Francesc d’A. Galí: el mestre que ensenyava a mirar

El MNAC mira enrere per redescobrir una figura que, tot i haver estat present en molts moments clau de l’art català del segle XX, sovint ha quedat fora del relat habitual. La nova exposició dedicada a Francesc d’A. Galí convida a recórrer la seva trajectòria, que abasta des de la pintura i el dibuix fins a la docència, passant per projectes murals i cartells. 

Comissariada per Albert Mercadé i organitzada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya amb el suport del Museu Memorial de l’Exili, Francesc d’A. Galí. El mestre invisible, neix amb la voluntat de fer visible algú que, voluntàriament o no, ha quedat a l’ombra. Galí no només va pintar la cúpula del Palau Nacional amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, sinó que també va formar artistes com Josep Aragay, Rafael Solanic, Francesc Vayreda, Manuel Humbert, Rafel Benet, Jaume Mercadé, Joan Miró, Llorens Artigas i E.C. Ricart, convertint-se en una figura clau per entendre la pedagogia artística del seu temps.

Pintures de la Sala de la Cúpula, Francesc d'A. Galí. Museu Nacional d’Art de Catalunya

El recorregut expositiu convida a explorar les múltiples facetes d’un artista polifacètic. Hi descobrim el jove Galí del cercle d’Els Quatre Gats, en contacte amb figures com Casas i Rusiñol, que després evoluciona cap a un estil amb ressons simbolistes i medievalitzants, influït per autors com Alexandre de Riquer. Més endavant, Galí aposta per la docència com a eina de transformació social, primer des de la seva escola al carrer Cucurulla i més tard a l’Escola Superior dels Bells Oficis, on es promovia un aprenentatge vinculat a la natura i als oficis, allunyat del concepte clàssic de les “belles arts”.

Francesc d’A. Galí, 1900

Un dels exercicis més singulars que proposava als seus alumnes consistia a fer-los sortir al Montseny sense cap eina de treball, només amb “una corona d’ulls al cap”, per captar l’essència del paisatge abans de representar-lo. Aquesta idea ha estat homenatjada sota la mateixa cúpula del MNAC, on una instal·lació evoca aquesta “corona”, connectant la seva pedagogia amb la dimensió simbòlica i plàstica del museu actual. El que fa especialment interessant aquesta revisió no és només la seva obra o trajectòria, sinó la manera com dialoga amb el present. L’exposició s’ha concebut amb una direcció creativa que va més enllà de la simple cronologia per oferir noves lectures, adaptant els valors del noucentisme a llenguatges contemporanis.

D’esquerra a dreta, darrere: Josep Maria Gol, Eduard Vergez, Ramon Sunyer, Lola Anglada, Carme Vich; a sota: Joan Mir., F. d’A. Galí i Bartomeu Ferrà, probablement, al terrat de l’Escola d’Art Galí, (1912-1914). © Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Foto-Pic (Arxiu Pere Català)

Mogut pel seu ideal de comunicació social de les arts, Galí va excel·lir també com a cartellista, considerant el cartell una eina per acostar l’art al carrer i fer arribar missatges culturals a un públic ampli. Aquesta dimensió aplicada de la seva obra va tenir especial rellevància durant els anys d’entreguerres, quan va assumir la comunicació gràfica de diversos certàmens i esdeveniments. Aquest vessant connecta directament amb la seva visió pedagògica i amb la voluntat d’integrar l’art en la vida quotidiana.

Després del tancament de l’Escola Superior dels Bells Oficis, Galí va reprendre plenament l’activitat pictòrica. Va protagonitzar dues exposicions a la Sala Parés, va participar en els Salons de Tardor i Primavera i va ser seleccionat en dues edicions del Carnegie Institute de Pittsburgh. En aquest període, la seva obra es va orientar cap a composicions d’inspiració mediterrània, amb escenes idíl·liques sovint protagonitzades per figures femenines en entorns marins i carregats de lirisme.

La primavera, Francesc d’A. Galí (1931). Col·lecció particular © Museu Nacional d'Art de Catalunya- Guillem Fernández-Huerta

Segons Mercadé, redescobrir Galí és també redescobrir una part fonamental de la història de l’art català. Durant més de seixanta anys no s’havia publicat cap llibre ni organitzat cap exposició destacada sobre ell. A més, Galí és un dels pocs artistes que va participar activament en els corrents que van definir la modernitat artística: des del modernisme primerenc fins a les avantguardes, passant per etapes clarament simbolistes i noucentistes. Aquesta transversalitat ajuda a entendre per què la seva obra continua sent rellevant avui.

La mostra, però, no es limita a revisar el seu llegat, sinó que també convida a repensar-lo des del present. A través de les aportacions en format audiovisual d’historiadors com Juan Carlos Bejarano, Natàlia Esquinas, Maria Jorquera i Albert Mercadé, i de veus crítiques com Pilar Bonet, Eudald Carbonell, Ingrid Guardiola o Miquel Missé —totes elles presents a la mostra—, es confronta l’encàrrec institucional dels murals de 1929 amb una mirada actual als valors que Galí hi va plasmar: belles arts, ciència, terra i espiritualitat.

Paravent de la Creació, Francesc d’A. Galí, pintor / Ramon Sarsanedas Oriol, lacador (1929). © Gasull Fotografia. Museu del Disseny – Dhub

Una part de l’exposició s’estén també al MUME, on fins a principis de juliol es pot visitar el capítol dedicat als anys d’exili de Galí a Londres. Allà s’explora la seva relació amb Ithell Colquhoun, artista surrealista britànica i companya sentimental, que va tenir una influència decisiva en la seva última etapa vital i creativa i a la qual el MNAC li dedica un espai específic, on una intensa llum vermella pretén evocar la passió, la intensitat i la inspiració que va marcar la seva relació amb Galí.

L’anarquista, Francesc d’A. Galí (1898). Col·lecció Segimon Rovira © Museu Nacional d'Art de Catalunya- Guillem Fernández-Huerta