Meditacions sobre Sixena

U. Hi ha una sentència ferma del tribunal suprem que corrobora sentències anteriors (la més antiga del 2016) segons la qual el MNAC ha de restituir les pintures murals de Sixena. Els motius són de propietat, la titularitat de qui el judici ha demostrat que és sixetana. Res a dir fins aquí.

Dos. Sixena és la propietària i en conseqüència té el dret a reclamar-ne el retorn. Ara bé, la sentència no parla de retorn sinó de “restitució”, i aquí és quan salten les alarmes. Una restitució, en termes patrimonials, significa admetre que hi ha hagut un espoli, un saqueig o una apropiació de forma il·lícita. Però això és faltar a la realitat dels fets. La sentència fa una interpretació molt superficial del terme restitució i també del que va ser l’operació de Salvament d’obres d’art que va endegar Josep Gudiol juntament amb la Generalitat de Catalunya, suposadament sense el document que acrediti consentiment de la Direcció General de Belles Arts, dirigida des de setembre del 1936 per Josep Renau. El permís de Renau efectivament com diu la sentència no s’ha localitzat, però per què els jutges no entren a valorar tots els elements històrics que permetrien evitar titllar l’operació d’espoli? Per què no es té en compte l’excepció d’un context de guerra? Per què no es té en compte l’ànim altruista de la comissió de Salvament de Patrimoni de la Generalitat, formada per artistes (Fenosa, Shum o Benigani, entre d’altres) i historiadors de l’art que es reuniren espontàniament només per ajudar a salvar unes obres preuadíssimes destinades a la crema i l’aniquilació? Per què mai s’ha agraït tota la tasca feta de salvament i conservació que va evitar la desaparició segura de les obres (atès durant decennis s’hauria malmès en un edifici sense sostre a la intempèrie)?

Tres. Però fins i tot en els casos de devolució o de restitució cultural (els quals avui en dia compten amb defensors entre alguns museòlegs i directors de museus de mirada diguem més contemporània, i fins i tot partidaris entre els que feren tasques de Salvament a Aragó, com l’escultor Apel·les Fenosa), no és tolerable avui en termes tècnics fer-ho de qualsevol manera. El codi deontològic pels museus de l’ICOM (2016) diu que efectivament els museus han de col·laborar en els casos de devolució o restitució (“en un diàleg amb vies a la devolució d’un bé cultural o comunitat de procedència”) però “s’ha de fer d’una manera imparcial, basant-se només en principis científics, professionals i humanitaris, si no també en legislacions locals, nacionals i internacionals aplicables, que s’han de preferir a les accions en el pla governamental i polític”.

És a dir, que es posen unes condicions a la restitució: s’ha de produir un debat científic basat en normatives i legislacions nacionals i internacionals. I sense la política pel mig. Ara, ens hem de preguntar: com es pot mantenir un debat imparcial si la denúncia inicial és política perpetrada pel govern d’Aragó amb declaracions carregades d’hibris? I com el MNAC pot entaular un diàleg com recomana l’ICOM quan és titllat d’espoliador pel demandant? Abans de seure, caldria com a mínim un acte d’humilitat, de fraternitat, de rectificació i d’agraïment.

Quatre. El que s’ha dedicat el MNAC a promoure des de la sentència del 2016 és el que demana l’ICOM: recollir opinions científiques i tècniques que proven que les pintures de Sixena és millor no moure-les per la seva fragilitat, a partir d’informes interns, nacionals i internacionals de contrastat prestigi que no repetirem aquí. Què ha fet l’altra part? Per part de Sixena, es parla que s’ha creat un protocol d’actuació pel trasllat, que desconeixem. No s’han presentat informes internacionals de reconegut prestigi que defensin el trasllat. Tampoc d’estatals. Fins i tot l’any passat (gener 2024) una de les associacions de referència que donen suport a la reclamació (Sijena Si) reclamava un protocol d’actuació pel trasllat i admetia la falta de pla museístic a Sixena.

Primeres intervencions d'arrencaments de les obres al monestir de Sixena (1936)

Cinc. Donem per bones ara les paraules de polítics i tècnics d’Aragó i Sixena que afirmen que s’han fet obres d’adequació i rehabilitació al monestir i a la sala capitular per valor de més d’un milió d’euros per a l’aclimatació adequades. No tenim cap motiu per dubtar-ne. Entesos, estem en el camí: però això no és un informe tècnic que asseguri la pervivència de les obres i les tregui del seu risc de conservació. La conservació va més enllà d’uns equips de climatització i d’aïllament tèrmic. S’ha d’almenys igualar el que ofereix avui un museu de primera divisió com el MNAC, expert, per cert, en la conservació de pintura al fresc que és la seva especialitat mundial. Es necessiten equips humans de conservació, de restauració en plantilla, i material tècnic que s’ha d'anar actualitzant per a garantir la millor ambientació en el temps (que no és el temps d’inversió fugaç de la política). El MNAC ho demostra cada dia des de fa anys i té un pla en el temps. Sixena no ho ha demostrat encara (i ho ha de fer, perquè abans de 2015 no estava en condicions d’acollir res). No diem que no ho pugui fer. Diem que està per demostrar. Amb documents, suports internacionals, informes tècnics, pressupostos, inversions, plans museogràfics.

Sis. Això és important: demostrar, demostrar, demostrar. Els murals de Sixena no són qualsevol cosa. Són un Bé d’Interès Cultural a nivell espanyol. Això requereix una protecció especial, una garantia per part dels tècnics que no hi haurà risc en la seva conservació. Encara més, la Llei de Patrimoni Cultural Espanyola del 1985, en el seu article vuitè, demana que els professionals i societat civil en general alertin de qualsevol sospita de “expoliación” (terme jurídic que no té traducció clara en català, però que seria qualsevol “acció que pugui o que estigui lesionant un bé patrimonial en concret”. És a dir que el govern d’Aragó podria passar d’acusar d’espoli a ser acusat de “expoliación”, de provocar danys al patrimoni. Per aquest motiu el MNAC torna a encertar en centrar la seva tasca en acumular recomanacions de caràcter tècnic. I és que no ho podria fer d’una altra manera: és la seva obligació. És l’obligació de tots alertar dels potencials perills del trasllat. Ens ho demana la llei. Una observació que sopresivament no ha sigut tinguda en compte pels tribunals.

Set. Què són potser exagerats aquests perills de conservació confessats? No: és l’opinió dels tècnics. Qualsevol tècnic professional de restauració i conservació amb trajectòria reconeguda no recomanaria un trasllat d’una pintura amb l’estat que està la de Sixena. Sí que pot dir, com es va dir a la sentència, que el trasllat és possible. En efecte, no es pot dir que no ho sigui. Traslladar sense que es destrueixi integralment és possible. Traslladar, no obstant això, sense risc que es malmeti l’obra, no és possible afirmar-ho per part d’un tècnic havent analitzat les obres.

Insisteixo: el MNAC ha vingut acumulant desenes d’informes i declaracions d’especialistes parlant del risc de moure les obres i que es malmetin. I Sixena? Tenim només per premsa l’opinió de l’ESCYRA (Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals d’Aragó), els mateixos que -sabem pels mitjans- han elaborat un protocol de trasllat que no ha transcendit i sense haver vist les obres. Aquest centre, que mereix tots els nostres respectes, amb una trajectòria de vint-i-quatre anys, diria que no es pot comparar amb la trajectòria d’un museu centenari com el MNAC, un dels primers a nivell mundial en l’especialitat en pintura mural, i amb tècnics especialistes en la matèria.

Demostren pocs coneixements actualitzats en conservació aquells que acusin que els murals es van moure internament durant els anys vuitanta dins el MNAC o que alguns fragments dels murals es van moure fa tres dècades en exposicions internacionals. Els criteris en trenta anys han canviat, com durant els vuitanta havien canviat respecte a la guerra civil. Avui s’han fet més exigents, en defensa de la preservació del patrimoni, motiu pel qual, per exemple, la Dama d’Elx, emplaçada a Madrid, no s’ha deixat viatjar a Elx ni per una exposició temporal, després d’un informe estatal.

Pintures de la sala capitular de Sixena al MNAC.

Vuit. I ara què? Hem trobat a faltar l’opinió de juristes i advocats aquests dies per la part catalana. La sentència ja està ratificada ni més ni menys que pel Tribunal Superior. Només quedaria el camí del Tribunal Constitucional, que algunes veus donen per no transitable. És així? I la carta del Bé d’Interès Cultural? És l’Estat que declara aquests Béns d’aquesta naturalesa: té competències i valor per a defensar-les també? Al patronat del MNAC hi ha representació estatal: qui defensa els danys i riscos envers el patrimoni dels BIC? Qui analitza els informes tècnics? No té res a dir el Instituto Patrimonio Cultural de España? I el Ministerio de Cultura, no podria fer un informe com va fer amb la Dama d’Elx fa dos anys amb el que es va frenar el seu trasllat? I un informe del Ministeri de Cultura sobre un BIC pot fer canviar la decisió d’una sentència? Què pesa més la llei o la protecció del patrimoni d’un BIC?

Coda. Hem de treure pressió al MNAC, que ha centrat els esforços cap a l’única direcció possible: aportar proves tècniques que defensin el patrimoni i, de retruc, posin en evidència el demandant, perquè cal defensar-se davant d’una decisió que fragmentarà l’important conjunt de pintura romànica del museu. La pilota està a la teulada d’Aragó (que ha de demostrar moltes coses científicament) i de Madrid (que les hauria de donar per bones o no). El sentit comú diu que una institució estatal, encarregada de protegir el patrimoni nacional, hauria de valorar tots els documents aportats per les parts, tornar a fer una anàlisi científica de l’obra i en cas de veure perills aturar el trasllat, fins que la comunitat d’acollida de les obres no pugui demostrar que té totes les condicions tècniques i de personal garantides, en un pla a llarg termini, per garantir que aquest patrimoni preuat no quedi, aquesta vegada sí, sentenciat per vida.

Albert Mercadé. Historiador i crític d'art. President de l'ACCA