Club 49, la modernitat que va desafiar el franquisme

La modernitat no sempre avança a plena llum. De vegades, sobreviu entre escletxes, en espais de llibertat fràgil i sota la mirada vigilant del poder. A la Barcelona de la postguerra, quan el franquisme havia estroncat bona part dels processos de renovació cultural impulsats durant la República, el Club 49 va fer de la creació artística una forma de resistència. Música, pintura, escultura, fotografia, teatre, dansa i cinema van trobar en aquesta iniciativa un territori des d’on recuperar les avantguardes històriques i donar a conèixer les noves expressions artístiques que qüestionaven els límits de la cultura oficial.

Aquesta experiència, fonamental per comprendre els camins de la modernitat a Catalunya durant la dictadura, protagonitza una de les grans exposicions del panorama museístic català de finals del 2026. El MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida presenta Club 49. La modernitat vigilada (1949-1970), una mostra comissariada per Muriel Gómez Pradas i Joan M. Minguet que es podrà visitar del 15 d’octubre de 2026 al 31 de gener de 2027. L’exposició proposa una aproximació a la trajectòria d’un col·lectiu que va organitzar més de cinc-centes activitats culturals i que, malgrat les restriccions polítiques i ideològiques del règim, va contribuir decisivament a mantenir viu el contacte amb els llenguatges artístics contemporanis.

Per entendre l’aparició del Club 49 cal tornar als anys trenta, quan la societat catalana vivia una etapa d’obertura i experimentació que havia trobat en les avantguardes un dels seus principals motors. L’experiència d’ADLAN (Amics de l’Art Nou), activa entre el 1932 i el 1936, havia demostrat que una part de la petita burgesia barcelonina podia actuar com a agent de renovació cultural, promovent artistes i propostes que desbordaven les convencions estètiques del moment. La Guerra Civil i la victòria franquista van interrompre violentament aquest procés. La repressió, la censura i l’aïllament cultural van imposar un escenari radicalment advers per a aquells que havien participat en les experiències de modernització anteriors a la guerra.

Després dels anys més durs de la dictadura, alguns dels protagonistes d’aquell impuls van reprendre l’activitat amb una nova iniciativa. El Club 49 va néixer el 1949 amb la voluntat de recuperar aquell esperit de renovació, però en unes circumstàncies que obligaven a actuar amb cautela. La seva història és, precisament, la d’aquesta tensió entre la voluntat d’obertura i la necessitat de moure’s dins d’uns marges polítics estrets. La modernitat que defensava no es podia desplegar sense condicionants: havia de trobar els espais, els aliats i les fórmules que permetessin sostenir una activitat cultural plural sense exposar-la constantment a la repressió del règim.

Durant més de dues dècades, el Club 49 va articular una programació que defugia les jerarquies convencionals entre disciplines i qüestionava els criteris establerts sobre allò que mereixia ser considerat cultura. La música clàssica compartia protagonisme amb el jazz; els artistes consagrats convivien amb creadors emergents; la pintura i l’escultura dialogaven amb la fotografia, el cinema i altres llenguatges visuals. Aquesta amplitud d’interessos responia a una concepció oberta de la creació, entesa com un espai de recerca, intercanvi i experimentació.

La seva activitat tampoc no es limitava a una programació autònoma. El Club 49 va establir una xarxa de col·laboracions amb entitats que ja tenien presència en la vida cultural barcelonina, com el Hot Club de Jazz, la Sala Gaspar i els instituts culturals de països democràtics. Aquesta capacitat de teixir complicitats va ser essencial per ampliar els circuits de difusió artística i facilitar el contacte amb expressions culturals que difícilment trobaven encaix en els canals oficials. Les activitats es van desenvolupar tant en espais públics com en cases particulars, i, tot i que Barcelona en va ser el principal centre d’operacions, el col·lectiu també va impulsar iniciatives en altres indrets de Catalunya.

• Cartell. Joan Miró, Mercé Cunnigham and Dance Company, 1966. Fundació Joan Miró.

Aquesta xarxa de relacions, espais i disciplines constitueix un dels aspectes més significatius de l’experiència. Més enllà de la programació, el Club 49 va contribuir a mantenir una comunitat cultural connectada amb les transformacions artístiques del seu temps. La seva importància rau tant en les activitats que va organitzar com en la possibilitat de preservar una actitud crítica i experimental en un context que afavoria l’homogeneïtzació ideològica i la imposició d’un relat cultural controlat pel poder.

L’exposició del MORERA parteix d’una recerca exhaustiva en arxius públics i privats per reconstruir aquesta trajectòria i fer visible una història que no es pot explicar únicament a través dels noms més coneguts de l’art català. Les targetes d’invitació, els documents vinculats a la vida interna del grup i els materials que testimonien les activitats programades permeten recuperar la dimensió quotidiana d’aquesta aventura col·lectiva. La mostra no es limita, per tant, a presentar una successió d’esdeveniments, sinó que busca restituir els contextos, les relacions i les estratègies que van fer possible sostenir una activitat cultural de gran amplitud en unes condicions adverses.

• Fulletó. Presentació de les Maculatures de Tharrats. Club 49, 1955. MACBA.

Aquesta reconstrucció obre també una via per revisar les relacions entre art, política i societat durant el franquisme. Com es podia defensar la llibertat de creació en un sistema que restringia les formes d’expressió? Quins marges d’actuació permetien les xarxes culturals independents? I fins a quin punt les iniciatives que treballaven des de la discreció van contribuir a preparar el terreny per a les transformacions posteriors? La trajectòria del Club 49 permet abordar aquestes qüestions sense reduir la seva activitat a una simple oposició entre cultura oficial i resistència, i posa de manifest la complexitat dels mecanismes que van permetre mantenir oberts determinats espais de modernitat.

La mostra s’inscriu així en una revisió necessària de la història cultural catalana de postguerra, que reclama observar no tan sols les ruptures provocades per la dictadura, sinó també les continuïtats, les complicitats i les iniciatives que van impedir que la renovació artística quedés completament esborrada. En aquest sentit, el Club 49 representa un capítol imprescindible per entendre com es va preservar el vincle amb les avantguardes i com es van construir les condicions per a la recuperació d’una cultura contemporània plural.