Exposicions
Mar Arza: no pas per atzar cau el patriarcat
La persistència de les estructures patriarcals a través del llenguatge, la tècnica i l’espai.
Una de les parets de les sales del Romànic del MNAC mostra ara les restes d’una pintura arrencada. No es tracta, però, d’un fragment rescatat del Pirineu com la resta de frescos que l’envolten, sinó d’una intervenció contemporània de Mar Arza (Castelló de la Plana, 1976) que entra en diàleg amb aquestes pintures mil·lenàries per plantejar una qüestió encara vigent: com es mantenen les estructures que sostenen el poder, i per què costen tant de fer caure.
El projecte, titulat Strappo. No pas per atzar cau el patriarcat, parteix de la tècnica que va permetre traslladar al museu moltes de les pintures romàniques que avui podem veure-hi. L’strappo consisteix a enganxar una tela molt fina a la superfície d’un fresc; en arrencar-la, s’hi emporta la capa superior de pintura, que després es pot fixar sobre un nou suport. El que queda al mur d’origen és una mena d’eco visual, una empremta que manté el rastre del que hi havia estat.
Fragment de vestigi d’un ésser del bestiari de Sant Joan de Boí. MNAC
A partir d’aquesta imatge –la de la pintura que no s’esborra del tot i que continua present com una marca–, Mar Arza construeix una metàfora sobre la persistència de les estructures patriarcals. "La reflexió sobre el patriarcat que està present i que moltes vegades està invisibilitzat es va fusionar amb la fascinació per aquesta pintura al fresc que no acaba de sortir mai del tot, sinó que és tant del lloc que està impregnada a la paret", explica l’artista. El seu fresc, creat expressament per a una de les parets entre les pintures de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, incloïa una frase escrita en llatí: ARCUS PATRIS FORTE NON CADUNT.
Aquesta inscripció, traduïda, vol dir: «Els arcs del pare no cauen pas per casualitat». Mar Arza volia treballar amb la llengua llatina per integrar-se en l’espai, però es va trobar amb un repte: com parlar del patriarcat en un idioma en què aquest concepte, com a paraula, encara no existia? Hauria estat un anacronisme. Amb l’ajuda de Mercè Otero, catedràtica de llatí, van reflexionar plegades sobre com formular aquesta idea. Paral·lelament, la relació amb els capitells i les columnes va anar guanyant pes, fins que es produí un gir poètic: el patriarcat, etimològicament, és el govern del pare —patris, «pare», i arche, del grec, «govern».
La intervenció va implicar tant la creació del fresc com la seva posterior extracció. Aquest procés, executat amb l’ajuda d’un equip tècnic especialitzat, va incloure el preparat del mur, l’aplicació del fresc en el moment idoni d’humitat i, un cop sec, l’arrencament mitjançant teles de cotó i cola orgànica. El resultat és una obra que no es veu sencera, sinó que se suggereix a través del que ha quedat al mur. Fragments de pintura, capes que no s’han pogut extreure del tot, i una presència que continua impregnada en l’espai.
Amb aquesta acció, Mar Arza dona continuïtat a una línia de treball on el llenguatge adquireix una presència física i escultòrica. Ja ho havia explorat en altres peces amb papers amb marca d’aigua, on la paraula “patriarcat” apareixia com una empremta subtil però persistent. Ara, en aquesta paret del MNAC, l’empremta és més que una metàfora, és una capa que es resisteix a ser esborrada del tot, una estructura que no es veu, però que hi és.
Et poden
Interessar
...
