Ars libris: Antón Lamazares i Carlos Oroza

Tot coincidint amb la Barcelona Gallery Weekend vaig assistir-hi en el celobert de la Galeria Rocío SantaCruz a una xerrada/inauguració de l'exposició d'Antón Lamazares: Noche que no acaba, aquest títol i la seva ressonància poètica em suggereix que l'art i els llibres veritables no són antics, ni moderns, que el temps de la creació pot ser una nit inacabable que només finalitza amb la mort o potser més enllà.

A la conversa hi participaven Gloria Moure, Rocío Santa Cruz i l'artista. Lamazares va fer algunes observacions rellevants que ajuden a entendre la dècada dels anys noranta i també la seva deriva personal cap al món del llibre d'artista. Ens recordava que feia vint-i-nou anys que Gloria Moure li va fer l'encàrrec pel Centre Gallec d'Art Contemporània, del qual n'era directora. També ens va confessar que a l'època de Gloria Moure l'activitat i presència d'artistes del món era tan gran que va estar a punt de desistir de mantenir els seus estudis a Nova York, Berlín o Madrid per tornar a la seva terra natal, a Santiago, ja que l'efervescència que havia creat la directora entre el desembre del 1994 i el 1998 atreia els millors artistes internacionals del moment. Després va venir Barcelona i la confiança de Miguel Marcos en ell i la nova figuració gallega junt amb: Lamas, Leiro, Patiño.

Érem una generació plena de paradoxes i contradiccions que va fer que alguns ens suméssim a la nova condició postmoderna en el meu cas des de les pàgines de La Vanguardia. Certament, veiem passats els anys que la nit no acaba perquè la reivindicació del que es va anomenar el retorn a la pintura encara continua.

Eu, sèrie Canella Min, Antón Lamazares (1985)

Lamazares va confessar-nos en la xerrada a cel obert el que consta en la seva autobiografia, i és que havent nascut a Maceira, llogaret de Lalín a Pontevedra, l'entorn rural gallec de la seva infància i adolescència deixà una petjada fonda en el seu imaginari i el seu procés creador. Una incipient vocació religiosa deguda en gran part pels seus estudis a l'internat del convent franciscà de San Antonio d'Herbón, entre 1964 i 1969; en aquests anys es lliurà a la lectura fervent de textos literaris, sobretot dels clàssics grecollatins. A finals dels seixanta comença a escriure poesia i decideix que es vol dedicar a la literatura. No serà així, però la remor de la paraula persisteix a la seva pintura. Això em fa pensar a la possible rellevància d'un llibre en l'ideari del pintor, em refereixo al Actus Beati Francisci et sociorum eius, més conegut com les Florecillas de San Francisco publicat entre 1327 i 1337. En aquesta atmosfera franciscana l'any 2014, Gloria Moure torna a Galicia amb l'exposició On the road que commemora el vuitè centenari del pelegrinatge de San Francesc de Asís a Compostela. L'exposició mostrava 44 obres de 35 artistes entre ells Antón Lamazares. Deixo per una altra ocasió tractar la rellevància de la formació franciscana a l'obra d'aquest artista.

L'interès d'Anton Lamazares per la lletra i la poesia és ben conegut, ja que no només ha fet sèries sobre poetes com la de Sant Joan de la Creu, o un projecte artístic del pintor inspirat en la poesia d'Uxío Novoneyra, sinó que al llarg de tota la seva obra ha incorporat la textualitat al llenç, fins i tot no posant lletres, sinó intervenint a la tela perforant-la com a la sèrie Inda de 2011, a Canela Min, a la sèrie Letania de 1989 ja es pot comprovar l'intent de convertir la textualitat en pintura “estoi serrado voi pal sirco”. Aquest anhel d'intervenció dins del quadre el va portar cap al 2012 a la invenció d'un llenguatge críptic anomenat Delfin, sèrie que va exposar al Circulo de Bellas Artes de Madrid i al Centro Cultural de España a Mèxic.

Estoi serrado voi pal sirco, sèrie Letania, Antón Lamazares (1989)

La primera col·laboració de Lamazares amb Rocío Santa Cruz es va donar a París el 1994 amb la primera exposició a Raiña Lupa. I després amb el llibre Itinerarium en el 1999 sobre un text escrit per Egeria, la monja viatgera del segle IV, amb un text original llatí traduït al castellà, francès i gallec i sis litografiés de Antón Lamazares numerades i firmades. El 2006, Lamazares i el poeta Carlos Oroza van fer el llibre Un sentimiento ingrávido recorre el ambiente per a aquesta Galeria, una joia que normalment roman al fons d'art i que podem fullejar ara en ocasió única amb motiu de la seva exposició de pintures. El llibre es de gran format (50,7x67cm) i editat per Raiña Lupa i Yves Rivière. Una edició de 85 exemplars numerats i signats amb tipografia manual que conté cinc litografies de l'artista, acompanyant poemes inèdits de Carlos Oroza i un pròleg de César Antonio Molina.

Litografia d'Antón Lamazares a 'Un sentimiento ingrávido recorre el ambiente'. Raiña Lupa

"Un sentimiento ingrávido recorre el ambiente" és un vers del poeta Carlos Oroza que es troba a Blanquísima preséncia una de les parts d'aquest tot que recull la seva obra completa amb el nom de Evame. La potència d'aquest poeta considerat com a “maldito” de la seva generació va fer que Luis Eduardo Aute s'hi fixés i cantés aquest mateix poema el 2018 en una versió magnífica, un veritable homenatge a aquest poeta de poderosa presència. La seva força hipnòtica feia que els seus admiradors el seguissin amb fervorós entusiasme, tal com pot verificar la mateixa Rocío Santa Cruz que el va conèixer, i que em deia que l'embruixament d'aquest poeta era tan poderós que una vegada va veure com deixava l'escenari, baixant a la platea i tot seguit va començar a caminar cap a l'exterior de la sala mentre el públic, darrere seu, el seguia fascinat.

Finalment, podem confirmar que és ben cert que “la nit no s'acaba” doncs el poeta Carlos Oroza ha tingut la sort que el destí li ha fet justícia poètica i té la continuïtat garantida amb la seva filla Marina Oroza. Recentment, ha publicat el seu llibre Decir i del que Victor Obiols ha escrit "és el llibre més important publicat l'any 2024 en la poesia hispànica". Obiols ens diu que "és testimoni i sublimació en vers d'una història d’abandonament i reencontre, amb un epíleg en prosa quirúrgica on trobem el relat de l’experiència viscuda”. Un autèntic gir irònic, gairebé diria karmic del destí, perquè pare i filla pràcticament no es coneixien i, tot i això, Marina Oroza posseeix la mateixa màgia i fascinació performatico-poètica que el seu pare.