Antoni Cumella. Pensament escultòric

"La ceràmica és una escultura de revolució", aquesta frase del mateix Antoni Cumella i Serret (Granollers, 1913- Barcelona, 1985) esdevé l’eix principal de l’exposició Antoni Cumella. Arquitectura de les formes que, comissariada per Ricard Bru, revisa la seva obra ceràmica com un fet escultòric; com una pràctica que intervé a l’espai tant si es tracta de peces de torn, objectes, murals o relleus. Fascinat pels volums i compromès amb la innovació del seu temps, fou un dels creadors que va fer participar aquest llenguatge de nous plantejaments, nous tractaments i d’una nova morfologia, alliberant-la, definitivament, del seu original utilitarisme. Una ferma voluntat d’investigació, juntament amb la pràctica d’un bon ofici i dels entrellats de la tradició va donar com a resultat una ceràmica concebuda com un art pur, que defensa la matèria amb totes la seva palpitació i qualitats intrínseques. La seva principal aportació fou trobar un perfecte equilibri entre la necessitat de permanència i la de recerca; entre el desig classicista i l’abocament a la ruptura contemporània.

L’exposició Arquitectura de les formes que presenta Artur Ramon Art mostra peces autònomes amb poesia volumètrica i plaques pensades per integrar-se a l’espai arquitectònic. Ambdues línies comparteixen una mateixa coherència conceptual on la forma i la matèria es construeixen des d’un pensament unificat.

El concepte específic d’escultura es revela en Cumella ja des dels seus inicis artístics i configurarà el denominador comú de tots els seus treballs. En aquest sentit, va trobar un idioma propi que el connectà amb les inquietuds de l’escultura i l’arquitectura internacionals. La relació de molts dels seus resultats amb l’obra de Hans Arp, Max Bill, Naum Gabo o Henry Moore i l’herència del català Llorens Artigas, palesa com fou capaç d’aconseguir amb un material tradicional unes formes lliures en estreta relació amb l’avantguarda, tot esdevenint un dels renovadors incontestables de la ceràmica europea. La ceràmica que és fang, aigua i foc, o sia mutació de la matèria, serà per a Cumella un material -en particular el gres- que podrà tornejar, modelar, gravar, esculpir o esmaltar, trencant la barrera entre el que s’ha anomenat "arts aplicades" i la creació estètica tridimensional en la seva més elevada accepció.

A les seves formes essencials (vasos, bols, gerros) inspirades en l’austeritat, sobrietat i en estilització de la ceràmica oriental, de perfils harmoniosos, de suau contornejat i de volums modelats i severament proporcionats, l’artista atorgà a les seves obres un concepte d’especulació tridimensional. Amb un extremat perfeccionament de les superfícies -mats o brillants- i de qualitats autènticament epidèrmiques, Cumella les tractà amb una volguda limitació d’esmalts, amb subtils gradacions monocromàtiques per tal d’intervenir bàsicament en el fet escultural. Cumella entenia la matèria (argila i gres) com un "interlocutor viu", escoltant les seves possibilitats i limitacions. Això el porta a una experimentació constant amb esmalts i coccions d’alta temperatura que conferien a les seves peces una vida i una vibració úniques.

A partir de la dècada de 1950, de l’humil torn de terrissaire, que modela formes utilitàries, arriba a crear relleus ceràmics construïts amb relació a l’arquitectura; el mòdul aïllat, la placa matèrica o l’escultura abstracta, tothora des d’unes estrictes exigències espacials. L’artista modela la ceràmica de manera que les diferents peces juguen i es recreen amb espais buits i foradats tant interiors com exteriors, unint forma i matèria per traspassar les fórmules convencionals.

Pel que fa als seus relleus murals, aquests ens remeten a una representació abstracta de la natura, a formacions geològiques i, fins i tot, a una flora petrificada en el temps. Obres agosarades i obertes a l’espai que investiguen les possibilitats de la forma amb un caràcter alhora òptic i tàctil. El seu enfocament es basava en l’expressivitat de la matèria (pell expressiva) i el volum per crear un diàleg directe amb l’espai construït.

La intervenció més destacada de Cumella fou el mural monumental per al Pavelló d'Espanya per a la Fira Mundial de Nova York (1964-1965), dissenyat per l'arquitecte Javier Carvajal. Va ser una fita que va consolidar el seu prestigi internacional, capaç d'elevar aquest material a un llenguatge purament arquitectònic. El mural es va concebre com un homenatge a Gaudí, integrant textures i relleus que dialogaven amb la llum i l'ombra; una constant a l'obra de Cumella que buscava dotar l'arquitectura d'una pell vibrant. Per a Cumella, Nova York va representar un dels tres vèrtexs geogràfics de la seva carrera (al costat de Roma i Madrid), i va marcar la seva evolució cap a una ceràmica industrialitzada, però d'ànima artesanal que avui continua el taller familiar de la mà del seu fill Toni Cumella.

Apunts biogràfics

Antoni Cumella i Serret (Granollers 1913-1985) és considerat un ceramista conegut internacionalment que va aprendre l’ofici a l’obrador familiar juntament amb el seu germà gran Joaquim Cumella. La seva formació va continuar a l’Escola del Treball de Barcelona amb Josep Maria Jujol i Josep Lluís Sert i on va conèixer l’obra de Gaudí. Es va casar amb Agnès Vendrell l’any 1942 i van tenir dos fills. El 1936 va exposar individualment per primer cop a Barcelona i va ser becat per la Generalitat per realitzar els estudis a París, però l’arribada de la Guerra Civil no el permet quedar-s’hi. Durant la guerra treballà com a sanitari i finalment va acabar al camp de concentració Porta Coeli a València, on estudià alemany, llatí i matemàtiques i del que va sortir amb llibertat vigilada i sense drets el 1940.

Als anys cinquanta inicia una trajectòria d’exposicions a Madrid, on entra en contacte amb intel·lectuals crítics amb el franquisme, i col·labora activament amb el Grup R, involucrant-se en l’àmbit de l’arquitectura com un altra vessant de la seva creació: l'art i l'espai construït són part d'un mateix organisme viu. A partir de la seva participació en les Triennals de Milà (1936, 1951 i 1957), fou reconegut a tota Europa per les seves peces de gres esmaltat d’una gran puresa i bellesa formal. El 1956 viatja a Alemanya, on treballa en murals i exposicions i rep ofertes acadèmiques. El 1958 participa en la creació del primer museu d’art contemporani de Barcelona i el 1959 funda, amb Alexandre Cirici i Romà Vallès, l’Escola d’Art del FAD, a més de col·laborar amb Subirachs el mural Les Taules de la Llei a la Facultat de Dret de la UB.

A Barcelona destaca el mural per a l’antic edifici Sandoz, ubicat a la Gran Via de les Corts Catalanes. Els murals ceràmics del vestíbul destaquen per la seva textura orgànica i per l’ús d’esmalts amb tonalitats ocres, característics de la seva etapa informalista. La recent rehabilitació ha generat debat a causa de la seva nova disposició i visibilitat. Igualment, va executar obres singulars com el tap d’una ampolla d’Osborne dissenyada per Dalí. A partir dels anys vuitanta treballa en litografies i medalles, entre les quals destaca la del Parlament de Catalunya. Va ser reconegut amb la Medalla d’Or de la Triennal de Milà (1936,1951, 1957); el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1980), concedit pel Ministerio de Cultura; la Creu de Sant Jordi (1981), la Medalla d’Or Mèrit Artístic (1982), rebut de mans de l’Ajuntament; la Medalla d’Or del FAD (1982) i el títol de fill predilecte de Granollers.

Antoni Cumella. Arquitectura de les formes

Artur Ramon Art. Bailèn, 19. Barcelona

Del 29 de gener al 13 de març de 2026