Leonardo Escoda: una revisió de la seva obra

Dins del programa institucional “Mira Leonardo” -coordinat per Pilar Lanau- que ret homenatge al llegat artístic i cultural de Leonardo Escoda (Tortosa, 1956-2022), l’exposició Jo no pinto bous! Sinestèsia de Leonardo Escoda esdevé un itinerari personal per la diversitat en el que conviuen obres de diferents èpoques i de diferents pòsits narratius. Comissariada per Carme Sais, la mostra està lligada per un eix vertebrador que travessa la pràctica creativa de l’artista i consisteix en una òptica imaginària que les organitza com si es tractés de constel·lacions secretament ordenades. I l’espai escollit es converteix en referencial: va ser a l'Escorxador on va començar la seva activitat pictòrica amb L'entorn d'una imatge, on mostrava bous escorxats. Per això s'entén que digué: «L'Escorxador és un espai de reflexió de molts anys. És el meu monestir particular». L’any 1985 Escoda afirma «jo no pinto bous», tot i que se submergís en l’atmosfera de l’Antic Escorxador de Tortosa on l’olor densa i pudent d’un mar de sang, de bous oberts en canal, fos el paisatge desmembrat i escapçat d’uns sacrificis. Molts han estat els artistes que s’han apropat a aquest tema tan intens. Rembrandt el pinta més d’una vegada i és a partir del 1655 quan aquest “Memento moris” (recorda que moriràs) es transforma en una representació de l’inevitable final de les coses terrenals que va atraure d’altra banda a Delacroix, Daumier, Soutine, Chagall i Bacon.

© Jep Colomé

Fill del també artista Roberto Escoda, va ser una peça clau en l’àmbit cultural dels darrers anys a nivell territorial i de país. Va compaginar la creació artística amb la tasca docent de l'Escola d'Art i Disseny de la Diputació a Tortosa i amb la coordinació de diverses activitats culturals i expositives. La literatura, la poesia, la música i l’art van ser referents al llarg de la seva trajectòria, igualment la seva complicitat amb altres artistes i escriptors va prendre forma en projectes culturals i comissariats compartits. Escoda era llicenciat en Belles Arts en l’especialitat de Pintura, graduat en Gravat i Tècniques d’Estampació i graduat en Conservació i Béns Culturals Mobles per la Universitat de Barcelona. Cap als anys vuitanta, juntament amb els poetes Zoraida Burgos i Albert Roig, va fundar la revista cultural T(D).

Militant artístic des del territori, mitjançant pintura, dibuix, fotografia, instal·lació i audiovisual fa un recorregut interior per la prospecció del lloc amb una percepció reposada; un esguard des de la memòria i des d’una reflexió interior de les visions més immediates. Allunyat del temps vertiginós i del caos que ens empaita, la seva pintura se’ns afirma com un oasi de pau, de silenci, un espai que voreja el buit, el no-res: l’espai de l’existència. Creador d’una obra abstracta, totes les seves etapes tenen com a fil conductor la vivència del paisatge. Va captar l’essència del Delta de l’Ebre i dels Ports; els dos grans pilars en els quals va viure i crear: el riu, el vent, els camps d’arròs, els marges de pedra seca o la terra erma. Són obres que tenen com a denominador comú la capacitat de retornar-nos la perplexitat perduda; aquella estranyesa davant del món o aquella sensació d’irrealitat davant la realitat. Un trajecte vivencial que convida a experimentar sobre les seves visions espacials: un viatge interior de recerca profunda. El territori és un tema recurrent que analitza, explora i reprèn, i en revalua la presència.

© Jep Colomé

La seva és una obra de textures, de vegades amb una fisicitat material molt potent, però, així mateix, esquerdes, costures i marques han estat decisives en els seus treballs, com fins i tot ho ha estat el pas del temps a través de la utilització de teles envellides, gastades, trossos de fusta o planxes metàl·liques rovellades. Endemés, els trets, les pinzellades i els signes vivencials evidencien desig, emoció, dolor i patiment. Uns paisatges mentals que són el resultat d’un ardu desenvolupament introspectiu, ple d’exigències internes, qüestionaments, plantejaments i reptes personals que esdevenen el mirall sobre el qual es reflecteixen els punts més vitals del seu jo. Uns escenaris poètics que, dins d’una abstracció pictòrica essencial, constaten el nexe que s’estableix entre l’ésser i l’entorn. Si busquéssim una característica que resumís la seva singladura arribaríem a la conclusió que sempre ha lligat l’art a la vida, és a dir que el germen de la seva creació és la tensió que persisteix entre l’existència personal i la realitat circumdant.

Com a record i homenatge, el proppassat mes de març, Lo Pati-Centre d’Art de les Terres de l’Ebre va inaugurar Sentir Música Callada que esdevé una reinterpretació i ampliació de l’exposició de Poblet i vol ser una reivindicació del seu univers creatiu i els seus referents artístics», com ha destacat la comissaria i directora de Lo Pati, Aida Boix. Les obres van ser creades durant la pandèmia de la COVID-19 i reflecteixen les emocions que l’artista va viure durant aquell període: la inquietud, la solitud, la introspecció i el redescobriment de la literatura i la música. Amb aquestes obres, Escoda arriba a la plenitud pictòrica i adopta un discerniment que el desproveeix d’elements superflus i narratius i la porta a la seva essència més autèntica. És com si s’hagués després de tot el pes de la matèria i només volgués quedar-se amb la síntesi i la depuració pròpia dels qui han arribat a l’absolut, al no-res.

© Jep Colomé