Exposicions
Mig segle del Museu del Càntir celebrat amb tretze escultures
La Col·lecció Bassat reuneix vuit artistes clau de l’escultura contemporània en una exposició que coincideix amb el 50è aniversari del museu i els 75 anys de la Festa del Càntir.
Tretze escultures donen forma a la nova exposició temporal que es podrà veure fins al 15 de març al Museu del Càntir d’Argentona, una proposta que posa la mirada a la comarca del Maresme a través d’una selecció d’obres de la Col·lecció Bassat. La mostra pren el relleu d’exposicions anteriors vinculades al mateix col·leccionista, com Guinovart Matèric, presentada també en aquest espai, o la petita però significativa antològica dedicada recentment a Albert Ràfols-Casamada amb motiu del centenari del seu naixement. Aquella exposició reunia peces singulars, com el retrat de 1947 de la seva dona, la també pintora Maria Girona, o Blanc (1960), obra clau en la història de l’Informalisme al nostre país.
La nova exposició coincideix amb una doble efemèride: els cinquanta anys del Museu del Càntir i els setanta-cinc de la Festa del Càntir d’Argentona. En aquest context commemoratiu, el projecte reuneix obres de vuit artistes que han estat determinants en la renovació del llenguatge escultòric contemporani: Aurèlia Muñoz, Moisès Villèlia, Gabriel, Andreu Alfaro, Sergi Aguilar, Enric Pladevall, Francisco Pazos i Iñaki Ormaechea.
Sergi Aguilar, Angle.
Especial rellevància adquireix la presència d’Aurèlia Muñoz, figura cabdal aquest 2026, any en què el MACBA i el Museu Reina Sofia li dedicaran una gran exposició conjunta. La seva obra exemplifica com pocs casos la dissolució de les fronteres entre art i artesania. A Ovals blancs, el macramé deixa de ser tècnica tradicional per convertir-se en estructura tridimensional: el fil es transforma en volum i construeix formes obertes que ocupen l’espai amb una lleugeresa orgànica i una clara vocació d’infinit.
La mostra presenta tretze escultures que comparteixen una aproximació experimental a la matèria, l’espai i la forma, qüestionant els límits tradicionals de l’escultura. En aquest sentit, Moisès Villèlia incorpora la canya de bambú com a material escultòric, allunyant-se del modelatge i de la matèria pesada per crear estructures lleugeres, basades en la tensió i l’equilibri, que semblen desafiar la gravetat.
Aurèlia Muñoz, Ovals blancs.
Gabriel, per la seva banda, treballa amb materials impropis de l’escultura clàssica per generar superfícies que suggereixen una qualitat epidèrmica. Les seves formes orgàniques evoquen cossos vius i apel·len a una percepció gairebé tàctil, situant la matèria com a element expressiu central.
L’abstracció geomètrica d’Andreu Alfaro es construeix a partir de la depuració extrema de la forma. Mitjançant la repetició i l’ordenació rítmica dels elements, les seves escultures articulen l’espai amb precisió, fent del buit un component tan rellevant com el ple.
En una línia de contenció formal, Sergi Aguilar desplega una estètica minimalista que posa l’accent en la qualitat del material. A la seva sèrie en marbre negre de Bèlgica, la densitat i la foscor de la pedra contrasten amb una resolució formal refinada i elegant.
Enric Pladevall, Tauló IV.
Tauló IV, d’Enric Pladevall, es presenta com una obra austera, tensionada i elàstica, que es desplega en l’espai com un gest o un traç. La peça evidencia la relació entre força, equilibri i fragilitat, elements recurrents en la seva trajectòria.
Francisco Pazos introdueix l’acer corten, un material poc habitual en la seva obra, per traslladar-hi les clivelles i esquerdes pròpies de la fusta. Aquest desplaçament material confereix a la peça un caràcter atemporal, on la ferida esdevé forma i memòria.
Tanca el recorregut Iñaki Ormaechea, amb escultures que aposten pel purisme formal. Les seves obres, esquemàtiques i impecablement polides, prescindeixen de l’ornament i, malgrat la seva aparença industrial, generen una lluminositat interior que activa l’espai i convida a una contemplació silenciosa.
Et poden
Interessar
...
