Exposicions
Natura arqueològica: el fang com a memòria i arquitectura
A Tramuntana Gallery, Madola i Vallverdú transformen ceràmica i escultura en registres de temps, processos i experiència sensorial.
A Tramuntana Gallery, la nova exposició Natura arqueològica. Arquitectures del cor reuneix les obres de Madola i Vallverdú en una proposta que concep la ceràmica i l’escultura no com a objectes, sinó com a registres de memòria i temps. La ceràmica no és un simple objecte; és un procés, un registre de successos. Tot el que succeeix des del primer contacte de la mà amb el fang fins al judici final del foc defineix les peces i la seva força expressiva. La peça acabada, aparentment immòbil, conserva una memòria física: la del cos que la va modelar i la de la terra que va acceptar —o va resistir— aquella voluntat.
Madola construeix ruïnes contemporànies més que objectes convencionals. Des de la seva entrada a la Massana el 1960 i la seva primera exposició presentada per Salvador Espriu el 1966, la seva trajectòria ha estat una excavació constant cap a l’interior de la matèria. Les seves peces operen com a llindars que separen allò conegut del que s’intueix. No hi ha cosmètica ni artifici: hi ha òxids, textures i temps geològic. El forn esdevé un accelerador de segles que deté l’erosió just a temps. Formada amb Josep Llorens i Artigas i doctorada en Belles Arts amb una tesi sobre l’herència de Joan Miró en la ceràmica contemporània, Madola ha deixat la seva empremta en obra pública a quatre continents i forma part de la Reial Acadèmia Internacional de Ceràmica. Després de sis dècades de trajectòria i el Premi Nacional d’Artesania (2024), els seus volums continuen plantejant preguntes obertes, fidel a una manera de comprendre el món a través del tacte.
Vallverdú ha recorregut un camí de reflexió acadèmica abocada al taller. Quaranta anys dirigint escultura a la Universitat de Barcelona no van ser un parèntesi, sinó una metodologia: ensenyar a mirar el material per poder entendre’l. La seva obra és fang cru, despullat de qualsevol esmalt; planxes construïdes i modelades simultàniament, totalment buides per dins, sense cap ànima interior. Si en els seus inicis predominaven les formes tancades i hermètiques, el temps i el seu retir a Concabella han anat obrint-les. Avui, les seves arquitectures es deixen travessar per l’aire i la llum, que penetra a través de finestrals i orificis. Són construccions que han après a respirar, arquitectures imaginàries que beuen de la història, la llegenda i el mite. La majoria són maquetes d’espais on es podria entrar, i la presència de portes i obertures estableix una relació directa amb el cos de l’espectador, convertint l’obra en homenatge a moments i persones que han marcat la seva vida.
Malgrat les seves diferències de trajectòria i manera de treballar, Madola i Vallverdú coincideixen en una certesa fonamental: la terra posseeix una naturalesa antiga que ens precedeix. Les seves formes, ja siguin refugis o fronteres, són arquitectures d’allò indecible. És un art que no necessita explicació, perquè apel·la a quelcom que portem dins i que només el fang és capaç de materialitzar.
Et poden
Interessar
...
