Exposicions
Els anys vint: entre tradició i modernitat
Una selecció d’obres de grans artistes europeus i catalans que expliquen la dècada a la Galeria Marc Domènech.
L’art europeu dels anys vint va viure una època de canvis molt interessants, marcada per un diàleg intens entre teoria i pràctica. No només es creaven obres, sinó que molts artistes també es dedicaven a pensar i escriure sobre què significava i havia de ser l’art del moment. A París, per exemple, el 1920 va aparèixer la revista L’Esprit Nouveau, que va reunir figures com Paul Dermée, Le Corbusier, Pierre Jeanneret i Amédée Ozenfant, els quals van definir les bases del purisme, un corrent que defensava que la geometria era present en tots els aspectes de la vida, no només en les pintures o escultures. Això implicava valorar no només la forma artística, sinó també el disseny industrial, l’arquitectura i fins i tot la tipografia, posant en relleu la importància d’un ordre formal que transcendia l’art.
Aquesta dècada va estar marcada també pel fet que molts creadors, després d’explorar les avantguardes, van decidir mirar enrere i recuperar el llenguatge figuratiu i els temes clàssics, com la maternitat o l’Arcàdia mediterrània, un espai idealitzat i ple d’harmonia. Aquest moviment, que es pot rastrejar aproximadament entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, es coneix com el “retorn a l’ordre.” Tot i que en algun moment es va interpretar com una renúncia al progrés o com un gest nostàlgic en temps difícils, aquesta mirada enrere també es pot veure com una manera d’afrontar la convulsió social i la industrialització accelerada que havien impactat Europa. El classicisme, en aquest context, va oferir un cert refugi i una manera de reinventar la modernitat, intentant unir tradició i renovació en un mateix espai artístic.
Femme assise, Manolo Hugué (1923).
A Catalunya, aquesta influència es va fer notar ben aviat, ja des de mitjan dècada del 1910. Per exemple, Picasso va pintar el seu famós Arlequí el 1917, obra que va acabar donant al Museu d’Art de Barcelona el 1921, una mostra clara d’aquesta tendència a revisar la figuració des d’una perspectiva renovada.
L’exposició que presenta la Galeria Marc Domènech fins el 20 de juny reuneix unes 25 obres creades entre el 1918 i el 1930, amb la presència d’artistes d’arreu d’Europa i d’aquí, com Mariano Andreu, María Blanchard, Francisco Bores, Pere Créixams, Rafael Durancamps, Julio González, Manolo Hugué, Max Jacob, Le Corbusier, Jacques Lipchitz, André Masson, Joan Miró, Amédée Ozenfant, Pere Pruna, Josep Togores i Torres-García.
Entre les peces exposades, des de la galeria destaquen un dibuix de Jacques Lipchitz de 1918 que, malgrat el seu estil cubista, resulta clar i fàcil de seguir. Aquesta obra reflecteix bé la recerca d’un equilibri i un ordre formal que els artistes perseguien per aconseguir aquest classicisme actualitzat. També destaca Les Sages Sensuelles de Mariano Andreu, una pintura de 1923 que captura l’ideal idíl·lic de l’Arcàdia mediterrània. Quan es va presentar al Saló de Tardor, va ser molt ben rebuda, i Eugeni d’Ors la va elogiar com una de les millors mostres de la nova pintura que barrejava referents clàssics i moderns.
Les Sages sensuelles, Mariano Andreu (1923)
Un altre punt fort de l’exposició és la presència de dues obres que representen la col·laboració i els plantejaments teòrics de Le Corbusier i Amédée Ozenfant. Nature morte puriste (1923) i La belle vie (1929) són exemples clars de la voluntat de portar l’ordre i la geometria a l’art. En aquesta pintura de Le Corbusier es pot veure com cada forma encaixa perfectament amb la resta, mentre que Ozenfant explora els relleus i els colors terrosos per connectar amb un classicisme més vinculat a la tradició hel·lènica, potser buscant una estabilitat en un món que començava a patir les incerteses de la crisi del 1929.
En definitiva, l’exposició permet veure com aquell període, sovint simplificat com un simple “retorn a la tradició,” va ser en realitat un moment en què la modernitat i la història es van barrejar per crear noves formes d’expressió, en un context marcat per la necessitat d’ordre i equilibri després d’una etapa de grans canvis socials i culturals.
La belle vie, Amédée Ozenfant (1929)
Et poden
Interessar
...
