Exposicions
Genia Chef i Don Quijote: alquímia d’un mite, geografia d’una ànima
Un viatge pictòric al MEAM entre la matèria i el somni, on Don Quijote reneix com a mite contemporani en l’obra de Genia Chef.
Hi ha artistes que pinten quadres. I n’hi ha d’altres que pinten mons. Genia Chef pertany a aquesta segona estirp: creadors que, amb cada gest, amb cada taca, amb cada traç, obren un territori on la literatura, la memòria i la matèria es confonen fins a esdevenir una sola cosa.
Des de fa anys, Chef dialoga amb una de les figures més inesgotables de l’imaginari universal: Don Quijote de la Manxa. No com a personatge, sinó com a força viva. Com a metàfora d’una humanitat que s’entesta a somiar malgrat el pes del món, que lluita contra molins sabent que potser són gegants, però també sabent que sense gegants no hi hauria epopeia. Tot aquest uunivers ara es pot veure amb ¡Viva Don Quijote! Al MEAM fins al 26 d’abril.
En els llenços monumentals de Genia Chef, Don Quijote no cavalca només per la Manxa: travessa deserts interiors, constel·lacions de pigments i mapes invisibles de l’ànima. L’espai pictòric s’eixampla fins a tocar una dimensió gairebé metafísica, on la pintura i l’art gràfic deixen de ser disciplines separades i es fonen en una mateixa respiració creativa.
Chef uneix la saviesa antiga dels vells mestres amb la llibertat radical del gest contemporani. Dilueix l’oli amb ambre líquid com si convoqués esperits del passat, i el confronta amb barreges insòlites de vi, oli d’oliva i sucs de la terra espanyola, en una mena de cuina alquímica on el quadre es prepara com un plat sagrat destinat a ser compartit amb l’espectador.
Les seves superfícies pictòriques recorden pells antigues, marcides pel temps, com tapissos penjats en castells medievals on encara ressona l’eco de gestes oblidades. Xarxes de transicions tonals s’estenen com camins polsosos, evocant l’horitzó infinit de la Manxa, mentre fluids cromàtics circulen com capil·lars antropomòrfics, connectant la matèria amb el pensament, el paisatge amb el cervell creador.
Aquests camins no són només geogràfics: són itineraris de la imaginació. Cada traç és una petjada, cada taca un record, cada esquerda una pregunta oberta sobre el sentit de la lluita, de l’ideal i del fracàs. Quan Chef dibuixa, no ho fa només amb pinzell. Ho fa amb plomes d’ocell, amb tinta que sembla brollar directament del relat cervantí, amb carbó que deixa visible el procés, la ferida, l’assaig i l’error. El dibuix subjacent no s’amaga: respira sota la pintura com un cor que batega, recordant-nos que tota obra és un camí, no una certesa.
Figures acuradament elaborades conviuen amb formes esbossades, com si Don Quijote i Sancho apareguessin i desapareguessin en una boira poètica, atrapats entre el somni i la realitat, entre la ironia i la tragèdia.
En l’obra de Genia Chef, Don Quijote deixa de ser només literatura per convertir-se en experiència física, visual i emocional. El mite es reactiva, es fa carn, textura i llum. Ens interpel·la des de la immensitat dels seus llenços i ens convida a mirar-nos a nosaltres mateixos: quins són els nostres molins, quines són les nostres utopies, quina és la nostra manera de resistir.
Així, entre pigments, ambre i memòria, Genia Chef no il·lustra Cervantes: el reinventa. I en fer-ho, ens recorda que l’art —com Don Quijote— és un acte de valentia radical, un gest poètic contra l’oblit, una manera obstinada de continuar creient que el món encara pot ser transformat per la força de la imaginació.
Et poden
Interessar
...
