Intrahistòries al voltant del centenari de Martín Chirino al CAAM

Centenari de l’ànima del vent en el cor del MAAC

Any rere any, al mes d’agost acostumo a visitar el Centro Atlántico de Arte Moderno (CAAM), ubicat al barri de Vegueta de la ciutat de Las Palmas de Gran Canaria (illa de Gran Canaria). Aquest any, el CAAM celebra el centenari de l’artista Martín Chirino (Las Palmas, 1925-Madrid, 2019) amb una exposició antològica titulada Martín Chirino. Crònica del segle. Un projecte commemoratiu que, gràcies a l’impuls de la Fundación de Arte y Pensamiento Martín Chirino, forma part de la desena d’exposicions planificades al voltant de centres d’art, museus, institucions culturals i galeries d’art. Els comissaris Fernando Castro Flórez i Jesús María Castaño pretenen apropar al públic l’imaginari de l’artista gran canari, des d’una revisió més essencialista i simbòlica del ferro forjat. Resta valorar les opinions d’un respectable públic que, amb molta sort, s’han atrevit a endinsar-se a una sort d’immaculats temples funcionalistes de l’art contemporani.

• Homenatge a Julio González, 1955. Ferro forjat, IVAM.

Un homenatge expositiu molt significatiu a l'arxipèlag canari i, concretament, a la seva illa natal; Gran Canaria. No només perquè va representar el redreçament de l’escultura moderna espanyola i canària durant la dictadura franquista, sinó perquè el seu art sempre ha estat vinculat amb la cultura popular i aborigen insular. Les reiterades escultures de la sèrie Espirals, iniciades en els anys seixanta, més enllà de respondre a una gramàtica deutora d’una tendència internacional abstracta, coneguda com a poètica informalista, fa referència a les petjades impreses pel vent a la platja de Las Canteras i, especialment, a les marques ancestrals gravades sobre roca basàltica dels jaciments arqueològics de Julan (a l’illa de Hierro), o bé de Roque de Teneguía (a l’illa de La Palma). Tot un gest de recuperació, preservació i resistència cultural que, salvant les distàncies, comparteix afinitats amb el seu amic d’adolescència, l’artista Manuel Millares, exemplificades en les sèries Pintures negres (1946-1948) o bé Pictografies Canàries (1949-1950).

Altrament, Chirino s’inscriu dins d’una generació d’escultors del ferro -com Chillida o Alfaro- hereva de mestres nacionals de l’alçada d’Oteiza, González o Gargallo. Les seves escultures acaronen el vent, juguen amb l’espai envoltant i, ensems, humanitzen el llenguatge abstracte amb l’apropiació de les tradicions populars i les eines de la pagesia. Des d’aquest rerefons, Martín Chirino no va dubtar a commemorar alguns dels seus referents estètics, que al museu són representats amb l’obra Homenatge a Julio González (1955), ubicada a la planta -1, i amb la Composició. Homenatge a Joan Miró (1953), una peça situada a la planta baixa. Dues peces d’afinat ferro forjat que s’atreveixen a reflectir un rudimentari llenguatge rítmic de l’aire, pertanyents a l’època dels primers treballs escultòrics i viatges per Europa. Moment en què l’artista va descobrir per primer cop l’obra de González, durant la seva estada a París, l’any 1952.

Crònica d’una visita guiada

L’accés a les modernes instal·lacions del CAAM resulta especialment agradable, gràcies al tracte resolutiu del personal de recepció, sent la Patri un exemple clar, i l’eficiència d’un rellevant (però invisibilitzat) personal externalitzat del museu que, des de l’anonimat i treball diari, desenvolupen tasques imprescindibles d’atenció al públic, assessorament, manteniment, neteja i seguretat del museu. Sense les seves aportacions, el funcionament diari del CAAM -com el de qualsevol altre- resultaria impensable. Un tema que l’artista feminista estatunidenca Mierle Laderman Ukeles va fer constatar amb la seva performance Maintenance Art (1979-1980), en què va consistir a netejar galeries i museus, com un acte de qüestionament dels rols tradicionals de cura assignats a les dones.

• Aeróvoro (18), 1981. Ferro forjat pavonat. Col·lecció RNR.

Passats els quinze minuts, des d’una porta discreta - gairebé secreta per mi-, va sortir una de les conservadores del museu, Carmen Rodríguez, que gràcies a les gestions de la recepcionista va accedir amablement a fer-me la visita guiada al llarg de les quatre plantes del CAAM. En aquest recorregut privat, els meus sentits es van veure captivats per les grans escultures i les seves explicacions, però sobretot per la presència d’un suau i captivador perfum (sense ànim de fer-ne publicitat) que portava la meva amfitriona. La visita es va iniciar des de la planta -1, on la conservadora va narrar els anys formatius i de la primera etapa de Madrid. Al llarg de la resta de les plantes, el públic visitant serà interpel·lat en termes de bellesa, duresa, foc, fragilitat o sensibilitat, mitjançant l’articulació de prolífiques sèries de bronze, ferro, fusta, lava vermella... (Aeróvoro, Alfaguara, Afrocán, Arrel, Cangrafia, Paisatge, Pentrecanes…) que, a grans trets reencarnen l'alè creador, ocupen l’espai i, al cap i a la fi, fan dialogar aspectes quotidians i costumistes amb elements màgics i simbòlics de la cultura ancestral indígena.

Al bell mig de la visita, Rodríguez va emfatitzar l’enorme esforç que havia suposat reunir al CAAM, documentació bibliogràfica i biogràfica (cartes, llibres i revistes), collages, dibuixos, instal·lacions de videoart (creades pels artistes visuals Miguel G. Morales i Dácil Manrique Lara), prototips, vitrines, i peces escultòriques de diferents formats, procedents d’institucions museístiques, fundacions privades, galeries d’art i col·leccions particulars. Tot un treball titànic, en què ella mateixa, junt amb l’altra conservadora, Cristina Déniz, i els dos comissaris, van participar activament en la coordinació i supervisió de l’adquisició i bon estat de les peces i, alhora, del seu curós muntatge al llarg de les quatre plantes del museu.

Tot i que la complexitat de tota instal·lació expositiva és indiscutible, ja que cada obra i material cedit requereix un exhaustiu protocol de manipulació i conservació, també s’hi afegeixen històries materials, marcs de referència simbòlics i, en alguns casos, episodis amb tints melodramàtics. N’és exemple, una peça de la sèrie de Reines Negres, que només es va exhibir el dia de la inauguració i que, per decisió expressa del seu propietari, va ser immediatament retirada.

• Dácil Manrique Lara (2024-2025). Martín Chirino, llar i taller. Fragment de la vídeoinstal·lació.

Enmig de les explicacions, la visita es va veure interrompuda un parell d'ocasions per altres visitants de l’exposició que, aprofitant la presència de la conservadora, es van encoratjar per compartir impressions (il·lustrades amb imatges provinents dels seus telèfons mòbils) o formular dubtes puntuals sobre les obres. Carmen Rodríguez, des d’un tarannà natural i resolutiu, no va dubtar a atendre i integrar aquestes intervencions espontànies en el discurs d’aquest itinerari privat.

Finalment, en arribar l’hora dels comiats, em va envair una certa tristesa en pensar en la delectació d’aquella estona tan ben aprofitada, nodrida per les explicacions magistrals de la conservadora, una gran especialista en l’univers chirinià i apassionada de la seva feina.

Més de quaranta anys a Madrid

Davant l’aïllament insular de la postguerra, moltes persones inquietes per la cultura i amb ambicions artístiques -com Manolo Millares, Elvireta Escobio, Manuel Padorno…- van decidir provar sort a Madrid i, des d’allà, viatjar a altres ciutats europees. Chirino, després d’aprendre l’ofici d’escultor a l’Acadèmia de Manuel Ramos (Las Palmas), va ingressar a l’Escuela Superior de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. A partir d’aquell moment, la seva trajectòria es va definir per l’assimilació de les avantguardes europees, els èxits a exposicions nacionals i internacionals, la seva pertinença a l’agrupació d’El Paso (1957-1960), l’obtenció de nombrosos guardons...  A propòsit de la seva incursió a El Paso, el Castillo de la Luz (seu de la Fundación de Arte y Pensamiento Martín Chirino) acull una mostra sintètica de dotze obres sota el títol El Paso. Avantguarda i compromís.

Malgrat els anys viscuts a Madrid, Chirino sempre ha tingut present la seva cultura d’origen. Això explica, tant els freqüents viatges a l’arxipèlag, com la seva voluntat de fusionar l’art modern, el costumisme canari postcolonial i la cultura aborigen, tot dignificant la cultura material de l’àmbit rural canari. En altres paraules, l'escultor va reinterpretar i recontextualitzar eines del treball agrari amb obres com l’evocadora Eina poètica i inútil (3) de 1956-1957; el conreu de subsistència d’aleshores: el blat de moro, representat aquí per la instal·lació enlairada de L’espiga (2) de 1956; o bé el mitjà de transport més comú, simbolitzat pel El carro (1) de 1956-1957. Una escultura esbossada per unes línies filiformes de ferro forjat. Aquest conjunt de peces poden ser contemplades a la planta baixa del museu.

• Homenatge a Julio González, 1955. Ferro forjat, IVAM.

Arran de la seva experiència laboral amb els vaixells Puerto de la Luz, que li va permetre recórrer nombrosos indrets de les costes africanes de Guinea Equatorial, Mauritània, Marroc, Sàhara i Senegal, va concebre la sèrie Reines negres a mitjans dels anys cinquanta. Un conjunt de petites figures femenines estilitzades que, a parer meu, pertany a la tradició occidental de colonitzar (sintetitzar) el concepte d’africanitat en una sort de llenguatge plàstic més cosmopolita i occidental, representat per l’art abstracte.

En la dècada dels anys setanta, l’artista va inaugurar noves tipologies d’obres amb les sèries Aeróboros i Afrocán (ubicades a la planta baixa i al segon pis del CAAM), que dialoguen amb les tradicions artesanals més ancestrals dels pobles originaris i, alhora, exploren sobre les possibilitats expressives del ferro. Els Aeróboros són peces que, guardant certa similitud cinètica amb els mòbils de Calder, se cargola, retorça i planeja fermament en un enlairat pla horitzontal, sense cap dificultat aparent. I, en el torn dels Afrocán, són obres que desafien la gravetat amb formes voluminoses, compactes i ovalades que, si més no, tendeixen insuflar-se a dalt, esdevenint en una superfície compacta que recorda un escut o una màscara africana.

I en darrera instància, ocupant la planta baixa, s’exhibeix el seu llenguatge gràfic més personal amb la sèrie de Cangrafías (o escriptura canària), desenvolupada durant les dècades dels anys vuitanta i noranta. En aquests anys, l’autor va traslladar símbols primitius, espirals i pictogrames aborígens en una variada producció gràfica, que inclou collages, gravats, pintures i tècniques mixtes.

• Interior de sala, CAAM.

El llegat cultural

Chirino va exercir d’activista cultural, difonent la seva poètica plàstica en articles de revistes (Papeles de Son Armadans, Arteguía, Revista de Arte y Pensamiento), conferències, manifestos (Documento Afrocán, 1976) i iniciatives culturals com la creació dels Tallers d’Art Actual i seminaris intergeneracionals, durant la seva presidència al Círculo de Bellas Artes de Madrid (1983-1992). Des de la ciutat de Las Palmas, amb la intenció de descentralitzar l’art contemporani en l'arxipèlag, va fundar el CAAM (1989), sent el primer president (1989 i 2002), i, posteriorment, la Fundación de Arte y Pensamiento Martín Chirino (2015). El seu llegat artístic, actualment cogestionat per la seva filla Marta Chirino i el director de la Fundació, continua promovent la creació artística contemporània, la investigació del patrimoni material i immaterial de l’homenatjat, i la preservació de la memòria i identitat cultural canària.