Opinió
La llista de persones menys poderoses al món de l’art
Al final de cada any, sorgeixen llistes com “Els més poderosos al món de l’art”, consumides àvidament per aquells que van a la recerca d’opinions “expertes” sobre la influència en el sector. Com a contraposició a aquesta narrativa excloent, voldria reflexionar sobre “Les persones amb menys poder al món de l’art”. En un moment en què la discriminació estructural i el racisme dominen el discurs global, resulta preocupant la indiferència de l’esfera artística per abordar la neteja ètnica i el genocidi que Gaza pateix sota un estat d’apartheid, malgrat la documentació dels palestins a les xarxes socials i les organitzacions de drets humans.
Basada en la seva experiència personal, l’artista Jumana Manna explora l’ocupació de Palestina des de diversos angles. Al seu film del 2022, Foragers (Recol·lectors), a través de les protagonistes —l’akkoub i el za’atar, plantes autòctones dels camps palestins— Manna revela com les autoritats israelianes han prohibit la recol·lecció d’aquestes plantes essencials per a la supervivència palestina, la comercialització de les quals a petita escala ha estat vital durant generacions.
Jumana Manna, Foragers, 2022, fotograma. Cortesia de l’artista.
La lent de Manna ens transporta a les llars palestines on es preparen amanides d’akkoub, i ens convida a conèixer les vides dels qui recol·lecten aquestes plantes, malgrat la persecució policial i judicial. La seva obra esborra la línia entre ficció i documental, traçant un mapa de gestos que desafien les fronteres culturals i l’hegemonia de la propietat de la terra imposades pel conflicte. Tot i això, Manna no només critica la violència a Palestina, sinó també la complicitat de l’art a silenciar veus, inclosa la seva pròpia. Treballadors culturals a Europa i els EUA que donen suport a la causa palestina han estat atacats, difamats, acomiadats o exclosos, cosa que Manna descriu com “un embargament no declarat a l’empatia cap a Palestina”.
Criada a Jerusalem, Manna va viure la divisió racialitzada de la seva joventut, i el seu pas per l’Acadèmia d’Art Bezalel va augmentar la comprensió d’aquesta realitat opressiva. En paraules seves, “si la solidaritat amb la lluita palestina és el límit del pluralisme autoproclamat, també és el punt d’inflexió per desmantellar aquest statu quo racista”. Ella és un exemple de resistència, criticant les forces culturals que limiten la identitat en el context de l’ocupació i plantejant preguntes sobre l’hegemonia, la complicitat i el paper de l’artista que s’enfronta al poder, especialment quan l’art silencia veus marginades.
Et poden
Interessar
...
