Exposicions
Quan la foscor il·lumina amb Paolo Maggis a la Galeria Sergi Sánchez
OSCUR COM LA LLUM, una immersió pictòrica en els límits del cos, la memòria i la percepció, obre el nou espai de la galeria al carrer Aribau de Barcelona.
La Galeria Sergi Sánchez inicia una nova etapa amb la inauguració de la seva nova seu al carrer Aribau 76-78 de Barcelona, un espai que neix amb voluntat de risc, obertura i recerca. Ho fa amb Oscur com la llum (Dark as light), una exposició del pintor Paolo Maggis, artista d’origen italià i català d’adopció, que esdevé manifest poètic i conceptual d’aquest nou cicle.
Nou any, nou espai, nou relat. Després de celebrar el seu segon aniversari, la galeria —fins ara centrada principalment en art africà i artistes consolidats— es projecta cap a l’art contemporani emergent, sense renunciar a la solidesa discursiva. Sergi Sánchez, fundador també de la històrica Galeria Metropolitana de Barcelona juntament amb Pere Soldevila, consolida així una línia curatorial amb veus com Vanessa Pey, Carlas Mercader, Xavi Deu, Javier Garcés i el mateix Paolo Maggis, protagonista d’una exposició que marca l’inici d’un programa intens, visceral i profundament reflexiu.
Oscur com la llum
El títol de la mostra va emergir, segons explica l’artista, “en un estat de semiinconsciència”. I no podria ser d’una altra manera: Oscur com la llum és una immersió en un territori liminar, on la pintura no representa la realitat sinó que la desplaça cap a una geografia interior, de ressonàncies psicoanalítiques i somiadores.
Les obres, realitzades al llarg del 2025, parteixen majoritàriament de fons foscos, densos i envoltants, d’on emergeixen figures fràgils, espectrals, suspeses en una atmosfera de desorientació poètica. La foscor no és aquí absència, sinó matèria viva: un líquid amniòtic, un ventre còsmic on el temps s’atura i el cos es regenera. No és negació ni mort, sinó origen.
“És una foscor que, com la llum, crema els límits i els perfils de les formes”, afirma Maggis.
Una llum inversa que no il·lumina, sinó que revela.
Aquesta foscor parla de l’ésser humà contemporani, atrapat en un ritme frenètic, superficial i hipervisual, que necessita una pausa —encara que sigui breu— per retrobar-se. No hi ha abstracció gratuïta, sinó una reflexió profunda sobre la identitat, la solitud, el desig i la por que travessen la vida quotidiana.
Pintar com qui respira
Les obres de Maggis destaquen per una intensitat estètica i emocional gairebé física. La pintura es construeix a partir de veladures i estratificacions precises, però nervioses, amb pinzellades elèctriques que transmeten vibracions del cos i de l’espai. El resultat evoca sovint imatges en moviment, com fotogrames d’un cinema analògic, erosionats pel temps i la memòria.
La superfície pictòrica, sacsejada per gestos abruptes, es converteix ella mateixa en subjecte. L’espectador queda atrapat en una tensió constant: serveix la pintura a la figura, o és la figura qui serveix la pintura? Potser ambdues coses formen un sol cos, on l’interior i l’exterior dialoguen —o lluiten— sense treva.
Maggis introdueix fractures, interferències i distorsions que privilegien allò sublim per damunt d’allò bell. Una bellesa ferida, travessada pel dolor, la tragèdia o la fragilitat, que colpeja precisament perquè no busca complaure.
Més enllà del realisme
Tot i treballar principalment amb oli, Maggis incorpora acrílics, esprais i esmalts, jugant amb contrastos entre matèries denses i líquides. Les seves imatges provenen del món real, de rostres, mirades i escenes recognoscibles, però fugen deliberadament de l’hiperrealisme fred i deshumanitzat.
La seva pintura s’inscriu en una línia subtil de la pintura europea contemporània que desafia els límits de la percepció convencional, proposant múltiples capes de lectura. No pinta amb models vius: pinta amb imatges interioritzades, amb memòries visuals que esdevenen relats autònoms.
Cada obra és una història independent, però totes juntes configuren un cor col·lectiu: parlen del plaer i del desenfrenament que amaguen el vertigen del buit, de la calma que precedeix una decisió alliberadora, de la incertesa quotidiana que ens travessa sense demanar permís.
Et poden
Interessar
...
