Isabel Lázaro: “Encara hi ha moltes galeries que no representen a cap dona artista”

Art Photo Bcn tanca avui la seva 12a edició al Disseny Hub Barcelona, consolidant-se com un punt de trobada clau per a artistes, galeries, col·leccionistes i professionals del sector. Amb una mirada oberta i diversa sobre el panorama fotogràfic actual, i enguany amb una forta presència femenina, el festival ofereix una programació completa que inclou fira, visionats, tallers, activitats obertes i un espai dedicat al photobook.

Parlem amb Isabel Lázaro, directora i comissària d’aquesta edició, que ens explica com any rere any es continua configurant aquesta proposta que combina talent consolidat i noves veus.

Nora Barnach. Quins criteris t’han guiat a l’hora de comissariar aquesta 12a edició d’Art Photo Bcn?

Isabel Lázaro. Aquest any hem volgut apostar per una visió àmplia del mitjà fotogràfic i mostrar la diversitat de possibilitats que ofereix la imatge quan es combina amb la creativitat. Hem posat un èmfasi especial en visibilitzar la feina de dones fotògrafes. Al llarg d’aquests dotze anys mai havíem aconseguit que fossin majoria. Per això, enguany, portant el comissariat de manera més individual, vaig decidir que fos gairebé un requisit —en alguns casos fins i tot explícit amb certes galeries— treballar amb fotògrafes.

NB. Quina importància té per a tu que aquesta edició visibilitzi de manera tan clara la feina de dones fotògrafes?

IL. És una cosa que he perseguit des de fa molt de temps, però aquest any finalment ho hem aconseguit. Durant anys hi havia la intenció de donar més espai a les dones fotògrafes, però la veritat és que, quan obríem convocatòria, les galeries que s’hi presentaven solien mostrar majoritàriament autors homes. Per això, aquest any vam decidir no obrir convocatòria, sinó que vam ser nosaltres qui vam sortir a buscar activament les galeries. Volem assegurar-nos que treballaven amb fotògrafes les propostes de les quals ens semblessin rellevants i amb mirades diferents, i així garantir una presència femenina significativa.

Cohesive Echoes, Cristina Hernández Montero. NoHo House

NB. Voleu mantenir aquesta línia en el futur, més enllà d’aquesta edició puntual?

IL. Sí, totalment. Crec que és un deute que tots els esdeveniments artístics tenim amb la història,  reparar el silenci que ha existit envers les dones des dels inicis de la humanitat. És un repte necessari i, a més, bonic de portar endavant. Tot i això, també cal dir que encara costa una mica més, i això és trist. Encara hi ha moltes galeries que no representen a cap dona artista, sigui fotògrafa o d’una altra disciplina.

NB. En aquest sentit, com feu la selecció d’artistes i galeries?

IL. Normalment, obríem una convocatòria, es presentaven projectes, passaven per un comitè de selecció i, a partir d’aquí, sortia el conjunt de galeries que acabaven exposant. Però aquest cop, com que teníem les dates tancades amb molta antelació, ens vam poder permetre fer una recerca més a fons, en l'àmbit internacional. Hem buscat galeries de tota mena i de molts llocs, des d’espais molt consolidats fins a propostes més joves i recents.

Per exemple, hi participa Parkinz, que és la primera vegada que forma part del festival perquè la iniciativa acaba de néixer. També hi ha NoHo House, una galeria força jove de Barcelona. La galeria de Beatriz Pereira, per exemple, no té seu fixa, és un altre model de treball; el mateix passa amb Inéditad Gallery. I juntament amb aquestes propostes més noves, també comptem amb galeries de trajectòria sòlida com Camera Work, que té un recorregut impressionant; Terreno Baldío, des de Mèxic; o Taché Art Gallery, de Barcelona.

NB. Alguns festivals escullen cada any un eix temàtic i seleccionen expositors que el segueixin. Com ho abordeu a ArtPhoto?

IL. Això sempre m’ha semblat una mica limitant. Els festivals que busquen una temàtica concreta normalment organitzen exposicions de caràcter divulgatiu, però no fires que fomentin el circuit comercial de l’art. Quan treballes amb galeries, posar-los aquesta limitació temàtica és restringir massa l’oferta que hi haurà a la sala, és quedar-se amb un espai molt petit de la realitat. Hi ha festivals que també limiten per tècnica: fotografia digital, analògica o experimental. Nosaltres pensem que com més obert estigui el ventall, més interessant és mostrar l’amplitud de la fotografia.

Apple of Sodom, Alex Domènech. Inéditad Gallery

NB. Hi ha artistes que van participar en edicions anteriors a través dels visionats i que ara tornen representats per galeries. És una mica aquesta la missió inicial del festival?

IL. Exacte, aquest és un dels papers del festival. El que volem és que hi hagi una projecció real cap al futur per als artistes, especialment els més joves. De fet, tot el festival neix al voltant dels visionats. Amb el temps, molts dels que van participar en els visionats fa anys han anat desenvolupant la seva carrera i trobant el seu lloc dins del circuit artístic. I això ens fa molta il·lusió, veure com autors que en el seu moment consideràvem emergents —tot i que no és una paraula que ens encanti, perquè no sempre té a veure amb l’edat, sinó més aviat amb la trajectòria— han anat creixent i construint un camí propi.

Quan veiem que ara estan representats per una galeria, són gairebé els primers a qui anem a buscar. Per nosaltres és com si tornessin a casa, i això és molt bonic, perquè vol dir que alguna cosa vam fer bé en el seu moment a l’hora de seleccionar-los.

NB. En el context cultural actual, mantenir un festival durant dotze anys ja és tot un èxit. Quines creus que han estat les claus no només per resistir, sinó per continuar creixent?

IL. Més que créixer, el que volem és consolidar-nos. Vam començar amb vuit expositors a la primera edició. Vuit valents, com dic sempre, que sense tenir cap referència es van llençar a participar. Crec que el que hem fet ha estat consolidar el festival com un punt de trobada, que cada vegada més gent el conegui, que els soni. Crec que una de les claus ha estat tenir un equip amb gent molt motivada, molt immersa en el circuit, i que fa de nexe d’unió entre totes les potes del festival. També tenim la plataforma en línia, que des de la pandèmia hem anat desenvolupant i que permet que, un cop acabat el festival, es pugui continuar veient tot el que s’ha exposat. Estarà disponible fins al 30 de juliol, i permet veure les obres amb detall i ampliar-les.

També ens ajuda que la nostra font de finançament sigui força diversa, comptem amb subvencions de tres entitats diferents, cosa que ens dona una certa estabilitat. I més enllà de tot això, hi ha una cosa que per nosaltres és clau, i és que el festival està pensat completament a escala humana. És la fira més assequible del circuit, tant en l'àmbit nacional com internacional. Tenim molt de cura dels nostres expositors, perquè per a nosaltres el client és l’expositor. I això implica cuidar-lo en els preus, en la qualitat de l’esdeveniment, en el tracte, en facilitar-los la feina.

Tribute to the Arctic, Michaela Weber. Camera Work

NB. Què implica l’entrada de marques com Xiaomi o Canon al festival per primera vegada?

IL. Aquest any els donem un espai integrat de manera creativa. No és una fira de mostres com altres dedicades a càmeres o conceptes similars, sinó més aviat un espai per mostrar de què és capaç aquest producte. En el cas de Xiaomi, venen amb un projecte de tres autors, i la seva idea és centrar-se en com despertar emocions a través del mòbil. És un concepte molt ampli, però amb l’obra d’aquests tres autors es demostrarà perfectament. D’altra banda, Canon presenta una ambaixadora que compartirà la seva experiència amb la càmera Canon.

NB. En aquest sentit, com veus la fotografia feta amb mòbil? La consideres més una democratització del mitjà o un risc artístic?

IL. És que la fotografia ja neix com una revolució tecnològica en si mateixa. Per tant, la fotografia amb mòbil o amb intel·ligència artificial és simplement una altra revolució més. Quan va arribar la fotografia digital, semblava que l’analògica moriria, però no va ser així, senzillament es van ampliar les eines de treball que tenim amb la càmera.

És igual si la càmera està en un mòbil, en una càmera de rotlle, digital o instantània. La màgia està en la imatge, en la persona que la pensa, la fa, l’enquadra i la retoca. En general, els canvis ens espanten o pensem el pitjor, però al final tot és una adaptació i tot acaba aportant coses bones. Hem passat per diverses onades de canvis que molts pensaven que serien apocalíptics, i al final no ha estat així, perquè qui mana sempre continua sent la persona, les seves decisions i la seva creativitat.

Banyuls-sur-Mer Portbou, Sanspí. Taché Art Gallery

NB. Com veus la relació entre l’art fotogràfic i el col·leccionisme?

IL. Al mercat espanyol encara anem força endarrerits si ens comparem amb altres realitats. No fa tant, fa uns quinze anys, anaves a una galeria a preguntar quins fotògrafs tenien o si treballaven amb fotografia, i moltes et deien directament: “No, no, jo no treballo amb fotografia”. Fins fa relativament poc, era molt difícil trobar fotografia a les galeries espanyoles, llevat que fossin galeries especialitzades, que funcionaven dins d’un altre circuit.

Però amb els anys això ha anat canviant. Cada cop hi ha més galeries que aposten per la fotografia, i això va lligat també a un interès creixent per part del col·leccionisme nacional. El que és curiós és que estem detectant una tendència força particular, les galeries especialitzades en fotografia comencen a desaparèixer a Espanya. El que està passant és que tant la producció com la demanda d’obra fotogràfica s’estan integrant dins de galeries generalistes, més transversals pel que fa als mitjans. I això és una cosa que en altres països no passa i les galeries especialitzades es mantenen amb força.

NB. A què creus que es deu aquesta diferència?

IL. Crec que cal tenir en compte que aquí la realitat fotogràfica ha anat molt en paral·lel a la realitat política. Mentre en països com França la gent ha comptat amb una sèrie d’ajudes, d’infraestructures i de conviccions al voltant de la fotografia, aquí estàvem a anys llum. El mercat s’adapta a la demanda i també al coneixement que es té del mitjà. Per això és tan important fer valdre la fotografia i la imatge que s’està fent ara, que és molt més múltiple i diversa que abans.

GÜERA, María Moldes. Parkinz