Exposicions
La memòria palestina resisteix a través de l’art a La Capella
El que s’esborra no es pot esborrar proposa un recorregut per les geografies, les ferides i els testimonis de la creació visual palestina. Una exposició que reclama una mirada pausada davant la destrucció i reivindica l’art com a espai de resistència, transmissió i memòria col·lectiva.
Hi ha exposicions que demanen alguna cosa més que una visita. Necessiten temps, silenci i una disposició especial per mirar. El que s’esborra no es pot esborrar. L’art de sobreviure en temps de genocidi, que es presenta a La Capella, és una d'aquestes propostes que conviden a endinsar-se en les obres sense presses, aturar la mirada i tornar a recórrer els espais per descobrir allò que potser ha passat desapercebut en una primera aproximació. És una exposició que mereix ser visitada abans que tanqui les portes el 8 de desembre.
La mostra aborda l’art visual palestí com un ecosistema viu de memòria, articulat al voltant de cinc pilars interconnectats: Gaza, Jerusalem, Cisjordània, els territoris del 1948 i l’exili. No són geografies independents ni realitats aïllades, sinó territoris vinculats per la circulació d’imatges, relats, pràctiques artístiques i records compartits. La ruptura d’un d’aquests espais té conseqüències sobre tots els altres, en una xarxa de relacions que també defineix la continuïtat de la cultura i la identitat palestines.
Sohail Salem, Un SOS - Salveu les nostres ànimes, 2024-2026.
A través de la pintura, el dibuix, la fotografia, el vídeo i la instal·lació, els artistes participants construeixen un conjunt de rastres i testimonis que funcionen com un arxiu informal. Les obres parlen de desplaçament, pèrdua i fragmentació, però també de la capacitat de mantenir viva una memòria visual malgrat les interrupcions i la violència. L’art esdevé així una forma de transmissió que travessa generacions i fronteres, preservant experiències que sovint queden amenaçades per la destrucció material i l’intent d’esborrar-ne els testimonis.
La proposta no pretén reconstruir allò que ha desaparegut ni oferir una representació totalitzadora de la devastació. El seu propòsit és fer visibles les pràctiques artístiques que continuen actives enmig de la destrucció i que permeten recordar, compartir i crear. En aquest sentit, les obres no són únicament documents d’una realitat traumàtica, sinó també espais de resistència i de persistència cultural. Allò que es perd físicament pot continuar existint en les imatges, en els relats i en les formes de transmissió que l’art manté en circulació.
Giovanna Ranaldi, Hannoun, 2026.
Amb artistes procedents de Gaza, Cisjordània, Jerusalem i l’exili, l’exposició reuneix Mohammad Abu Sal, Raed Issa, Bayan Abu Nahla, Sohail Salem, Yazan Abu Salamah, Bashar Khalaf, Rawan Joulani, Marwa Bakri, Hamada Maddah i Giovanna Ranaldi. El projecte està comissariat per Manar Idrissi, Nora Ancarola i Pamela Martínez Rod, que articulen una mirada plural sobre les diferents geografies i experiències de la creació palestina.
Instal·lada als espais Vestíbul i Oficina de La Capella, El que s’esborra no es pot esborrar planteja una experiència que va més enllà de la contemplació artística. La seva força rau també en la necessitat de concedir temps a les imatges i entendre que la memòria no és un exercici retrospectiu, sinó una pràctica que es construeix en el present. En un context marcat per la destrucció i el desplaçament, l’exposició recorda que l’art pot preservar allò que la violència pretén fer desaparèixer.
Visitar-la una vegada potser no és suficient. Tornar sobre els passos, observar de nou les obres i deixar que les seves relacions es facin visibles forma part de l’experiència.
Et poden
Interessar
...
