Editorial
Penya-segats de vidre: els drets culturals com a urgència democràtica
La cultura no és un luxe, ni una subscripció premium de cap de setmana. És un dret, una capacitat innata, com defensava Joseph Beuys: tots som artistes perquè tots som éssers capaços de crear. Reduir la cultura a un objecte de consum és amputar la ciutadania.
Parlar de drets culturals implica parlar d’equitat, d’igualtat d’accés, de participació real. No n’hi ha prou que existeixin museus o teatres: la pregunta és qui pot entrar, qui s’hi reconeix i qui en queda fora.
Les institucions no poden limitar-se a programar activitats. La seva responsabilitat és doble: garantir la infraestructura perquè ningú en quedi exclòs i dotar econòmicament la cultura, perquè sense pressupost no hi ha drets, només declaracions. Invertir en cultura no és filantropia: és una inversió en democràcia.
Al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), la taula sobre Drets culturals i els nous reptes globals del 9 de setembre que vaig poder assistir, en el marc de la trobada Iberoamericana de Drets culturals i economia creativa", va reunir veus de Costa Rica, Perú, Espanya, Panamà i Brasil -vaig trobar a faltar països tan destacats com Mèxic i Colòmbia, que encara no s'han adherit encara a l'organització d'Estats Iberoamericans per l'Educació, la Ciència i la Cultura (OEI). Cal dir que sempre és interessant buscar la subtilesa i les connotacions que suposa quan es parla amb el terme Iberoamèrica o Llatinoamèrica. Però, tornem a la taula. Les seves aportacions van convergir en una idea clau: els drets culturals han de ser el motor de cohesió social a amèrica llatina i al món. Es va parlar de normatives, de reconeixement professional, de la transversalitat de gènere i de la cultura com a vector per a l’Agenda 2030 i la propera Mondiacult 2025. Un mosaic llatinoamericà que demostra que les solucions no són locals, sinó compartides.
A l’Amèrica Llatina, aquesta reflexió no és nova: fa anys que diversos països han creat ministeris o direccions nacionals dedicades específicament als drets culturals. Brasil, per exemple, compta amb la Fundação Nacional das Artes (Funarte) i una Secretaria de Cidadania e Diversidade Cultural que situen els drets al centre; Panamà ha creat una Dirección Nacional de Derechos Culturales y Ciudadanía; i a Mèxic, la Secretaria de Cultura incorpora programes que reconeixen els drets culturals com a part de la vida democràtica. Aquests precedents mostren que la regió ha sabut avançar-se i oferir models inspiradors per al debat global.
I potser el concepte que més em va sobtar va ser el de "Penya-segats de vidre" (Acantilados de cristal) i és quan els governs funcionen, les dones no solen ser a primera fila; però quan tot trontolla, elles entren a gestionar el risc. Aquesta paradoxa —el penya-segats de vidre— també travessa la cultura: per què se les delega només quan el sòl s’esquerda? El repte és garantir la igualtat estructural, no convertir la fragilitat en destí.
Els drets culturals són l’única manera de sostenir societats plurals en un món en crisi climàtica, digital i política. No n’hi ha prou de proclamar que «la cultura ens uneix»: cal finançar-la, obrir-la i redistribuir-la. Perquè sense cultura no hi ha ciutadania. I sense ciutadania no hi ha democràcia.
Et poden
Interessar
...
