Primeres passes a la Biennal de Bogotà: entre la memòria i la poesia

Arribar a una ciutat com Bogotà amb l’excusa de la Biennal és com obrir un llibre immens, dens i vibrant, on cada pàgina et sorprèn amb un capítol inesperat. I parlant de llibres, venia jo a l’avió immers en “El Pla Mestre” de Javier Sierra, un volum que havia arribat a les meves mans el mes d’abril i que, per aquelles coses de la vida, no havia pogut començar fins ara. La recomanació i intersecció de l’amiga Montse Aguer em va portar a obrir-lo, i la veritat és que s’està revelant com una literatura plena de connexions, misteris i d’aquell fil invisible que et fa pensar en les coses que han de passar.

Aquest estat de lectura atenta, gairebé conspirativa, ha estat el millor preludi per aterrar en un escenari com la Biennal: una ciutat i un esdeveniment que et demanen exactament això, llegir entre línies, buscar significats amagats, deixar-se sorprendre per les trames que no es mostren a simple vista.

• Obra d'Eva Fàbregas a la Biennal de Bogotà.

La descoberta de Fragmentos

Abans, però, de parlar estrictament de la Biennal, la meva primera gran experiència va ser la descoberta d’un espai únic: Fragmentos, impulsat per l’artista Doris Salcedo. Situat en un punt en el cor de la ciutat, però tampoc dins la geografia més turística, aquest lloc és molt més que una sala d’exposicions. És un contramonument i una obra d’art viva que converteix el dolor i la memòria del conflicte armat colombià en un territori per al diàleg i la reconciliació.

El que impressiona és el seu diàleg arquitectònic: les runes d’un patrimoni derruït s’han conservat i incorporat a l’embolcall d’un edifici nou, on el vidre domina i confereix una poètica aclaparadora, plena d’una subtilesa que fa embadalir. En aquest marc, el terra, tot ell, és una escultura transitable construïda a partir de les armes foses de les FARC-EP. Tones de metall de guerra convertit en paviment cultural. Però el més colpidor és que en aquest procés hi van participar dones víctimes de violència sexual durant el conflicte, que en tallers ocupacionals van transformar aquest metall en lloses. Doris Salcedo ho defineix com la seva obra més rellevant, gairebé definitiva. I no exagera: caminar-hi a sobre és trepitjar la història recent de Colòmbia.

Parlar amb Doris Salcedo és descobrir una artista que no juga a les formes, sinó que treballa amb conviccions profundes. Al seu costat, la presència de la seva amiga i còmplice Clemencia Echeverri, artista i professora universitària de gran prestigi, reforçava la sensació que era davant d’un moment d’excepció.

Inauguracions a Fragmentos: la Balsa de Michael Armitage i HUM II de Hajra Waheed

La jornada d’inauguracions a “Fragmentos” va ser, per ella mateixa, tota una declaració d’intencions. D’una banda, la instal·lació “Balsa”, de Michael Armitage, una exposició que aborda de manera colpidora el conflicte de les morts que tenen lloc quan milers de persones intenten travessar mars, fronteres en patera, buscant un futur millor. Armitage converteix aquest drama contemporani en un llenguatge plàstic d’una intensitat devastadora, posant al centre la fragilitat i el valor de la vida humana davant la indiferència política. Ho fa a través d’un suport tan històric —gairebé prehistòric— com és la pintura, treballada amb un traç vibrant i amb colors àcids, tan àcids com la pulsió de tot el que diu i denuncia. Impossible no pensar en la lluita d’Open Arms i del seu fundador, Òscar Camps —amic i persona excepcional—, que encarna a la Mediterrània la mateixa urgència ètica que l’obra d’Armitage desplega des de Bogotà.

De l’altra, l’obra HUM II, de la canadenca Hajra Waheed, una instal·lació sonora multicanal de gran escala que va transformar les ruïnes colonials i els jardins del contramonument en un cos sonor viu i palpitant. Aquesta peça, composta per les veus femenines que interpreten set cançons vinculades a moviments socials i polítics d’Amèrica, Àsia i Àfrica, reivindica el paper central de les dones en processos de resistència i transformació social. El compromís social de les dones s’hi fa especialment evident: són elles les que, una vegada i una altra, sostenen les lluites col·lectives, fins i tot més enllà dels anomenats penya-segats de vidre, aquest concepte que denuncia com sovint només se les crida quan cal solucionar situacions límit, exigint-los de superar obstacles addicionals per accedir a espais de decisió i lideratge. Waheed proposa així una experiència reflexiva i poètica que travessa fronteres i projecta un futur compartit més enllà de les divisions imposades.

Cal dir que aquesta proposta va ser possible gràcies a Fernando Cuevas, nou coordinador de l’edició de Colòmbia, que va aconseguir que aquest fos un altre espai OFF/ON de la Biennal, per poder accedir a un lloc tan espectacular. Ens hi vam endinsar acompanyats per dues artistes d’interès: Sandra Rengifo, que exposarà l’any vinent a l’espai sota la curadoria del mateix Cuevas, i Valentina Ruiz, videoartista i professora universitària de gran potència i projecció.

De fet, el dia va culminar al mateix estudi de Valentina Ruiz, situat en un edifici d’artistes al centre de Bogotà, un projecte impulsat per la fundadora d’ArtNexus, que lloga espais a creadors locals. L’obra de Ruiz és especialment contundent perquè conjuga el reciclatge de materials tecnològics —plens de memòria i de restes d’una modernitat accelerada— per reflexionar sobre la condició humana, en una proposta que no deixa ningú indiferent. També reutilitza materials en desús o obsolets, que converteix en matèria primera per pensar sobre la mateixa obsolescència com a metàfora del nostre temps.

• Estudi de Valentina Ruiz.

La Biennal: primeres impressions

L’edifici principal de la Biennal és el Palacio de San Francisco, un majestuós immoble neoclàssic mig restaurat fa quinze anys i declarat Bé d’Interès Cultural. Ara bé, com passa sovint a Bogotà, la realitat s’entesta a trencar la solemnitat: les goteres hi són omnipresents i els ocells hi pul·lulen lliurement pels seus espais interiors, cosa que, segons els meus amics colombians, és una escena ben típica i gairebé entranyable. Entre el pes de la història i aquesta vitalitat inesperada, el palau es converteix en un símbol perfecte del qual és la Biennal: un diàleg permanent entre ordre i desordre, entre patrimoni i vida quotidiana.

A l’entrada, el primer que trobava el visitant era una esfera del món de l’artista Alejandro Tobón, una peça monumental que funcionava com un preludi i una invitació a la reflexió sobre aquest món global-glocal en què vivim. Una obra d’impacte que, a més, prenia un sentit personal: la setmana vinent mateix em reuniré amb Tobón per continuar dialogant sobre aquestes connexions entre art, territori i universalisme.

La Biennal pròpiament dita va començar amb obres que ja marquen el to. Una de les primeres peces que vaig poder veure va ser de l’artista catalana Eva Fàbregas, capaç d’expandir l’escultura cap a formes orgàniques que transformen l’espai en un organisme viu. El diàleg amb l’arquitectura, sempre un desafiament, es resolia aquí amb frescor i potència.

El leitmotiv d’aquesta edició és la felicitat, un concepte que a primer cop d’ull pot semblar ingràvid, fins i tot lleuger, però que aquí s’aborda des de les seves contradiccions. Entre els diferents eixos curatorials, destaca l’“Optimismo tóxico”, que posa en qüestió les formes imposades de benestar i la pressió social per ser feliços a qualsevol preu. Una de les instal·lacions més subtils i encertades d’aquest apartat proposava literalment trepitjar llibres d’autoajuda, obligant el visitant a sentir sota els peus la fragilitat d’aquestes receptes prefabricades per a la vida. Una metàfora que funcionava com una punxada irònica, recordant-nos que no hi ha camins fàcils per a l’existència.

Però la Biennal no s’atura en un sol espai: s’estén per la ciutat, colonitza racons, ocupa edificis històrics i activa llocs carregats de significat. I això és el que la fa diferent: no és només una exposició col·lectiva, sinó una experiència urbana, un recorregut que et posa davant de preguntes més que no pas de respostes.

Els museus del Banco de la República

Entre les visites obligades d’aquest primer dia, no podia faltar una parada al conjunt de museus del Banco de la República, un dels epicentres culturals més potents de Bogotà. Allà vaig topar amb l’exposició central de Juan Fernando Herrán, titulada Materialitats i constel·lacions. Herrán, professor de la Universitat de Los Andes, treballa amb la fusta i el plom com a materials de base, però també amb la fotografia, els dibuixos i les seves llibretes, que tenen un pes específic i fonamental dins la seva pràctica. El resultat és un discurs poètic i compromès que articula memòria, dades i constel·lacions visuals, convertint allò aparentment inert en cartografies simbòliques i profundament suggestives. Un creador de primer nivell, capaç de fer del material un llenguatge delicat i punyent alhora.

Després, el recorregut per la col·lecció d’art contemporani va ser tota una revelació. Entre les peces, vaig poder descobrir l’obra d’Alejandro Obregón, artista nascut a Barcelona i exiliat, que es convertí en un referent cabdal de l’art colombià. Costa d’entendre que encara no se li hagi dedicat una gran exposició a Catalunya, on la seva trajectòria i influència mereixerien una revisió de primer ordre.

• Alejandro Obregón Rosés, Laguna de Saturno, 1961.

La col·lecció permet també retrobar-se amb creadors i creadores de primer nivell, com Alicia Tafur, escultora de Cali subtil i d’un refinament extraordinari; o bé amb noms incontestables com Beatriz González, que ja va protagonitzar una portada de bonart en l’edició de Colòmbia. I, per descomptat, amb Fernando Botero, present amb obres de la seva primera època, sorprenents per la seva força i imaginació. Ja hi trobem aquell univers tan propi, ple de bodegons impossibles i figures surrealitzants, que dota el seu treball d’una identitat inconfusible.

• Alicia Tafur, Nautilus, 1966.

I encara, entre aquestes joies, vam topar amb una peça excepcional: Retrospective Bust of a Woman (1933), de Salvador Dalí, una escultura d’una contundència impressionant. Representa una dona amb un pa al cap i, damunt d’aquest pa, les figures de l’Àngelus de Millet, aquella peça que Dalí sempre havia considerat com el símbol del seu “cor robat”. Una obra que, per la seva força i singularitat, destaca enmig de la col·lecció com una autèntica revelació.

També hi havia unes imponents mans de Juli González, un dels escultors més importants del segle XX. Aquestes mans, amb la seva força dramàtica, semblaven sortides del mateix Guernica de Picasso, afegint una capa de tensió i memòria històrica a la col·lecció.

Una lliçó accelerada

Aquest primer dia a la Biennal de Bogotà ha estat una lliçó accelerada d’història, art i memòria. He tornat a recordar de manera colpidora que l’art no és una “decoració”, sinó una eina per pensar, per recordar i per imaginar futurs possibles. “Fragmentos” n’és potser un dels millors exemples: les armes que un dia van disparar avui són paviment cultural. Caminar-hi a sobre és entendre que la reconciliació també pot ser física, que la memòria es pot inscriure en l’arquitectura i que la bellesa pot sorgir de les cicatrius.

La Biennal té encara molt per desplegar, i ja en parlarem. Però començar amb aquesta immersió entre memòria i creació ha estat un privilegi. Un inici intens, exigent i alhora ple de bellesa. Exactament, el que ha de ser una Biennal: un exercici d’estranyesa i de descoberta que ens obliga a mirar el món amb uns ulls nous.