Lúa Coderch: l’ull cluc

La Fundació Vila Casas al museu Can Framis ha inaugurat un nou espai expositiu que acollirà propostes especials. S’inaugura amb Lúa Coderch, que va obtenir el premi ARCO 2025 Antoni Vila Casas. El premi comportava l’adquisició d’obra i una futura exposició de l’artista en aquest nou espai del museu.

La instal·lació consta de sis estímuls relacionats. Diu Lúa Coderch que ens trobem a l’interior d’un ull. Ens diu que l’ull està tancat i hem de mirar cap endins.

El primer estímul el veiem a l’exterior: adherit a una cortina que enfosqueix la sala hi ha una parpella de pèl sintètic. El cortinatge espès no deixa entrar la llum del gran finestral a la sala, pintada de vermell, una clara al·lusió a la sanguinitat. El segon estímul és un vídeo on l’artista, en veu en off, explica al seu fill alguns secrets meravellosos de la natura. Entre tots ells, una branca amb dues fulles que són dos ulls. La realitat incorpora l’imaginari i la llegenda de la màrtir cristiana Llúcia de Siracusa, pintada per Francesco del Cossa al segle XV. Aquesta extirpació sacrificial dels ulls li suggereix la necessitat d’una renaixença de la visió. Sigui aquesta en el seu aspecte visionari o com els ulls que estan per venir. Els ulls de la renovació de la mirada sobre el món.

El tercer estímul és una impressió subtil d’un dibuix sobre un altre cortinatge. Aquest reprodueix una de les formes característiques de les que veiem quan els ulls estan tancats: vasos sanguinis, cos vitri, fosfens, mosques, filaments i una mena de paramecis que es belluguen sense parar. Lúa Coderch ha escollit una forma arbòria, una minúscula branca, per reproduir-la en el tèxtil.

El quart estímul surt una mica de la narració perquè tan sols són uns cubs, petites escultures minimalistes i geomètriques que serveixen de seients per visionar el vídeo.

El cinquè estímul és una mini vitrina que recull la fossilització de l’instant en què un llamp impacta amb la sorra i es petrifica. La fulgurita és el nom d’aquesta matèria creada en un instant, en un nanosegon de la llum impactant contra el sílice.

La sisena i última són dues impressions sobre paper d’una imatge del tronc tallat d’un pi amb càrrega sentimental per a l’artista i els seus cercles concèntrics, aquells que assenyalen el creixement. El tacte del tronc recent tallat desprenia la humitat d’una ferida i això li remet a la cicatriu d’una ferida pròpia que l’artista té sobre la pell amb forma d’ull.

Lúa Coderch ha fet amb aquesta instal·lació una suma del que és personal i del que és epocal. Per una banda, implicació emocional, records i experiència carnal; per l’altra, un intent de retratar la nostra època i proposar alguna solució de futur, quan diu: “No són meus els ulls nous que broten, són els ulls que estan per venir”.

• Foto Pau Bruguera.

Més enllà de la mirada personal de Lúa Coderch, la seva proposta ha de referenciar-se amb una preocupació que periòdicament apareix com una de les causes del desassossec humà; em refereixo al cos i, més concretament, a l’ull i a la pèrdua de la visió.

Darrerament, degut a la generositat de la companya Pilar Parcerisas, he tingut l’ocasió de presentar el seu llibre “Tàpies i la ceguesa” (SM Edicions) en tres ocasions, una d’elles al museu Tàpies, coincidint amb l’exposició del centenari. Borja-Villel, al text de presentació de l’exposició commemorativa, ressaltava el paper dels ulls i la ceguesa degut a una malaltia ocular, una maculopatia. Borja-Villel, al text de presentació de l’exposició, recull una declaració de Tàpies: «Vaig començar pintant ulls i acabaré pintant ulls!». Aquesta voluntat la confirma Pilar Parcerisas quan assegura que els ulls i les parpelles del final no són una raresa, que hi són des de Dau al Set.

Un dels moments culminants del llibre és la part dedicada al fotògraf cec Evgen Bavčar, ja que Pilar va facilitar i viure en primera persona la visita que el fotògraf va realitzar a Antoni Tàpies l’any 1998.

El trànsit entre segles que tant m’interessa va reflectir l’interès per aquest fotògraf i per la ceguesa, tal com consta a l’exposició “Cegueses” (1997), amb comissariat de Glòria Bosch durant quatre mesos al Museu d’Art de Girona, a la Casa de Cultura i a l’hospital Josep Trueta, i en la qual van participar alumnes de l’Escola Massana, amb el professor Ignasi Aballí.

Cap als anys noranta es va centrar l’atenció en el tema de la ceguesa, segurament arran de l’exposició que va organitzar Jacques Derrida al Museu del Louvre el 1990: “Memòries de cec: l’autoretrat i les runes”, un missatge molt clar a favor que l’artista ha de treure la vista de la realitat i pintar des de la memòria i amb un clar anhel cap a allò invisible.

Aquests mateixos límits entre imaginació i realitat de l’ull cluc són el tema principal d’aquesta magnífica instal·lació de Lúa Coderch. El seu propòsit és divers, com és divers i alhora enriquidorament contradictori el pensament actual. En aquest sentit hi trobem una oda a la mirada interior, intuïtiva, que vagi més enllà del sentit de la visió, un ull cluc, però alhora i necessàriament un cant a la percepció intensa i atenta de la mirada cap a l’exterior: flors, natura o raig petrificat. També, per una banda, un elogi del present vist amb atenció, però alhora una voluntat profètica de millora del món, en paraules de Lúa Coderch: “Necessitem imaginar mons que encara siguin habitables, que siguin més amables i més justos que els que coneixem. Sense això no és possible l’acció”.

Ens queda l’enigma de saber si la mirada de l’ull cluc, la visió interior, necessita o no que les circumstàncies que l’envolten siguin millors. Penso en els ulls negats dels místics, en l’austeritat dels monestirs, en la no-acció, en Bodhidharma tallant-se les parpelles i en el goig de la no-visió. Aviat ho sabrem.