Editorial
Perplexitat: què està passant a la Fundació Vila Casas?
La Fundació Vila Casas ha estat, durant dècades, una de les institucions privades més rellevants de l’ecosistema artístic català. Amb un paper estratègic inqüestionable, ha contribuït a fer visible l’art contemporani del país, consolidant una xarxa de museus i espais d’exposició que s’han convertit en referents dins i fora de Catalunya.
En els darrers temps, però, la institució travessa una etapa convulsa. Primer va arribar la dimissió en bloc d’una part del patronat i de la junta directiva —on hi havia noms tan destacats com Antonio Sagnier, Joan Font, Artur Mas i Daniel Giralt-Miracle—, un senyal d’alarma que ja anunciava moviments profunds. Ara, amb la marxa de dues figures molt significatives i una tercera en camí —Joan Torras i Ragué, director general i net nebot del Sr. Vila Casas, amb setze anys de trajectòria a la institució; Olga Garceran, directora financera, amb vint-i-sis anys de dedicació a la Fundació; i Natàlia Chocarro, assessora d’art de Presidència i directora del programa Punts de Fuga, amb vint-i-sis anys de trajectòria— la situació esdevé encara més delicada. Tots tres han viscut i treballat intensament per la Fundació, aportant-hi temps, coneixement i complicitat.
Els canvis, és evident, formen part de la vida de qualsevol institució. Les renovacions són necessàries i, sovint, imprescindibles. Tanmateix, la manera com es gestionen aquestes transicions és clau: deixa un pòsit amarg tant entre els propis com entre els observadors externs. No es tracta de qüestionar la legitimitat dels canvis —tota direcció té el dret i el deure de prendre decisions— sinó de recordar que, en especial en el món cultural, les formes també són el fons. La Fundació Vila Casas, amb tot el seu pes simbòlic i estratègic dins el teixit cultural català, mereix un debat serè sobre el seu futur.
En una data com l’11 de setembre, que sempre va tenir un significat especial per a Antoni Vila Casas, aquesta reflexió es fa encara més necessària. L'Antonio, com molts dels que el coneixíem l'anomenàvem carinyosament, que es va identificar amb el projecte nacional de Catalunya, hauria viscut amb una tristor especial aquestes vicissituds i aquestes maneres de fer tan diferents al seu tarannà. Algunes, cal dir-ho, també fruit del fet que el propi Vila Casas, potser, no va deixar prou ben resolt el relleu, ni el futur de la institució.
Així doncs, el que està en joc no és només la continuïtat d’un projecte fundacional, sinó també la manera com el país cuida les seves institucions, el seu patrimoni contemporani i aquells que hi han dedicat bona part de la seva trajectòria vital.
Et poden
Interessar
...
