Exposicions
Quan el teler esdevé algoritme: el temps plegat de Marie-France Veyrat
El Cicle d’Art Contemporani a la Sala Fortuny presenta una instal·lació que connecta origen i futur a través del teixit, convertit en estructura de pensament i metàfora radical de l’art digital.
L’obra de Marie-France Veyrat s’ha caracteritzat, des dels seus inicis, per una atemporalitat sostinguda i una clara voluntat d’universalitat. Les seves figures no pertanyen a cap territori concret ni s’inscriuen en una cronologia estable; apareixen com a presències transversals, gairebé extradimensionals, capaces d’articular un llenguatge comú entre realitats possibles. En el seu univers visual, l’art no habita simplement el temps: el precedeix i, d’alguna manera, l’activa.
Aquesta mirada pren cos en l’exposició que es pot visitar fins al 4 d’abril dins el Cicle d’Art Contemporani a la Sala Fortuny, comissariada per Aureli Ruiz. Aquí, el tèxtil emergeix com a nucli conceptual d’una investigació que connecta origen i futur en un mateix gest. El teixit no és entès com a suport ni com a superfície ornamental, sinó com a estructura de pensament. Teixir, en la pràctica de Veyrat, equival a codificar; entrellaçar fils és construir sistemes. El teler deixa de ser una eina ancestral per convertir-se en una tecnologia del coneixement.
L’artista proposa així una lectura del tèxtil com a dispositiu primigeni que anticipa els principis de la computació contemporània. Trama i ordit dialoguen amb circuit i pantalla; el patró esdevé protoalgoritme. Aquesta correspondència qüestiona el relat lineal del progrés tècnic i planteja, en canvi, una temporalitat plegada, on origen i futur coexisteixen en una mateixa operació material.
Les peces no es presenten com a relíquies, sinó com a vestigis actius orientats cap al demà. Són artefactes que custodien una memòria paradoxal: no la d’allò que ja ha passat, sinó la d’allò que encara ha d’arribar. Aquesta idea connecta amb la noció de Vorerinnerung —el “pre-record”—, la inquietant intuïció que el futur pot deixar empremta en el present.
En sintonia amb el pensament de Martin Heidegger, el temps no es concep com una línia que avança cap a un horitzó llunyà, sinó com una força estructurant que emergeix des de la futuralitat. L’obra activa, així, una experiència temporal expandida en què memòria i anticipació es confonen, i el tèxtil —entès com a sistema— esdevé metàfora i mecanisme per repensar l’art digital.
La instal·lació s’inscriu també en la recerca escultòrica de Veyrat entorn de la forma totèmica i el volum d’arrel brutalista. El tòtem no hi apareix com a símbol folklòric, sinó com a estructura primària: un cos vertical que concentra matèria, energia i memòria en un eix de tensió. L’espai expositiu no es desplega de manera cronològica, sinó ontològica. Les obres comparteixen una mateixa dimensió atemporal on l’arcaic, el tecnològic i l’especulatiu conviuen sense jerarquia.
El resultat és una experiència corporal i immersiva, gairebé ritual, que convida a repensar la relació entre tradició i tecnologia, entre gest manual i intel·ligència artificial, entre passat ancestral i imaginari digital. Més que una mirada nostàlgica cap a l’origen, la proposta planteja l’origen com a territori latent: un espai des d’on encara és possible imaginar el futur.
Et poden
Interessar
...
