La memòria secreta de la matèria a Solange de Pessoa

Hi ha matèries que semblen conservar la memòria del que han estat. A l'obra de Solange Pessoa (Ferros, Brasil, 1961), el cabell, la cera, el cuir, la sang i els minerals deixen de ser simples elements físics per adquirir una dimensió que oscil·la entre allò corporal, allò ritual i allò transcendent. El seu treball s'endinsa en un territori on la natura no és un paisatge que es contempla des de fora, sinó una força viva que travessa els cossos, transforma els materials i connecta diferents temporalitats. Amb Del dia o de la nit , el Centre Botí de Santander presenta per primera vegada a Espanya una exposició dedicada a aquesta artista, la pràctica multidisciplinar de la qual ocupa un lloc singular en el panorama contemporani brasiler.

Comissariada per Bárbara Rodríguez Muñoz, directora d'exposicions i de la col·lecció del Centre Botín, la mostra reuneix obres de diferents etapes, des de les investigacions desenvolupades durant els anys noranta fins a noves elaboracions formals realitzades a la dècada actual. El recorregut incorpora peces procedents de l'estudi de l'artista i de col·leccions institucionals i privades, a més de dues instal·lacions concebudes expressament per a l'arquitectura i l'entorn del centre. L'exposició, oberta al públic del 10 d'octubre del 2026 al 28 de març del 2027, permet aproximar-se a una trajectòria en què l'experimentació material no constitueix únicament una elecció estètica, sinó una forma de coneixement.

Des de la dècada de 1980, Pessoa ha construït un llenguatge que travessa l'escultura, la pintura, el dibuix, el vídeo, la performance i la instal·lació. La diversitat de mitjans respon a una investigació persistent sobre la memòria, els cicles vitals, l'espiritualitat i les relacions entre l'ésser humà i el món natural. A les seves obres, les formes semblen sorgir d'un espai anterior a la classificació racional: organismes imaginaris, vestigis de cerimònies remotes o presències que remeten tant al naixement com a la descomposició. Allò inquietant conviu amb allò sagrat i l'atracció sensorial amb una certa incomoditat davant l'evidència física de la matèria.

L'univers de Pessoa està profundament arrelat a Minas Gerais, territori brasiler de gran riquesa mineral i biodiversitat, marcat també per la història colonial i el llegat de l'anomenat Barroc Miner. Els rius, les muntanyes, els jaciments i les tradicions culturals constitueixen un horitzó de referències que l'artista reelabora sense caure en una representació descriptiva del paisatge. La terra apareix com una entitat activa, carregada d'empremtes històriques i energies simbòliques. Els materials orgànics i minerals que incorpora a les seves obres funcionen com a fragments d'aquest entorn, però també com a dipòsits de temps: conserven rastres de transformació, desgast i desaparició.

Aquesta relació amb el territori adquireix una dimensió especialment significativa en una pràctica que evita separar la natura i la cultura, el cos i el paisatge. La matèria no es presenta com a suport neutre al servei d'una idea prèvia; és la pròpia matèria la que produeix sentit. Les seves textures, densitats, brillantors i opacitats articulen una experiència que precedeix, de vegades, qualsevol interpretació. Davant d'una tradició artística que ha situat sovint l'espiritualitat en l'àmbit de la imatge o de la representació, Pessoa sembla buscar allò transcendent en la presència física de les coses, en la seva capacitat de contenir allò que no es pot explicar del tot.

El títol Del dia o de la nit apunta precisament a aquesta suspensió de les categories estables. La llum i la foscor, allò humà i allò animal, allò sagrat i allò profà, el somni i la vigília no s'organitzen com a termes enfrontats, sinó com a forces que es contaminen mútuament. En paraules de la comissària, un dels aspectes més fascinants de l'obra de Pessoa resideix que allò espiritual mai apareix separat del que és físic, sinó que emergeix de la intensitat de la pròpia matèria. L'exposició proposa així una experiència en què les oposicions perden la rigidesa i donen pas a un espai d'ambigüitat i contemplació.

Aquesta ambigüitat no és un simple recurs poètic. Constitueix un dels nuclis crítics de la seva feina. Les obres de Pessoa resisteixen una lectura unívoca i qüestionen la separació moderna entre allò natural i allò cultural, allò primitiu i allò contemporani, allò racional i allò intuïtiu. El seu imaginari s'alimenta de referències diverses, des de les cosmogonies indígenes i les tradicions africanes fins al barroc colonial, el modernisme brasiler, el land art , l'art povera, el surrealisme i les simbologies prehistòriques. No obstant això, aquestes influències no apareixen com a cites reconeixibles ni com a repertori iconogràfic ordenat, sinó com a elements sotmesos a un procés d'apropiació i transformació.

En aquest sentit, la seva pràctica es pot relacionar amb la tradició de l'antropofàgia cultural formulada pel modernisme brasiler: l'assimilació crítica de llenguatges i herències heterogènies per produir una veu pròpia. Pessoa incorpora referències indígenes, africanes i europees sense establir entre elles una jerarquia estable. La seva obra no cerca reconstruir un origen incontaminat, sinó activar la coexistència de memòries culturals diferents. Aquesta operació resulta especialment rellevant en un context en què les narratives sobre identitat, territori i patrimoni reclamen noves formes de lectura que no redueixin la complexitat històrica a una genealogia lineal.

El diàleg amb el Barroc Miner i l'obra d'Aleijadinho, una de les seves figures fonamentals, permet aprofundir en aquesta relació. Les escultures i els projectes arquitectònics d'aquest artista, vinculats a la ciutat històrica d'Ouro Preto, constitueixen un referent per la intensitat expressiva, les torsions i la concepció de la forma com a vehicle d'una experiència espiritual. Pessoa comparteix amb el barroc la inclinació per l'excés, l'acumulació i la tensió entre presència física i transcendència. Però allà on l'escultura barroca s'articula habitualment mitjançant figures i narracions religioses, el treball desplaça el centre de gravetat cap a una corporalitat orgànica, menys estable i més difícil de desxifrar.

El resultat és una materialitat visceral que defuig la idealització. El cabell, la cera, el cuir i altres substàncies orgàniques introdueixen a l'espai expositiu una proximitat física que pot resultar tan hipnòtica com pertorbadora. L'acumulació d'elements, la densitat de les superfícies i la deformació de les formes generen cossos que semblen trobar-se en estat de transformació permanent. No són organismes plenament reconeixibles ni abstraccions deslligades del que és vivent, sinó presències frontereres que desafien la classificació. En elles, allò bell no s'oposa necessàriament a allò inquietant, i l'experiència estètica incorpora també la vulnerabilitat, la descomposició i la consciència de la finitud.

L'elecció d'aquests materials també obre una reflexió sobre el temps. A diferència dels suports concebuts per garantir l'estabilitat i la permanència de l'obra, moltes de les substàncies emprades per Pessoa porten inscrita la possibilitat del deteriorament. Es transformen, es degraden i es conserven la petjada de processos físics que escapen al control absolut de l'artista. Aquesta condició introdueix una temporalitat que no es limita a la data de producció oa la història de lobjecte artístic. Cada peça sembla contenir un abans i un després, una memòria que antecedeix la seva aparició i una transformació que continua més enllà de la presentació pública.

L'exposició del Centre Botín adquireix un interès especial en posar en relació les primeres investigacions de Pessoa amb els seus desenvolupaments més recents. Aquest diàleg entre etapes permet observar com persisteixen determinades intuïcions formals, encara que canviïn d'escala, complexitat o configuració. Les dues noves instal·lacions concebudes per a l'edifici i el seu entorn amplien, a més a més, la relació entre obra i espai. L'arquitectura deixa de ser un contenidor neutral per participar en l'experiència, mentre que l'entorn s'incorpora com una dimensió que pot alterar la percepció de les peces i les ressonàncies.

La proposta també planteja una pregunta sobre els límits de l'exposició com a dispositiu d'interpretació. Com mostrar una obra que sembla resistir-se a l'explicació i que troba part de la seva potència en allò que és fosc? La resposta no passa per desxifrar cada referència ni per fixar-ne un significat definitiu, sinó per crear les condicions per a una percepció atenta a les relacions entre matèria, cos i espai. El desafiament consisteix a evitar que la dimensió ritual d'aquestes obres quedi reduïda a una lectura exòtica oa una invocació genèrica del que és ancestral. La seva complexitat exigeix reconèixer tant l'especificitat cultural de les referències com l'autonomia formal amb què l'artista les transforma.

La mostra s'acompanya d'una publicació amb textos de Maria Berbara, doctora en Història de l'Art i investigadora especialitzada en història de l'art i la cultura visual, i del comissari i escriptor Ángel Calvo Ulloa, a més d'una contribució de Rodríguez Muñoz. Així mateix, Pessoa ha dirigit recentment el darrer taller d'art de la Fundació Botín a Santander, una activitat que perllonga la seva presència a la institució més enllà de l'espai expositiu.