Exposicions
Guillem Viladot i Eduard Arranz-Bravo amb l’art com a rebel·lia i llibertat
Una exposició a la Fundació Arranz-Bravo explora el diàleg inesperat entre dos creadors essencials de la Catalunya del segle XX.
Guillem Viladot, poeta i escriptor, i Eduard Arranz-Bravo, pintor i escultor, són dues figures essencials de la creació catalana del segle XX, dos noms que, des de llenguatges aparentment divergents, comparteixen una mateixa pulsió vital i creativa. Les seves trajectòries, encara que marcades per disciplines diferents —la paraula i la imatge, el vers i el traç, la literatura i l’art plàstic— conflueixen en una visió comuna: l’art com a territori de resistència i recerca, un espai on la revolta, el desig i la indagació del jo esdevenen motor de transformació. És aquesta afinada sintonia entre els seus imaginaris la que fa que les seves obres es puguin llegir com un diàleg fecund, capaç de transcendir tant les disciplines com les generacions, i que convida l’espectador a explorar les ressonàncies que s’hi amaguen.
Avui, aquests dos noms es retroben en l’exposició temporal de la Fundació Arranz-Bravo, organitzada conjuntament amb Lo Pardal, sota el títol Guillem Viladot / Arranz-Bravo. I segueix la vida. I segueix el bigoti. Life is not so bad. Una mostra que, fins al 8 de febrer de 2026, ofereix al públic l’oportunitat de submergir-se en l’univers compartit de dos creadors que, tot i no haver-se conegut mai en vida, semblen dialogar a través del temps.
Comissariada per Anna Llopis, l’exposició desplega un veritable tapís d’obres, documents i materials d’arxiu que posen en relleu tant les friccions com les complicitats entre dos imaginaris que brollen des de territoris expressius diferents. Tant Viladot com Arranz-Bravo aborden temes universals i essencials —el cos, la mort, el sexe, el dolor i la repressió— amb una mirada incisiva i sense concessions. Però alhora, la seva obra mai no renuncia al joc ni a l’humor: el plaer, la ironia i l’exercici lúdic esdevenen en les seves pràctiques estratègies de resistència, gestos de supervivència i afirmacions radicals de llibertat.
Tot i que els seus camins creatius mai no es van creuar, la trajectòria de tots dos revela una mateixa pulsió de fons: una actitud de rebel·lia tant formal com vital. La seva creació neix de la necessitat imperiosa d’empènyer els límits del llenguatge —visual, plàstic o literari— fins a fer-lo trontollar, posar-lo en crisi i obrir-hi esquerdes que desafien convencions i dogmes establerts. Aquesta voluntat d’experimentació no es limita a una recerca estètica: és també una presa de posició davant el món, un gest de subversió contra les imposicions polítiques, morals i culturals del seu temps. La seva obra és, en última instància, un acte de llibertat radical, indòcil i compromès amb l’expressió autèntica del jo, un recordatori que l’art pot ser, sempre, un espai de revolta i de resistència.
Et poden
Interessar
...
