Tres cercles virtuosos: Charo Pradas a la Galeria Marc Domènech

La galeria Marc Domènech va d’encert en encert. Les seves exposicions sobre els herois de la contemporaneïtat l’han convertida en un baluard de valors artístics contrastats pel temps. Cada nova exposició així ho ratifica. Els muntatges són impecables i l’atmosfera que s’hi respira és de contemporaneïtat continguda, obres a les quals el temps ha tret allò que sobrava, els exabruptes, i permet reviure-les amb tranquil·litat. Sempre hi ha catàlegs ben editats que guien la visita, un espai de lectura i documentació. També hi ha un lloc confortable per seure, cosa cada vegada més necessària en fires i galeries per poder potenciar l’atenció en les obres i donà repòs a la mirada. En aquesta ocasió exposa Charo Pradas (Terol, 1960) les seves obres dels anys vuitanta, quinze pintures i divuit dibuixos, seleccionats pel mateix galerista Marc Domènech.

A la Barcelona dels convulsos 'vuitanta', tot passava per un nou impuls de la pintura. Jo mateix la vaig reivindicar des de les pàgines de La Vanguardia amb un article que proclamava La pintura como espejo (1984). Una època que J. M. Bonet ha acabat definint com 'els anys pintats'. Charo Pradas va estar vinculada, no formalment, però sí per proximitat, com a parella de Xavier Grau, amb l’eix aragonès de José Manuel Broto i Gonzalo Tena, també de Terol. Formaven el grup Trama, eren pintors formalistes i mantenien els postulats teòrics del moviment “Support-Surface”. Tots els que pintaven en aquella època van passar per la Galeria Miguel Marcos, una referència imprescindible per comprendre aquells anys de pintura-pintura.

• Charo Pradas, ST, 1980.

"Un centre de gravetat permanent"

Enrique Juncosa escriu el text de presentació del catàleg i, abans de res, abans d’entrar en la pintura, vull destacar aquest fet. Em refereixo a la feliç trobada entre el crític i l’artista al llarg de molts anys. El 1993, amb el text Fractal Zoom, el 2001 amb Esfera Imagen i actualment amb Un centro de gravedad permanente. Aquesta imantació és mútua, indica una certa continuïtat d’interessos recíprocs i ho considero com una cosa molt rellevant en un temps que ho instrumentalitzem tot, una època del fet de fer servir i llençar. La fidelització ens parla d’algú que coneix bé l’obra de l’artista i ens ofereix algunes claus com a intèrpret privilegiat de la seva obra.

Ja el títol del text d’Enrique per al catàleg és molt revelador, sembla parlar d’alguna cosa que no només els afecta a tots dos, sinó que afecta tota una generació. Em refereixo a la recerca d’Un centre de gravetat permanent, al·ludint al cèlebre tema musical de Franco Battiato en els seus “Ecos de dansa sufí”. L’exigència de la novetat, la precipitació accelerada dels mitjans, el fet, sovint contradictori o paralitzant, del temps i l’espai que es troben, en canvi, permanent. La cultura postmoderna ens ho feia viure així, d’una manera especial i intensa. La dècada dels anys vuitanta, període que recull aquesta exposició, estava marcada per la llei de l’acceleració estètica i per una inevitable tendència a la pressa. La seducció de l’efímer postmodern ja augurava la necessitat d’acabar, en alguna cosa més absoluta i immòbil, la recerca d’una altra llei: la llei de la immobilitat i dels principis ferms. La tradició permanent dels valors simbòlics de l’art, la mateixa tradició moderna, necessita un centre de gravetat permanent que, malgrat el moviment constant, no variï amb el temps ni amb les circumstàncies.

• Charo Pradas, ST, 1985.

El cercle estàtic

L’acceleració i el retorn al mateix es representa d’una manera esquemàtica a través del cercle. Aquesta és una de les primeres i principals sensacions que tenim quan ens col·loquem davant les pintures de Charo Pradas. Al llarg d’aquests anys, Enrique Juncosa ens ha anat donant claus fiables i fàcils de corroborar per la nostra pròpia experiència. La circularitat estàtica ve verificada pel que va escriure Juncosa el 1993 sobre la pintura de Ch. P.: “el cercle esdevé també espiral, la imatge perfecta del dinamisme estàtic”.

Els colors mai no són estridents, són suaus. Un embolcall de suavitat, de formes i colors. Ho aconsegueix amb tècniques mixtes, potser veladures, però sempre sobre tela. Per contra, en els dibuixos busca més rotunditat i aplica l’oli sobre el paper, cosa que li atorga una untuositat densa, molt fosca, gairebé opaca, com en els números 27 a 40 del catàleg. Pinta amb una sensualitat evident, semblen formes fetes com es fan les cal·ligrafies orientals, en moviments circulars que impliquen el braç i el cos completament. La pintura planimètrica de Charo Pradas té perfils definits, línies contínues que no produeixen ombra. Tinc la sensació que les seves formes, malgrat ocupar tot l’espai de la tela, no volen imposar la seva presència: són silencioses.

• Charo Pradas, Anunciación, 1988.

El cercle hipnòtic

Solem buscar camins coincidents en el camí d’un artista, però no com a demèrit, sinó per emfatitzar el camí comú de recerca cap a la causa de l’art. Roses, blanquinosos, ocres i grisos corresponen a la suavitat de les formes; els traços sinuosos creen formes arrodonides, orgàniques, tubulars i fins a cert punt mandèliques, formes diagramàtiques i geometries toves, com en les obres 05, 06 o 14 del catàleg.. És en aquest sentit que hi veig proximitat amb Philip Guston, Terry Winters, Juan Uslé i Javier Puértolas que també abunden en les microformes circulars i biològiques, en què allò proper és vist amb la mateixa “zoom-mirada”, mirades cosmològiques. Les pintures de Charo Pradas posseeixen la mateixa capacitat hipnòtica que els roto-relleus de Marcel Duchamp. Aquesta circularitat, aquesta geometria pictorialista, es basa en el concepte de xarxes i malles, una mena de geometria espiritualitzada, no a la manera dels artistes formalistes o constructivistes, i molt menys de l’art òptic, sinó més aviat en la tradició hermètica de Hilma af Klint (1862–1944), recuperada recentment de l’oblit pel Guggenheimde Bilbao.

Potser els cercles concèntrics produeixen els mateixos efectes hipnòtics desconeguts, un estat de consciència apte per endinsar-se en el món amagat darrere les formes. Escriu Juncosa el 1993 sobre Pradas: “Espirals que generen ressonàncies i ecos amb habilitat hipnòtica, representant alhora l’ordre i el caos”.

• Charo Pradas, ST, 1989.

El cercle virtuós

L’ull com a cercle i el·lipse és el tema més evident en la pintura de Charo Pradas. El moviment circular, igual que altres accions rotatives, com fan els astres, o tal com ho entenien els dansaires sufís, es converteix en el primer i principal símbol d’allò originari. És un cercle virtuós, en el sentit que utilitza Klint, i les seves quatre companyes del grup “Fem”; elles i altres dones visionàries poden visualitzar l’invisible i sempre és circular. El moviment circular, igual que altres accions rotatives, adquireixen en aquestes visions espirituals una imatge de la divinitat mateixa. En Plató, quan Sòcrates suggereix que els primers habitants de Grècia consideraven "déus" (theous) els astres (sol, lluna, terra, estrelles, cel) perquè observaven que sempre estaven movent-se i "corrent" (theonta), derivant així el nom de theos de la seva naturalesa de "córrer" o "fluir" (thein). Sempre en cercle perpetu. Aquesta relació amb allò intangible fa potser que Juncosa interpreti que Charo Pradas, aconsegueix “la representació d’allò que no pot ser representat”. Vaig quedar ungit per aquesta frase reveladora.

Enrique Juncosa escriu sobre les pintures de Charo Pradas alguns dels que considero els majors assoliments per a la causa de l’art: “visions interiors”… “que ens recorden tècniques de meditació o contemplació”… i “el viatge interior com una poderosa possibilitat per al coneixement del món”. Ulls, llum, estructures i malles, efectes hipnòtics, circularitat, òrgans-entranyes, cosmos i estructures mandèliques, contemplació, energies, s’acosten als mètodes necessaris perquè entrem en aquest secret i ens animen a trobar les claus paradoxals d’allò que no pot ser representat i que es mou en un cercle infinit.