàctil de l’art. L’ull queda atrapat a les cascades de color i de llum que proposa a les façanes, voltes i interiors, creant un nou art que renova l’esperit artístic mediterrani i el fa evolucionar segles, perquè feia segles que havia quedat atrapat en fregits i refregits neobarrocs, neogòtics o neoclàssics. Dalí deia que ens calen els cinc sentits per entendre Gaudí, i raó no li mancava.

Místic

Quan parlem del Gaudí modern sempre intentem passar de puntetes, però la realitat és que Gaudí era un fonamentalista catòlic. No sabem ben bé com li va agafar, perquè Reus no tenia aquests nuclis tan radicalment religiosos. Segurament aquest misticisme venia de la seva personalitat, d’haver adaptat el mobiliari de la seva ànima al contacte amb la religió, i de la relació amb els corrents neocatòlics de la burgesia de finals de segle a Barcelona. Però desenganyem-nos: Gaudí vivia la religió de manera fèrria, quotidiana i obsessiva. Cada dia prenia la comunió a l’església de Sant Joan de Gràcia, i a la tarda feia conversa mística. Va anar a la presó per no perdre l’hòstia consagrada, i un creient com Joan Maragall se n’enemistà perquè el considerava massa extremista en la seva vessant més pietista i penitent. Així que per entendre a fons Gaudí, no ens podem saltar la classe de la fe: qui ho faci, no hi capirà un borrall del seu art, i es quedarà amb una interpretació somerament formalista.