Exposicions
L'abstracció trenca fronteres
Què passa quan la identitat deixa d'entendre's com una categoria estable i es converteix en un espai obert, travessat per migracions, memòries i transformacions? Aquesta pregunta vertebra Diasporican Abstraction: Identities Beyond Representation — Abstraccions diasporican: identitats més enllà de la representació —, una exposició que proposa revisar les narratives de l'art abstracte a Puerto Rico, el Carib i els Estats Units des de la perspectiva de la diàspora. Presentada al Museu d'Art Contemporani de Puerto Rico (MAC), la mostra reuneix obres de més de seixanta artistes de diferents generacions i procedències, les pràctiques de les quals estableixen una xarxa de relacions que desborda els límits de les històries nacionals i les categories convencionals de pertinença.
L'exposició, oberta del 26 de setembre del 2026 al 28 de març del 2027, s'articula a través de diferents ecosistemes temàtics que agrupen les obres segons les seves afinitats conceptuals, formals i processuals. En lloc d'oferir una lectura lineal de l'abstracció, el recorregut proposa constel·lacions i connexions entre artistes que des de contextos geogràfics i culturals diversos han trobat en aquest llenguatge una via per explorar l'experiència, la memòria i la identitat. Les sales dedicades a Maria Emilia Somoza, Myrna Báez, Arnaldo Roche Rabell i Julio Rosado de la Vall formen part d'aquest entramat expositiu.
El projecte parteix d‟una revisió crítica dels relats que han condicionat la interpretació de l‟art abstracte, sovint entès com un llenguatge universal desvinculat del seu context històric i polític. Per a la historiadora de l'art i curadora Cecilia Fajardo-Hill, l'abstracció no es pot reduir a l'oposició tradicional entre realisme i figuració, ni es considera una expressió artística homogènia, desproveïda de contingut i capacitat d'intervenció. Per contra, constitueix un camp plural en què les formes, els materials i els processos poden articular discursos complexos sobre les condicions socials i culturals en què es produeixen.
Raphael Montañez Ortíz, Archeological Find #22: The Aftermath, 1934, © Raphael Montañez Ortíz.
En el context porto-riqueny, aquesta perspectiva adquireix una dimensió particular. L'abstracció obre una fissura als discursos identitaris construïts al voltant de la nació, la territorialitat i la condició colonial de Puerto Rico. Davant les definicions que pretenen fixar una identitat col·lectiva dins d'uns límits determinats, les pràctiques reunides a l'exposició reivindiquen altres maneres de pertinença, capaces d'incorporar la diversitat d'experiències dels qui viuen entre territoris, llengües i cultures.
La diàspora ocupa, doncs, un lloc central en aquesta revisió. La separació habitual entre la producció artística desenvolupada a Puerto Rico i la realitzada per artistes porto-riquenys establerts als Estats Units, Canadà, Europa, Austràlia i altres llocs ha contribuït a fragmentar una història cultural que comparteix experiències, influències i preocupacions. Diasporican Abstraction tracta de recompondre aquestes connexions i reconèixer la pluralitat de veus que participen en la construcció de l'art contemporani de la regió.
El comissari de la mostra al MAC, Abdiel D. Segarra, assenyala que el projecte estableix relacions intergeneracionals entre artistes procedents de diferents geografies i contextos culturals. El seu objectiu és estendre ponts sobre els buits historiogràfics que durant dècades han limitat la incorporació de les experiències diaspòriques a la història de l'art porto-riqueny i nord-americà. Alhora, l'exposició planteja l'abstracció com un llenguatge capaç de superar les dicotomies entre nació i colònia, sense renunciar a la complexitat política i històrica dels contextos en què sorgeix.
L'aposta per allò abstracte també implica resistir-se a les representacions que redueixen les experiències individuals i col·lectives a estereotips inamovibles. Les obres no busquen necessàriament oferir imatges reconeixibles d'una comunitat, sinó explorar les possibilitats d'expressió que apareixen quan la identitat és oberta, en transformació i en diàleg amb altres realitats. L'opacitat, la intuïció i l'experimentació formal esdevenen així eines per qüestionar les mirades dominants i reivindicar la capacitat de les comunitats per definir els seus propis relats.
Aquesta voluntat d‟obertura connecta l‟exposició amb una reflexió més àmplia sobre la funció cultural de l‟art. Abstraure's dels codis figuratius convencionals no vol dir abandonar la realitat, sinó trobar altres maneres d'abordar-la. El color, gest, estructura i matèria poden articular experiències que no es deixen traduir fàcilment en imatges estereotipades ni en categories geopolítiques tancades. En aquest sentit, l'abstracció apareix com un espai de llibertat crítica per pensar les migracions, les herències culturals i les múltiples formes de pertinença.
L'exposició vol, així mateix, retre homenatge a la memòria i al llegat de les comunitats migrants, el treball cultural de les quals ha contribuït a qüestionar els prejudicis ia ampliar els imaginaris col·lectius. Per al museu, acollir artistes que, des de territoris distants i al llarg de diferents dècades, han desenvolupat llenguatges capaços d'escapar-se de les representacions imposades constitueix una oportunitat per reconèixer la força d'aquestes experiències i la seva aportació a la història de l'art.
Marianne Ramírez, directora executiva i guaridora del MAC, subratlla que la mostra respon al compromís de la institució amb l'educació dels seus públics i amb la presentació de perspectives crítiques sobre les transformacions de la creació artística. El projecte vol fer visibles els silencis dels relats històrics, ampliar els cànons de l'art a Puerto Rico, el Carib i els Estats Units, i afavorir l'intercanvi entre generacions i geografies.
Et poden
Interessar
...
