La nova exposició individual d'Antonio Ballester Moreno a la galeria Pedro Cera, titulada CUTOUTS , aprofundeix en una investigació visual marcada pel color i la simplificació de les formes geomètriques. En aquest projecte, l'artista fa un pas més enllà de la pintura per endinsar-se al territori de l'escultura, ampliant-ne el llenguatge plàstic mitjançant l'escala i l'ocupació de l'espai. La forma deixa de ser únicament superfície per convertir-se en presència física, transformant lexperiència de lespectador en relació directa amb lentorn expositiu.
El punt de partida daquesta evolució es troba en un gest aparentment simple: la retallada. A la seva pràctica, Ballester Moreno treballa primer sobre paper, a través del collage, on l'acte de tallar defineix tant les formes com les restes. Aquests materials inicials, estretament vinculats a la seva pintura, constitueixen el nucli del procés creatiu. A l'exposició, tant les siluetes retallades com les seves “restes” són reconfigurades en escultures d'alumini a major escala, sense perdre la petjada física del gest original de les tisores.
A partir d´aquesta operació, l´artista confronta el visitant amb una tensió fonamental entre forma positiva i negatiu, entre presència i absència. Tot i això, lluny d'establir una oposició tancada, les dues dimensions es presenten en igualtat de condicions, diluint els límits que tradicionalment les separen. L'acte de retallar no només genera l'obra, sinó que també produeix la separació que permet a les maneres emancipar-se de la relació clàssica entre figura i fons.
D'aquesta manera, l'espai expositiu deixa de funcionar com a contenidor neutre per convertir-se en un camp actiu de relacions. Les formes no es limiten a ocupar-lo, sinó que ho reconfiguren constantment, dialogant entre si i amb l'arquitectura a través del buit i la matèria. El resultat no és la representació d‟un paisatge, sinó la construcció d‟una condició paisatgística real dins del propi espai de la galeria.
En entrar a l'exposició, el cos del visitant queda implicat inevitablement en aquesta configuració. L'experiència deixa de ser contemplativa i fixa per esdevenir un recorregut físic i mòbil. El significat de l'obra es construeix a partir del desplaçament, la proximitat i la distància, així com el ritme corporal de qui la travessa.
En aquest sentit, la dimensió performativa de la mostra emergeix de la trobada entre els objectes escultòrics i els cossos en moviment. La percepció ja no depèn d‟un únic punt de vista, sinó d‟una multiplicitat de relacions canviants. Aquesta activació de l?espai recorda la pràctica d?Alexander Calder, que va alliberar l?escultura de la seva immobilitat per integrar-la en un diàleg dinàmic amb l?arquitectura i l?entorn.
A mesura que el visitant recorre l'exposició, la seva experiència s'aproxima a allò que Gilles Deleuze va anomenar “geopoètica”: una forma de percepció del paisatge que sorgeix de l'acumulació d'impressions simultànies, en transformació constant i sense un significat fix. El paisatge, entès històricament no com a naturalesa en si, sinó com a imatge construïda, apareix aquí desestabilitzat.
Ballester Moreno inverteix aquesta lògica representacional. En lloc de traduir el món en imatge, reintrodueix les condicions de la representació al propi espai físic. Així, el paisatge deixa de ser una cosa que s'observa per esdevenir una cosa que passa. Una experiència que no representa l'entorn, sinó que l'activa i el fa perceptible al mateix moment en què l'espectador el travessa.