Exposicions
El gran Salvador Dalí s'exhibeix al Thyssen
Durant els anys vint, mentre Salvador Dalí es feia un forat fins a convertir-se en un dels personatges més respectats del moviment surrealista, Federico García Lorca escrivia Oda a Salvador Dalí (1926). D'aquella època de complicitats i tensions a la immortalitat artística, la figura del pintor no n'ha deixat de suscitar interpretacions. Un segle després, Dalí torna a ser protagonista. El 20 d'octubre, el Museu Thyssen de Madrid inaugura l'exposició L'univers freudià de Dalí , comissariada per Jaime Brihuega, que ja ha navegat altres vegades per la relació obsessiva entre el pintor i el psicoanalista.
A primera vista, podria semblar que, en temps com els actuals, Dalí i Freud ens tornen a interpel·lar. En un moment en què la construcció del masculí se sotmet a revisió, recuperar precisament dues personalitats que van articular bona part dels seus respectius universos mitjançant la dissecció del desig, la repressió i el trauma no resulta casual. Tot i així, la retrospectiva que presenta el Thyssen adquireix un interès especial perquè aborda l'obra de Dalí des d'una perspectiva freudiana potser mai abans explorada amb tanta vehemència. Una connexió que, tot i resultar evident, continua sent imprescindible per comprendre les claus del seu imaginari.
Salvador Dalí, El deslletament del moble-aliment, 1934, Col·lecció de The Dalí Museum, Sant Petersburg, Florida (EUA); Donació d'A. Reynolds i Eleanor Morse © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP, Madrid.
Jaime Brihuega construeix un recorregut cronològic que permet al públic reconèixer les experiències doloroses de l'artista i interpretar-les més enllà de la seva funció com a material visual. Tot i que l'exposició avança de manera seqüencial, el seu propòsit no consisteix únicament a ordenar les obres per etapes, sinó a assenyalar els moments decisius de la vida del pintor i mostrar com aquest els reelabora mitjançant el domini del seu subconscient, fins a convertir-los en matèria primera de les seves creacions. La biografia deixa així de ser un simple context per esdevenir una eina de lectura de les imatges.
Des de la idea de ser la reencarnació del seu germà Salvador, mort prematurament, fins a la seva trobada amb Freud el 1938, quan el psicoanalista el va descriure com poc més que un jove artista espanyol, malgrat la seva escassa capacitat visionària per anticipar-ne la transcendència, l'exposició desplega les diferents dimensions de la relació entre tots dos. El treball de Dalí al voltant dels seus propis traumes permet carregar les seves pintures d'una simbologia recognoscible, com passa a Els desitjos insatisfets (1928), on aflora la frustració sexual, oa El gran paranoic (1936), obra vinculada al desenvolupament del mètode paranoicocrític que marcaria la seva trajectòria.
Salvador Dalí, Composició amb tres figures. Acadèmia neocubista, 1926, Museu de Montserrat, donació Josefina Cusí, 1999 © Museu de Montserrat © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP, Madrid, 2026
L'elecció d'un ordre cronològic facilita la comprensió d'unes obres la complexitat de les quals neix precisament de la superposició d'experiències biogràfiques, associacions simbòliques i mecanismes inconscients. Aquí és on l'exposició guanya força. Brihuega troba la manera de reconstruir una història coneguda amb una precisió meticulosa, de manera que l'espectador avança simultàniament en el coneixement de Dalí i en la comprensió de les teories freudianes. El relat expositiu no redueix les imatges a la il·lustració d‟un diagnòstic psicològic, sinó que estableix un diàleg entre l‟experiència personal de l‟artista i la seva capacitat per transformar-la en llenguatge plàstic.
Sense perdre de vista la interpretació freudiana, les obres revelen altres obsessions de Dalí, entre les quals les seves relacions amb Luis Buñuel i Federico García Lorca, així com el seu interès pels dibuixos de teixit neuronal de Santiago Ramón y Cajal. Aquestes referències evidencien tant el coneixement anatòmic del pintor com la seva capacitat per establir convergències entre la investigació científica i les imatges surrealistes. En obres com Cenicitas (1927-1928), vinculada a l'exploració del corporal i el fragmentari, sembla que l'imaginari dalinià troba un territori on la matèria orgànica, la percepció i l'inconscient es confonen. També Els esforços estèrils participa d'aquest univers on el cos i les seves representacions es converteixen en escenaris d'inquietud.
Salvador Dalí, Els primers dies de la primavera, 1929, The Dalí Museum, St. Petersburg, Florida, donació d'A. Reynolds i Eleanor Morse, 2000.21 © The Dalí Museum, St. Petersburg, Florida/ Photo: Oriol Tarridas, 2024 © Salvador Dalí, Madrid
La investigació de Brihuega és tan minuciosa i compassada que gairebé sembla un exercici de mediació artística que permet acostar-se a Dalí des de la lògica amb què el mateix pintor hauria volgut que s'interpretés la seva obra. L'elecció del teló de Tristán embogit (1944) per rebre i acomiadar el públic reforça aquesta estructura circular, feta de retorns, contradiccions i ressonàncies, i planteja una pregunta inevitable: Dalí seria l'artista que coneixem avui si mai no hagués llegit Sigmund Freud?
En tot cas, aquesta oda expositiva demostra que l'heroi intel·lectual que Freud va representar per a Dalí va acabar contribuint a la construcció d'una figura artística irrepetible, influent i insubstituïble. L'exposició del Thyssen no només recupera una relació decisiva per comprendre el surrealisme, sinó que també convida a reconsiderar fins a quin punt l'art pot convertir les zones més fosques de l'experiència humana en imatges capaces de sobreviure al seu temps. En aquest trànsit entre el trauma i la representació, entre el desig i la seva escenificació, Dalí continua trobant noves maneres d'interpel·lar la societat contemporània.
Et poden
Interessar
...
