El Centre Internacional de Fotografia Toni Catany inaugurarà aquest divendres, 12 de setembre, l’exposició La captura del temps que es podrà veure fins a l’1 de febrer de 2026 amb fotografies de Pasqual Maragall, organitzada en col·laboració amb la Fundació Pasqual Maragall. La mostra proposa un diàleg entre fotografia i memòria, tot prenent com a eix la figura de Pasqual Maragall, economista i polític català diagnosticat d’Alzheimer l’any 2007. El projecte convida a reflexionar sobre la fragilitat del record i el poder de la imatge com a testimoni d’allò que roman en el temps.
La mostra estableix un pont que arriba a l’any 2010, quan es van recuperar les imatges que Maragall havia pres amb el seu telèfon mòbil Nokia i a les quals ara afegeixen fotografies inèdites. Amb aquella càmera senzilla va captar instants del que veia i del que sentia, empès per la necessitat de retenir la seva pròpia presència. La fragilitat de la memòria comporta també una erosió de la identitat —tant individual com col·lectiva—, i aquestes instantànies esdevenen el gest d’algú que intenta aturar, amb imatges, el seu propi oblit.

Aquesta mostra temporal al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany a Llucmajor, comissariada per Teresa-M. Sala i Garicia evoca també la relació d’amistat entre Pasqual Maragall i Toni Catany. Quan Maragall era alcalde de Barcelona, i amb la voluntat de conèixer la ciutat des de la mirada dels seus veïns, va decidir passar uns dies dormint a casa d’alguns ciutadans. L’any 1987 va pernoctar a casa de Toni Catany, al carrer Nou de la Rambla. La mostra recull aquesta trobada, marcada avui per l’absència d’un i la presència difusa de l’altre, teixint un diàleg entre memòria, amistat i temps perdut.

Les imatges que conformen l’exposició van més enllà de la mera documentació visual: grafits, paisatges, autoretrats i escenes quotidianes esdevenen fragments d’una memòria que Maragall va voler preservar com a ancoratge de la seva identitat i de la seva existència en el temps. Cada instant capturat amb la seva mirada, sovint humil i directa, revela una relació íntima amb el món que l’envoltava, així com un intent de retenir allò que el temps amenaçava d’esborrar. Aquestes fotografies funcionen com a testimonis silenciosos d’un diàleg constant amb l’oblit, un gest profundament personal que reflecteix la fragilitat de la memòria però també la força de la voluntat de conservar-la. En elles, es percep la tensió entre la fugacitat dels instants i la necessitat de deixar una empremta, com si cada imatge fos una petita batalla contra la desaparició del record, un acte de perseverança que converteix la fragilitat en bellesa i en presència duradora.