Exposicions
Marcel Martí, entre línies i volums
El Museu Can Mario presenta una exposició que recorre una trajectòria artística centrada en el treball amb materials, formes i dibuixos.
Marcel Martí va néixer a Alvear, l’Argentina, l’any 1925, però va acabar establint-se a Palafrugell, on va viure fins al final de la seva vida. Ara, coincidint amb els cent anys del seu naixement, el Museu Can Mario acull una exposició que repassa la seva trajectòria. La mostra, que porta per títol Ritme i matèria i està comissariada per Aitor Quiney, va més enllà de la seva faceta com a escultor i obre el ventall per mostrar altres aspectes menys coneguts del creador.
Martí va fer dibuixos, tapissos, gravats i pintures, i de fet va començar amb el llapis. El dibuix va ser per a ell tant una eina de treball com una manera de dir coses que potser amb els volums no podia expressar de la mateixa manera. Aitor Quiney apunta que “si bé Marcel Martí sempre ha estat analitzat com a escultor, és sense dubte, també, un dibuixant de grandíssima qualitat i un poeta que escrivia des de l’adolescència”. Martí entenia el dibuix com la base de la seva manera de crear, no pas com un pas previ a l’escultura. De fet, un dels seus primers treballs publicats a la revista Ariel ja deixa entreveure com la línia i el volum eren centrals en la seva mirada.
Títol no identificat, Marcel Martí (1953)
Als anys quaranta va exposar per primera vegada a Barcelona i, gràcies a aquella oportunitat, va viatjar a París, on va poder entrar en contacte amb artistes com Zadkine o Lhote, i on també va aprendre gravat amb Paul Bornet. D’aquella etapa inicial, les obres giraven al voltant de figures humanes idealitzades, sobretot nus femenins i composicions de grup. Però això va anar canviant: a partir de 1957, Martí fa un gir cap a formes més abstractes, tot i que alguns temes, com les maternitats, hi continuen presents. Aquest procés el va portar a explorar materials diversos com el bronze, la pedra, la fusta, la ceràmica o el ciment.
Títol no identificat, Marcel Martí (1974)
L’exposició a Can Mario, que es podrà visitar fins a finals de novembre, recull peces de petit i mitjà format que mostren com el seu llenguatge va evolucionant, des de la figuració fins a una abstracció més neta, sempre amb un interès clar pel moviment i pels espais interiors. Martí buscava equilibri i harmonia en les seves creacions, i aquesta manera de fer també es pot veure en els dibuixos exposats, alguns dels quals tenen un vessant més narratiu i surrealista, però sense perdre mai aquesta línia clara que tant el caracteritza. Tal com apunta Aitor Quiney: “Són dibuixos clars, sense cap ombra i amb un llenguatge senzill, als quals alguna vegada els afegeix color. Alguns de més literaris i de temes surrealistes també hi són presents, però menys, ja que són il·lustracions amb un component narratiu”.
Forma amb tres caps, Marcel Martí (1959).
Al llarg de la seva carrera, va obtenir diversos reconeixements, com el primer premi Manolo Hugué o el guardó Julio González, que valorava la seva manera d’entendre la forma, la textura i el pes dels materials. Durant els anys seixanta i setanta va experimentar amb nous suports com el metacrilat o la fibra de vidre, sense abandonar mai els més tradicionals. De fet, als anys noranta va tornar al ferro, però amb un format més reduït i un to més íntim.
Les peces de Marcel Martí deixen entreveure una trajectòria coherent, on els canvis formals mai no van suposar un trencament amb allò que li era essencial. Amb els anys, va anar definint una veu pròpia i, tal com diu Maria Lluïsa Borràs, la seva obra “ha continuat immutable a una manera d’entendre l’escultura”, una evolució que no depèn del que passa a fora, sinó que es nodreix del seu propi procés, del seu pensament i del seu univers.
Agona, Marcel Martí (1998). Fundació Fran Daurel
Et poden
Interessar
...
