Nostàlgia de futur: travessant el col•lapse

Hi ha una nostàlgia que no s’adreça al passat, sinó al que encara no ha existit. Una nostàlgia de futur, feta d’interrupcions, d’intents, de desitjos que no van arribar a concretar-se. Amb aquesta idea com a brúixola, el Centre d’Art La Capella presenta dues exposicions que dialoguen amb la incertesa i la transformació: Nostàlgia de futur: travessant el col·lapse, comissariada per ArsGames (Luca Carrubba i Eurídice Cabañes), i Caixa sorpresa, a càrrec del Grup d’Estudi. Ambdues s’inscriuen dins la convocatòria Barcelona Producció 2025 i es podran visitar fins al 18 de gener de 2026.

A l’Espai Capella, Nostàlgia de futur s’erigeix en una arqueologia especulativa de futurs interromputs. Carrubba i Cabañes parteixen d’una constatació inquietant: habitem un món on els imaginaris sobre el futur han estat segrestats, reduïts a escenaris de crisi. Acceptem el col·lapse com a horitzó cert del nostre temps, mentre aquest mateix futur se’ns esvaeix entre les mans. Però és precisament en aquesta orfandat on pot emergir una nova manera d’imaginar-lo.

Tres brúixoles per a nous imaginaris

L’exposició proposa un recorregut per futurs no realitzats, però encara possibles, organitzat al voltant de tres eixos curatorials que funcionen com a brúixoles conceptuals: permacomputació, holobiont i compost.
La primera imagina tecnologies que s’adapten i es regeneren; la segona, ecologies de simbiosi i interdependència; i la tercera, processos de transformació que converteixen el que es rebutja en llavor de futur. Aquest marc, tant poètic com polític, redefineix la relació entre art, tecnologia i ecologia: la tecnologia deixa de ser màquina de dominació per convertir-se en organisme sensible.

Ecosistemes d’art i tecnologia viva

Les obres que hi participen despleguen aquest pensament des de múltiples perspectives. Xavi Manzanares activa ecosistemes sonors autònoms; Oscar Martín Correa investiga la possibilitat d’una composició més-que-humana; Hamilton Mestizo Reyes treballa amb microuniversos biològics; Maria Ignacia Ibarra i Wladimir Riquelme Maulén recuperen la memòria fluvial i els sabers territorials; Cooperativa Matajuego explora videojocs ecològics; Constanza Piña Pardo reactiva la memòria tèxtil prehispànica en el seu Khipu electrotextil; Andy Gracie combina ciència i especulació per imaginar formes de vida alienes; Rabía Williams converteix la veu en matèria escultòrica; i Francisca Silva i María José Díaz proposen una experiència immersiva on el record ancestral esdevé realitat virtual.

El muntatge, a càrrec de Meritxell Ahicart amb el suport de Jara Rocha, reforça la sensació d’un organisme viu en transformació constant. La mostra convida a travessar el col·lapse no com una fi, sinó com un espai d’aprenentatge i cura. “Entendre’s com a comunitats creadores de tecnologies i, amb això, de discursos de futur —afirmen les comissàries— significa impulsar un futur més enllà de la crisi, en el qual la resistència, la vida i el saber es posen en joc.”

El llibre com a esquerda en el temps

El projecte s’expandeix més enllà de la sala amb el llibre Nostàlgia de futur, publicat per ArsGames Edicions. Més que un catàleg, és una preqüela literària que precedeix i convoca l’exposició, un arxiu especulatiu de relats que entreteixeixen ciència-ficció, crítica tecnopoètica i poesia de dades. En les seves pàgines, l’aigua recorda, els bacteris dialoguen i el so teixeix memòria: fragments d’un futur que potser ja existeix en estat latent.

Una caixa per pensar

A l’Espai Rampa, la segona proposta de la temporada, Caixa sorpresa, desplega una altra mena de recerca. El Grup d’Estudi converteix la curadoria en procés viu i obert: un dispositiu expositiu dissenyat per Estructuras 3000 que s’activarà en quatre fases mitjançant convocatòries públiques. Cada obertura donarà lloc a un projecte diferent al voltant de la participació i la incertesa com a motor de pensament. Aquí, l’exposició no és resultat sinó camí: un espai que s’escriu a mesura que s’obre.

Amb aquestes dues mostres, La Capella reafirma la seva aposta per formats experimentals i per la recerca col·lectiva com a pràctica curatorial. Nostàlgia de futur i Caixa sorpresa comparteixen una mateixa pulsió: imaginar futurs que escapin de la catàstrofe, habitar la fragilitat i repensar la institució com a lloc de vida compartida. Travessar el col·lapse, potser, vol dir això: aprendre a cuidar-lo, a fer del passat una promesa i del futur un espai per continuar inventant-nos.