L'art irradiant contra el concepte: Patricio Vélez i Ferran Giménez a Vallgrasa

Posant-me a escriure aquesta crònica sobre l'exposició de Patricio Vélez, Dibuixos Irradiants i Ferran Giménez, Arkhé, m'hi trobo amb una dificultat inicial i és que ambdós, els que conec prou, són artistes desconfiats de la paraula crítica. Tal com ho deu ser Jordi Aligué, gestor d'aquest Centre Experimental de les Arts al Parc del Garraf a Begues, un artista HacMoriá d'arrel i escorça. Carles H.M. amb la ironia habitual, ens considerava als que xarrem com "criticarros".

Tot i aquesta desconfiança, Patricio Vélez ha escollit per al full de sala un fragment d'un text escrit per la Rosa Queralt en un llunyà any de 2002, el sentit del qual encara perdura a la seva memòria. Revisar i recordar la paraula crítica és el millor reconeixement per als que ens dediquem a la crònica del sentit de l'art. Si les paraules o les obres són vertaderes, no acusen el pas del temps.

Aquest text de l'entranyable Rosa Queralt parla que el dibuixant, i per extensió el fotògraf que dibuixa amb llum, interioritzen allò que ha estat vist, parla també de deixar-se portar per l'experiència de mirar i de posar en marxa molt especialment: "el seu principi actiu, que és generar vida, flux, energia, tot intentant alliberar-se de qualsevol coneixement adquirit, mentre l'obra pren cos, construint-se a si mateixa."

Per això, en aquest text sobre l'exposició, no vull parlar de les obres exposades, sinó sobre aquesta desconfiança, cap als conceptes o les paraules, i anar a favor d'aquesta energia que menciona RQ que ens allibera dels coneixements adquirits, deixant a l'obra en si mateixa: sola, integra i perfecta.

L’art contemporani necessita el complement de la paraula, perquè dels temps dels manifestos i les avantguardes, ens hem fet a la idea que tota imatge necessita una paraula que la complementi o l'expliqui. S'ha fet costum que tota exposició d'art vagi acompanyada d’alguna reflexió, feta normalment per un crític o especialista o a vegades per les paraules del mateix artista. Jo m’he dedicat tota la vida fent-lo i encara ho faig. A les rodes de premsa s’espera sempre la paraula aclaridora de l'artista o del comissari.

Molt sovint, quan es pren la paraula, les diverses propostes fetes per les galeries i institucions artístiques, que conec ve, i les obres dels artistes contemporanis, fan discursos complexos de caràcter sociològic, polític, antropològic, lingüístic àdhuc filosòfic. L'exposició "Fabular paisatges" Museu Habitat de Manuel Borja Villel és un bon exemple d'aquesta cerca de complexitat conceptual.

Sempre m'ha semblat que quan un artista adopta alguna d'aquestes disciplines es posa en una situació de feblesa, tot i les paraules sofisticades que faci servir, sempre estarà en fals, en desavantatge, mai estaran a l'altura de les reflexions teòriques dels especialistes, però, així i tot, insisteixen.

Quin és el poder real de l'artista que mai podran, ni somiant, tenir els autors dels discursos teòrics de la complexitat conceptual?

Doncs precisament seguint el camí que anem proposant, en sintonia amb l'argumentari ja citat en el text de Rosa Queralt, i no és altra que actuï el poder de l'art per generar vida, flux, energia. Per això és molt necessari deixar de banda tot l'apriorisme conceptual, el coneixement adquirit, i deixar que l'obra es construeixi a si mateixa, fins i tot més enllà del jo autàrquic de l'autor.

L’art és un procés de transformació interna i profunda que, sense negar la paraula, necessita altres eines ben esmolades, com el pensament simbòlic, l'analogia, les correspondències, el sentiment intern i més que res, la intuïció a-lògica, el despreniment de la càrrega culturalista i antropocèntrica, vehiculades a través de la forma i la mirada. Sentiments i sensibilitat no són fets primaris, sinó que dialoguen i fins i tot se superposen a l'alta complexitat dels conceptes. Hem de retrobar novament l’energia primordial i irradiant de l'art.

El món de les paraules i els conceptes és ben diferent de l'art. Potser fora necessari retrobar el silenci, la mirada feta de l'interior i afavorir un estat benèfic de contemplació.

Algú pot pensar: com podem accedir a aquesta contemplació quan el que veiem i ens inspira és l'infern de la destrucció, els problemes identitaris, la preocupació per la natura, la cura del cos, l´ amor i la mort.

Certament, tinc el convenciment que a través de la pràctica profunda de l'art irradiant, del poder de l'art per generar vida, flux, energia i no tant dels conceptes racionalitzables, és possible trobar els mecanismes útils per aconseguir-ho, i amb les eines de la mirada, la forma i la contemplació transmutar la nostra relació amb l’infern.