L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) presenta l’exposició La dona en l’obra de Julio González, una proposta que revisita la producció de l’artista des d’una mirada centrada en les figures femenines que van marcar tant la seva trajectòria vital com creativa. La mostra s’inscriu dins dels actes commemoratius del 150è aniversari del naixement de Julio González, tal com ha assenyalat la directora del museu, Blanca de la Torre.
Comissariada per Brigitte Leal, l’exposició reuneix 148 obres, majoritàriament procedents de la col·lecció de l’IVAM, amb l’excepció de quatre dibuixos provinents de la col·lecció Alfons Roig de la Diputació de València. Aquest conjunt posa en relleu la riquesa dels fons del museu i, sobretot, ofereix una lectura aprofundida del paper de la dona dins l’univers de l’artista.

El recorregut expositiu, obert fins febrer de 2027, es desplega en dos eixos complementaris. D’una banda, un itinerari biogràfic que revela com González va créixer i viure envoltat d’un entorn marcadament matriarcal: la seva mare, les seves germanes i, més endavant, la seva filla, Roberta González, també artista destacada dins l’abstracció. A aquesta constel·lació s’hi afegeix Marie-Thérèse Roux, companya sentimental, musa i creadora. Les generacions posteriors, representades per Carmen Martínez i Viviane Grimminger, van contribuir decisivament a ampliar els fons de l’IVAM amb les seves donacions.
Tanmateix, aquesta presència femenina contrasta amb la seva escassa visibilitat històrica. Tal com apunta Blanca de la Torre, de moltes d’aquestes dones amb prou feines es conserven obres o estudis, fet que evidencia les mancances dels relats tradicionals de la història de l’art.
D’altra banda, l’exposició proposa un itinerari temàtic i iconogràfic que convida a reconsiderar la representació de la dona en l’obra de González. Des de figures hereves de la tradició acadèmica, el recorregut evoluciona cap a tensions simbòliques com la dicotomia entre la garçonne —urbana, moderna i culta— i la figura de la llauradora, associada al treball, la maternitat i la continuïtat de la vida. Aquesta dualitat reflecteix les contradiccions d’un artista capaç de transitar entre figuració i abstracció amb una mirada complexa sobre el femení.
El discurs expositiu s’atura especialment en tres peces clau, reinterpretades des d’una òptica contemporània: Dafne, revisada a partir de l’absència de lectures feministes; i la tensió entre La mujer ante el espejo i La Montserrat, que exemplifiquen visions oposades però complementàries de la identitat femenina.
El disseny de l’exposició, a càrrec de Manel Jiménez, aposta per una paleta de tonalitats càlides i terroses que reforcen la connexió amb la materialitat, l’acolliment i la terra, en coherència amb els eixos conceptuals de la mostra.