Sergio García, el dibuixant que trenca totes les fronteres

Sergio García (Guadix, 1967) ha construït una trajectòria en què la il·lustració, el còmic i la investigació gràfica dialoguen amb una llibertat creativa que ha traspassat fronteres. Guardonat amb el Premi Nacional d'Il·lustració el 2022, és un dels creadors espanyols amb més projecció internacional, amb treballs per a publicacions de referència com The New Yorker , The New York Times, The Washington Post i El País . El seu univers visual també ha trobat espai en projectes de gran format, com la intervenció realitzada juntament amb Lola Moral, la seva companya de vida i de creació, al metro de París amb motiu dels Jocs Olímpics.

La seva història artística manté, però, un vincle profund amb Granada, ciutat on exerceix com a catedràtic i professor al Departament de Dibuix de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Granada, on acompanya noves generacions d'artistes. Abans, els seus anys a Terrassa van marcar una etapa fonamental en la formació i en el descobriment d'un llenguatge propi. D'aquells inicis a les seves creacions més emblemàtiques, del diàleg creatiu amb Lola Moral als projectes que encara han de venir, Carles Toribio conversa amb Sergio García per a bonart sobre una trajectòria que entén el dibuix com un territori obert a l'experimentació, el relat i el coneixement.

Carles Toribio. Fem un viatge al passat fins a l'actualitat. Com comença la teva relació amb el dibuix i la il·lustració? Recordes algun moment en què pensessis: "Vull dedicar-m'hi"?

Sergio Garcia. És una història curiosa. Els meus pares eren professors i els van destinar a Terrassa. Hi vaig viure vuit anys a on vaig cursar tota l'EGB. En aquella època, el català estava prohibit a l'escola, tot i que es parlava al carrer. Els meus pares veien que hi havia un gran interès cultural i consideraven que havia d'aprendre català. Per això, em van posar un professor, un company seu de l'escola, que feia classes de català als fills dels professors.

A més, em van subscriure a Cavall Fort , i va ser una de les millors coses que van poder fer per mi. Allí vaig descobrir tota l'escola francobelga del còmic, amb autors com Franquin i altres grans clàssics que es publicaven en aquella època.

Jo volia dibuixar com Franquin. Veia com dibuixava i, encara que era molt petit, entenia que hi havia alguna cosa màgica en la manera de tractar el dibuix i representar la realitat.

Veia una llauna de Coca-Cola i, als seus dibuixos, aquella llauna era exactament com ell la concebia. Tot era coherent dins del seu estil. D'alguna manera, ja comprenia el concepte d'estil i volia fer el mateix: generar un llenguatge propi per expressar-me.

Vaig començar copiant Franquin i, a poc a poc, vaig anar evolucionant. Després vaig descobrir Moebius i molts altres dibuixants, així com artistes contemporanis i creadors de les avantguardes del segle XX. Totes aquestes referències van anar sumant capes d'influència i de coneixement a la meva feina.

Com ha canviat la teva manera de dibuixar des dels primers treballs fins a l'actualitat?

SG Precisament per aquest recorregut i per la recerca constant, em considero un dibuixant en contínua evolució.

Al món del còmic i la il·lustració, molts companys busquen crear un estil consolidat que els identifiqui i amb el qual puguin treballar. L'exemple més paradigmàtic seria Hergé, el dibuixant de Tintín, que va desenvolupar un estil molt depurat i va crear el concepte de línia clara.

A mi, en canvi, aquest plantejament no m'interessa tant. Sóc professor i catedràtic del Departament de Dibuix de la Universitat de Granada, on imparteixo classes d'il·lustració i còmic. Estic investigant constantment l'evolució i el tractament de la línia, així com les possibilitats del dibuix com a eina narrativa.

També desenvolupo línies de recerca relacionades amb la narració multilineal, els territoris de la història i el format expandit. Són conceptes que es van incorporant a la meva feina com a capes d'una ceba.

• America 250, sèrie especial per a The Washington Post.

El teu estil va canviant amb el pas del temps?

Sergio Garcia. El meu estil està en canvi perpetu. Vaig començar imitant de manera infantil el dibuix de Franquin i, amb el temps, he desenvolupat un llenguatge que considero més interessant i coherent, molt relacionat amb el pensament de les avantguardes de principis del segle XX, amb les formes de representar els espais, les jerarquies visuals i la influència del dibuix primitiu, o del que tradicionalment s'ha anomenat dibuix infantil, en la representació de la infantil.

La meva obra ha canviat moltíssim al llarg dels anys, fins a arribar a la línia tan depurada que utilitzo actualment.

Sergio García i Lola Moral, Lola Moral i Sergio García. Compartiu vida i projectes professionals. Com neix la vostra col·laboració i com ha evolucionat al llarg dels anys el binomi?

SG Ens vam conèixer a l'examen d'ingrés a la cursa i des de llavors estem junts. Al principi, a la Lola no li interessaven gaire el còmic ni la il·lustració. Ella es va especialitzar en restauració d'art i també va estudiar instal·lació artística a la facultat.

De mica en mica vaig anar convencent-la perquè s'encarregués del color. Jo sóc bo treballant les taques, els contrastos i les àrees de color, però no tinc tanta facilitat com hauria de triar-los.

Ella, en canvi, és absolutament magistral. Té un do natural, fruit també del coneixement i de l'estudi, i sap com treballar el color i relacionar-s'hi.

A poc a poc va anar acceptant col·laborar en els nostres projectes, cosa que li agraeixo infinitament. Avui és una part fonamental de la feina. Per exemple, no s'entenen les il·lustracions que fem per a The New Yorker sense la vostra aportació.

Crec que en aquesta professió, com al món de l'art, cal ser generós i entendre que l'individualisme és un error. Pensem, per exemple, en artistes com Jeff Koons: el concepte pot ser seu, però hi ha moltes persones que participen en l'execució de l'obra i el treball de les quals mereix reconeixement.

Tendem a personalitzar-ho tot en una sola figura, però jo crec molt més a la feina en equip. Lola té una responsabilitat enorme en el resultat final, però també la tenen els directors d'art, els editors i altres professionals que intervenen en el procés. Crec que cal valorar totes aquestes aportacions.

El dibuix no es limita a representar una imatge, sinó que també permet construir-hi relats i establir relacions entre els elements. És així com entens la teva feina?

SG Sí. En el meu cas, sóc una mica una bestiola rara dins del món de la creació. Em puc permetre invertir molt més temps en una obra que altres companys, que sovint han de respondre a encàrrecs que arriben d'un dia per l'altre.

Jo no acostumo a treballar d'aquesta manera. Prefereixo desenvolupar peces que em permetin dedicar temps a la reflexió. Els editors ja ho saben i, precisament per això, em truquen per a projectes en què puc disposar de dues o tres setmanes per pensar què vull fer.

Quan he de treballar sobre un tema, el primer que faig és estudiar-ho. Sempre he defensat, també a les meves classes, que el dibuix és coneixement.

El dibuix és una de les formes que l'ésser humà té d'aproximar-se al coneixement a través de la representació gràfica. Per això intento comprendre i interioritzar allò que he de dibuixar. Només quan ho entenc em sento preparat per fer una il·lustració.

El procés comença amb la documentació, la lectura i la comprensió del tema. Per exemple, si m'encarreguen una portada sobre Putin per a El País , no en tinc prou de fer una caricatura superficial del personatge. Intento comprendre qui és, d'on ve i què representa. A partir d'aquí, sovint busco una metàfora visual que complementi la representació.

En aquest cas vaig utilitzar com a referència una màscara funerària egípcia, pel caràcter hieràtic de la representació egípcia. M'interessava transmetre aquesta sensació de fredor i absència d'expressió humana que associava el personatge.

Així es van creant nexes i relacions, i per això sorgeixen les il·lustracions.

• Obra Gènerations de Sergio García i Lola Moral per als Jocs Olímpics de París 2024.

Has realitzat diverses portades per a The New Yorker . Com va sorgir aquesta col·laboració i com funciona el procés de creació d'una portada per a la revista?

SG Fins ara he realitzat dotze portades i aviat es publicarà la tretzena, que ja està aprovada.

Hi ha diferents vies per arribar a una portada. Funcionem com una mena de grup de dibuixants les identitats dels quals coneix la directora d'art, Françoise Mouly, juntament amb la direcció de la revista. No sé exactament quants col·laboradors formen part del grup.

Cada any rebem a casa una agenda blava preciosa on apareixen anotats, de manera general, els temes que la revista preveu tractar. A partir d?aquí, van sorgint noves propostes al llarg de l?any. Si ocorre un accident o un esdeveniment especialment impactant, pot sorgir la possibilitat de fer-hi una il·lustració relacionada. Tanmateix, solen treballar amb força antelació i no acostumen a abordar l'actualitat immediata, excepte en ocasions molt excepcionals.

De vegades reps un correu electrònic amb una proposta didees. Altres vegades, ets tu qui planteja el tema. No és el típic encàrrec que et fa qualsevol altra publicació: a El País , per exemple, solen demanar-te una peça concreta; a The New Yorker , en canvi, tens molta més iniciativa per proposar.

• Portada commemorativa del 96è aniversari de The New Yorker, febrer 2021.

Com va sorgir la idea de la portada de New Yorker dedicada als Knicks i com va ser el procés de creació?

SG La portada relacionada amb el bàsquet va sorgir de manera molt espontània. Acabàvem de dinar i, encara que normalment no veig la televisió, aquell dia estava veient l'informatiu. Durant la secció d'esports, el comentarista va anunciar que s'havia anotat una cistella a l'últim segon. En aquell moment se'm va encendre la bombeta.

Estava buscant una portada esportiva que encara no s'hagués publicat i vaig pensar que aquella escena podia funcionar perfectament.

A la versió original, el marcador estava empatat a zero. Tot i això, els responsables de la revista, que són molt aficionats al bàsquet, volien que guanyessin els Knicks i van modificar el marcador perquè apareguessin per davant, per un o dos punts, tant si la cistella entrava com si no.

Crec que ningú no examina una portada amb tanta atenció com l'equip de The New Yorker . Hi ha moltíssima gent pendent de cada detall perquè saben que la veurà una audiència de milions de persones.

• Pulling ahead de Sergio García, The New Yorker, març 2023.

Hi ha diferències entre la il·lustració editorial nord-americana i l'europea, especialment la francesa o l'espanyola?

SG Depèn molt de cada publicació. Fins i tot dins dels Estats Units hi ha diferències importants.

Amb el Washington Post , per exemple, vam fer una sèrie que va durar un any sencer, titulada America 150 , basada en textos reflexius sobre la independència dels Estats Units. Eren textos crítics, molt ben escrits en general, que abordaven qüestions com ara la guerra d'independència.

En aquell projecte teníem una gran llibertat per treballar amb el dibuix com a eina de comunicació. Quan treballes per a la premsa, has de procurar que el dibuix ho comuniqui.

A The New Yorker , en canvi, l'experimentació està una mica més acotada. Cada publicació té els seus propis codis i la seva manera de treballar, i t'hi has d'adaptar si vols publicar.

És com quan treballes per a una galeria: coneixes el seu perfil i saps quin tipus d'artistes i obres encaixen en línia. Hi ha una gran llibertat per al creador, però també hi ha un equilibri que la galeria ha de mantenir entre els artistes que representa.

Amb la il·lustració editorial passa una cosa semblant. Tu tens el teu llenguatge, la teva manera d'expressar-te i d'articular la gràfica i la narrativa, però els has d'adaptar a cada mitjà.

La qüestió és el grau d'experimentació que permet cada encàrrec. En el meu cas, lexperimentació sol ser elevada. A les peces que faig per a la galeria Cayón, per exemple, no tinc pràcticament límits i puc treballar amb total llibertat, perquè l'objectiu final no és necessàriament comunicar una informació, sinó crear un element gràfic que resulti interessant per al client.

• America 250, sèrie especial per a The Washington Post.

La il·lustració ha anat guanyant presència a museus i centres d'art. Creus que finalment ha trobat el lloc en aquestes institucions?

SG Sí. El que passa és que quan abandones el format editorial l'obra deixa de ser il·lustració en sentit estricte. Conceptualment, passa a ser un dibuix realitzat sobre un suport determinat.

Abans de res, jo sóc dibuixant. Més enllà de qualsevol altra consideració, defenso el dibuix com una eina essencial. No puc ser una altra cosa que dibuixant: ho sóc quan imparteixo classes, quan faig il·lustració i quan treballo per a una galeria.

En aquest darrer àmbit, treballo amb formats diversos, de vegades sobre llenç i altres sobre paper. Actualment, per exemple, estem desenvolupant obres sobre paper.

És cert que aquests llenguatges s'han normalitzat dins del món de l'art. Abans estaven menys acceptats, però crec que la cultura popular, a través de les diferents formes de comunicació i de les xarxes socials, ha contribuït que entrin als grans museus.

Cada cop trobem més exemples en institucions com el Museu Reina Sofia o el MoMA. També vam ser al LACMA, a Los Angeles, on ens van convidar en relació amb George Lucas, que havia adquirit obra per al Lucas Museum of Narrative Art.

Allà podeu trobar dibuixants que procedeixen del món de la il·lustració i que estan exposats en un museu d'art contemporani sense complexos ni problemes. Crec que aquesta normalització és molt positiva.

• 'La línia que construeix', exposició de Sergio García d'abril a maig del 2025 a Galeria Cayón de Madrid.

Portes anys dedicat a la docència. Ha canviat la manera com els estudiants es relacionen amb el dibuix i les imatges?

SG Sí, almenys a la meva facultat, la de Belles Arts de Granada. Quan jo era estudiant, alguns professors em reprenien per dibuixar còmics o fer il·lustració. Em deien que deixés de fer ninotets i em dediqués a coses serioses.

Ara, però, aquests llenguatges estan completament acceptats i normalitzats.

Tinc molts alumnes a les assignatures d'il·lustració, còmic i còmic experimental. Alguns han desenvolupat una trajectòria magnífica i, de vegades, jo mateix els he suggerit que el seu treball podria funcionar millor en un format de grans dimensions que en una petita il·lustració.

A poc a poc s'ha anat imposant als centres d'ensenyament el mateix criteri que ja observem als museus i sales d'art. Cada cop s'accepta amb més naturalitat que els dibuixants de còmic desenvolupin el seu treball en altres formats i àmbits creatius.

Una de les qüestions actuals és la intel·ligència artificial. Com valores aquesta transformació i quines conseqüències creus que pot tenir per a la creació artística?

SG La meva percepció ha anat canviant amb els anys. Tinc bons amics que són catedràtics d'intel·ligència artificial i hem debatut molt sobre el tema. Hi ha molts problemes encadenats i diferents nivells de lectura, tant des del punt de vista de la creació com des del de la publicació.

Però voldria centrar-me en el consum de l'art. Plantejo una qüestió: si mitjançant un prompt , o fins i tot en el futur sense necessitat de formular-ho d'aquesta manera, pots dialogar amb una intel·ligència artificial i demanar-li que generi art en temps real, què passa amb l'experiència cultural?

Imaginem que sóc un gran aficionat a una sèrie i que no em conformo amb una pel·lícula, sinó que vull que la intel·ligència artificial em generi contínuament noves versions i variants. La tecnologia ho podrà fer en molt poc temps i jo podré consumir aquestes produccions individualment, a casa meva.

En aquell moment, la cultura corre el risc de desaparèixer com a experiència compartida. Aquest és, per mi, el principal problema.

La creació mitjançant intel·ligència artificial pot canviar tot el paradigma. Allò que entenem per cultura podria passar de ser una entitat col·lectiva a convertir-se en una experiència completament individual. Això és dramàtic, perquè segurament hi haurà produccions interessants i d'altres que no ho seran tant, però moltes quedaran tancades a l'àmbit privat i no arribaran a compartir-se.

Em sembla un problema molt greu. Per això, ara mateix em posiciono molt en contra de la intel·ligència artificial, encara que reconec que pot oferir algunes possibilitats interessants i que hi ha autors que hi treballen bé.

Per acabar, hem parlat del present i de l'evolució de la teva feina, però hi ha algun projecte que tu i la Lola us agradaria desenvolupar en el futur, sense tenir en compte el temps, el pressupost o el format?

SG Ara mateix estem treballant en un projecte que ja és una realitat: una exposició a la Sala de l'Emperadriu, a l'Alhambra, on treballarem tots dos sobre el luxe entès com a àmbit de creació per a un espai museístic.

Ja havíem realitzat una petita intervenció híbrida en aquest terreny durant la pandèmia, a una sala petita de Granada anomenada Arrabal. Ara volem abordar el projecte a una escala més gran.

Intervindrem en un espai molt concret de l'Alhambra i desenvoluparem una reflexió sobre la seva flora i fauna a través del dibuix i la pintura contemporanis, i probablement també de la ceràmica.

Lola és una artista multidisciplinària: treballa la ceràmica, el brodat, el dibuix i el color. Jo, en canvi, em dedico fonamentalment al dibuix. La combinació dels nostres llenguatges es materialitzarà a l'exposició, prevista per a la primavera, encara que encara no tenim una data tancada.

M'agradaria que el nostre camí continués en aquesta direcció, desenvolupant projectes cada cop més híbrids i alternatius, que no fossin clarament editorials ni estrictament expositius. Em sento còmode en aquest territori.

Recordo que, quan vaig obtenir la titularitat, em deien que no sabien si era il·lustrador o dibuixant de còmic. És curiós perquè vaig rebre el Premi Nacional d'Il·lustració quan, en aquella època, em dedicava sobretot al còmic.

La nostra trajectòria sempre ha estat una mica estranya, situada a la frontera, a la vora, al límit entre diferents disciplines. I volem continuar aquí, en aquest espai ambigu on no resulta fàcil determinar si el que fem és editorial o artístic.

Al final, és dibuix. I això és, ni més ni menys, el que volem continuar fent.

• María de Sergio García, 2023, Galeria Cayón.

Lola Moral participa al Festival Gràfic

La tercera edició del Festival Grafic, dedicat a la creació i difusió de l'obra gràfica i l'art sobre paper, inaugura la seva programació amb Papel síncron, una exposició que reuneix propostes de pintura, dibuix i escultura de paper de Lola Moral i Belén Mazuecos, amb la participació de l'artista convidada Bettinna Geisselmann. La mostra, inaugurada el 14 d'octubre del 2026, a les 18.30 h, se celebra a la sala d'exposicions de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Granada. Una proposta que explora les possibilitats expressives del paper des de diferents disciplines i llenguatges plàstics, i que permet apropar-se també a la feina de Lola Moral, artista que desenvolupa una trajectòria creativa juntament amb Sergio García, amb qui comparteix investigació i projectes en l'àmbit de la il·lustració i la creació visual.

• Lola Moral al Festival Grafic de Granada amb 'Paper síncrono'.