Alejandro Tobón: Monuments del futur

Hi ha artistes que construeixen des de la permanència, que busquen fixar el món en formes immutables, desafiant el pas del temps. Alejandro Tobón construeix des del trànsit. La seva obra no es posa sobre el món com un objecte immòbil; llisca, es ratlla, es fragmenta i es recompon en cada nou context. Per això la seva matèria primera no és només la fusta noble dels altars barrocs, ni les taules de skate que van solcar els carrers del barri. La primera matèria és el moviment, el de les coses que canvien de sentit, el de les històries que es reencarnen en formes imprevistes, el d'una memòria que no es congela, sinó que roda.

Rodar és la paraula que sosté l´univers d´aquesta nova obra. No és un verb més petit ni una metàfora decorativa. És el gest més profund de la seva poètica, allò que distingeix la seva obra de qualsevol altra que pretengui parlar del passat sense deixar que el passat es mogui. La taula de skate no és un objecte estàtic; és un artefacte cultural que es va dissenyar per estar en fricció amb l'asfalt, per desafiar la gravetat, per deixar empremta mentre es desgasta. A les mans de Tobó, la skate deixa de ser la joguina precària d'una contracultura dels vuitanta per convertir-se en vèrtebra, en columna, en estructura social. Però mai no oblida el seu origen; segueix sent allò que es roda, que es recorre, que es lliura al moviment com a condició dexistència.

Tobón va néixer en un barri de l'Àrea Metropolitana de Medellín, on allò que venia de fora no es copiava, s'apropiava. El punk, el rock, l'skateboarding van arribar com a imatges borroses des del nord, ia les mans es van tornar una altra cosa, una versió criolla, aquell híbrid local amb llenguatge propi. Aquesta va ser la primera escola, la primera lliçó; la identitat no és herència pura sinó fricció constant entre allò que arriba i allò que ja està. El que ve de fora no se'n copia, es territorialitza. Es barreja, es transforma, es converteix en una cosa nova que només aquí té sentit. Aquesta lliçó, apresa als carrers de la seva infància, mai no ha deixat de tallar-la en fusta.

Per això els seus materials mai no són neutres, mai no són innocents. La caoba i el cedre vénen d'altars desmantellats, de confessionaris que van escoltar pecats ja oblidats, d'escriptoris on es van signar acords i traïcions. Aquesta fusta va ser poder, luxe, ostentació. Fou el centre d'un món que es creia etern. I ara és la resta. Tobó la rescata no per restaurar la seva glòria —no busca tornar-li l'esplendor perduda— sinó per mostrar la seva fragilitat, perquè en les seves vetes encara es llegeixi el pas del temps, el desgast del que un dia va ser centre i avui gairebé no és ombra. La fusta noble es converteix així en ruïna que exhuma activament allò que el poder va voler esborrar.

Al costat d'aquesta fusta que va ser sagrada, Tobó col·loca les taules de skate. Objectes precaris que als vuitanta van ser imitació encanteri del que arribava en revistes estrangeres. Els nens de la seva generació les fabricaven amb triplex i rodes prestades, sense saber que estaven inventant una manera d'habitar el carrer, de traçar línies pròpies sobre el territori, de rodar. La taula no era una joguina. Era un vehicle. Una extensió del cos que permetia lliscar per l'asfalt, recórrer la ciutat amb una altra velocitat, amb una altra mirada. Era, doncs, un acte de llibertat.

Rodar en un moviment perpetu per negar-se a la immobilitat del consagrat. La taula es roda i també la memòria es roda quan es nega a petrificar-se a museus i monuments oficials. La història es roda quan algú gosa explicar-la des de les vores. Ara, Tobón desarma taules de skate, una darrere l'altra, les acobla fins a formar un entramat. Cada segment és una taula que alguna vegada va solcar la ciutat, que porta les marques del frec amb el concret, els raigs de qui la va muntar, les gràfiques que el desgast va anar esborrant. Aquest teixit és fràgil —perquè tot el que està fet de fragments es pot enfonsar— però també és ferm. Perquè sosté i ens permet estar drets. És la pell d'una societat que ha après a reconstruir-se amb els trossos, una vegada i una altra, després de cada declivi.

I hi ha la gran vèrtebra, una construcció delicada que s'erigeix en la tensió entre allò que recordem i allò que preferim oblidar. Per construir aquesta columna, Alexandre Tobón no es va aferrar a una sola tradició. Ell sap que la memòria també es fa amb les eines del present, així com la fusta noble dels altars es troba amb les taules de skate que van solcar la ciutat, ara també es troba amb altres formes de modelar el món, amb tècniques que semblen distants però que a les mans es tornen properes, tangibles, encarnades. No reemplaça allò vell per allò nou; els fusiona. Perquè el seu ofici no és la nostàlgia, sinó la reinvenció, aquest prendre allò que la tècnica contemporània ofereix i fer-ho carn de la mateixa indagació que sempre l'ha guiat. La columna no perd l'origen, l'expandeix. Continua sent vèrtebra, segueix sent fragilitat que sosté, segueix sent el lloc on s'inscriu allò sagrat i allò polític i allò contestatari. Però ara, també, és la prova que la memòria no s'ancora en una sola materialitat, sinó que s'adapta, es transforma, continua rodant.

Aquesta columna és vulnerable i poderosa alhora, com la memòria, com la ciutat, com la identitat d'un país que ha estat fracturat una vegada i una altra però que encara se sosté. Fragilitat i força conviuen a cada peça. Perquè el que està fet de fragments es pot enfonsar, però també pot sostenir un món. Així és la ciutat, una acumulació de capes que se superposen, es fracturen, es recomponen. I així és aquest país, un territori que ha après a reconstruir-se amb els trossos, no pas perquè els trossos siguin forts, sinó perquè la voluntat de sostenir-se és més poderosa que la fragilitat dels materials.

Tobó mira enrere i reconeix la seva genealogia. L'Escola Quiteña, aquell barroc llatinoamericà que va néixer de la distància, de la necessitat de recrear tan poc com es tenia el que arribava des d'Europa. Hi troba la mateixa urgència, la de qui fa bellesa amb restes, la de qui transforma la precarietat en llenguatge, la de qui entén que la creació no és còpia, sinó reinvenció. Els tallers colonials i els barris populars de Medellín es troben en aquesta línia invisible que uneix els que, des de la falta, inventen una forma pròpia. La skate artesanal dels vuitanta i el retaule quiteny del segle XVII comparteixen la mateixa urgència, la de crear bellesa amb el que hi ha, resignificar allò aliè, fer propi allò prestat.

Què és un monument del futur? No és pedra. No és bronze. No és la figura d´un pròcer immòbil en una plaça buida, amb la mirada fixa en un horitzó que ja no ens convoca. Un monument del futur és una taula que roda. És una columna que se sosté malgrat les seves fractures. És un fragment de fusta que va ser altar i ara és una altra cosa. És la memòria que no es guarda en fitxers sinó que circula pels carrers, es deixa ratllar, es deixa reinterpretar, es deixa rodar cap a noves generacions. És, sobretot, la certesa que allò que és viu es transforma. I que aquesta transformació —aquest retorn etern del mateix però mai igual— és la nostra única manera de romandre. Tobó no fa monuments al sentit clàssic. No cerca eternitzar un poder ni fixar un relat. Els seus Monuments del futur són una altra cosa, aquests dispositius de pas, artefactes que roden, estructures que se sostenen en la tensió entre allò que vam ser i allò que volem ser. Són una invitació a pensar que el futur no es construeix des de la taula rasa, sinó des de la resignificació del que ja va tenir una altra vida, amb matisos. Aquestes obres, en ser reimaginades, ens parlen de la nostra capacitat de reinventar-nos, de convertir la precarietat en potència, de fer de les restes un llenguatge.

Alejandro Tobón construeix des d'aquesta convicció i, més que certeses fàcils, ofereix preguntes fetes de fusta, vèrtebres que ens recorden que estem fets de fragments, que la nostra fortalesa no resideix a ser un bloc indivisible sinó a l'articulació precisa del que alguna vegada va estar separat. Cada vèrtebra és una història que va rodar per la ciutat abans d'arribar-hi; cadascuna conserva les marques del seu recorregut, els raigs de qui la va muntar, el desgast de qui la va habitar. I en assemblar-se amb les altres, no formen una estructura rígida que immobilitza, sinó una columna que es doblega sense fallir-se, que es flexiona amb cada moviment, que ens permet girar el cap per mirar enrere sense deixar d'avançar. Perquè una vèrtebra no està feta per a la quietud, està feta per al moviment. Per al gir, per a la torsió, per a la resistència que s'hi adapta. Així com la taula de skate només té sentit quan roda, la vèrtebra només té sentit quan ens permet seguir dret mentre ens desplacem.

Alexandre ens ofereix una obra per a la flexió, per al desgast que deixa memòries. Ens conviden a continuar rodant, fins i tot quan el camí sembla incert. Perquè rodar és resistir. Rodar és no quedar-se quiet davant de l'oblit. Rodar és, finalment, recordar que la memòria no és un pes que carreguem, sinó un moviment que ens porta —i que per moure's, primer cal estar articulats, cal tenir vèrtebres que ens sostinguin sense empresonar-nos.

Rodar, doncs, és un acte de llibertat. És la llibertat de no acceptar el relat únic. La llibertat de desplaçar-se pels intersticis. La llibertat de desgastar-se en el frec amb allò real. La llibertat de negar-se a ser pedra en un monument que ningú no visita, per convertir-se en moviment que interpel·la, que incomoda, que transforma.

Els Monuments del futur no estan fets de pedra. Estan fets del que roda, del que es ratlla, del que es fragmenta i es recompon. I potser per això —precisament per la fragilitat— són més duradors que qualsevol estàtua. Perquè allò que és viu, allò que es mou, allò que es transforma amb el temps, allò que s'entrega a les mans de la ciutat perquè ho habiti, això sí que mereix anomenar-se monument. No pas un monument al passat inamovible, sinó un monument al futur que encara podem construir mentre seguim rodant.