Una illa per pensar allò comú

Tota illa implica una separació, però també una relació. La seva condició de territori delimitat no elimina els vincles amb allò que queda a l'altra banda, sinó que els fa més visibles. Des d'aquesta tensió entre aïllament i interdependència parteix Illa ignorada , una exposició que el CGAC presenta a la seva primera planta fins al 12 de febrer de 2027, després de la seva inauguració el 12 de juny de 2026. Comissariada per Sara Donoso, la mostra proposa una lectura de la creació artística com a exercici de resistència i qüestionament, individu com a punts de partida per pensar el territori comú.

El mateix títol procedeix d' Illa ignorada , el text de Gloria Fuertes que va donar nom al seu primer llibre de poemes. La metàfora de l'illa serveix aquí per abordar la veu poètica com un espai íntim, aparentment reclòs i separat de l'exterior, però alhora capaç de projectar-se cap a una dimensió espiritual i crítica. El CGAC trasllada aquesta imatge al terreny de les arts visuals per plantejar una qüestió de fons: fins a quin punt l'experiència individual, lluny de constituir un territori tancat, es pot convertir en una via d'accés a experiències compartides.

• Abel Azcona: 'Llarg assaig a cos present sobre el dret a no haver nascut i altres derives', 2024. Col·lecció CGAC.

L'exposició reuneix una selecció d'obres pertanyents a la Col·lecció CGAC, majoritàriament incorporades mitjançant adquisicions realitzades durant els darrers anys. Hi ha, a més, un element que dota el projecte d'un caràcter especialment significatiu: cap de les peces seleccionades havia estat exposada anteriorment al centre. La mostra funciona així no sols com una nova lectura de la col·lecció, sinó també com una oportunitat per fer visible un conjunt d'obres que romanien fora del relat expositiu del museu.

Entre els artistes presents hi ha Alberto Ardid, Abel Azcona, Vicente Blanco, Andrea Costas, Caxigueiro, Amparo Garrido, Regina Giménez, Fina Mantinyán, Juan Carlos Meana, Antoni Muntadas, Sonia Navarro, Iñigo Royo, Luis Seoane i María Elena Montero, Regina Silveira. La diversitat d'aproximacions i llenguatges permet construir un recorregut en què les experiències individuals esdevenen progressivament preguntes sobre la manera com habitem, representem i compartim el món.

• Luis Seoane & María Elena Montero: 'A sega', c. 1979. Col·lecció CGAC

L'itinerari s'articula en tres actes que es poden entendre com un desplaçament gradual entre jo i altre. El primer s'endinsa en allò que pertany a l'àmbit de l'experiència privada: els desitjos, els anhels, la vulnerabilitat del cos i els processos mitjançant els quals cada individu construeix la pròpia identitat. La intimitat apareix aquí no com un espai hermètic, sinó com un territori on establir una relació amb els altres. Allò que inicialment sembla estrictament personal es pot reconèixer com una experiència susceptible de ser compartida, precisament perquè s'hi reflecteixen inquietuds, pors i desitjos que també formen part d'una dimensió col·lectiva.

El segon acte introdueix una zona d¿incertesa. L'espai es torna liminar i l'exposició desplaça l'atenció cap a la construcció de la imatge i la capacitat per intervenir sobre la nostra percepció. La representació deixa de ser entesa com un mirall neutral de la realitat i passa a esdevenir un dels mecanismes mitjançant els quals aquesta realitat es configura. Les imatges seleccionen, ordenen, oculten i emfatitzen; construeixen relats i condicionen la manera com interpretem allò que ens envolta. La pregunta per allò que veiem condueix, inevitablement, a una altra pregunta: qui decideix com ha de ser vist.

Aquesta reflexió desemboca al tercer acte, on les obres s'aproximen a l'entorn més immediat dels artistes. El territori apareix llavors com una construcció travessada per afectes, conflictes, afinitats i rebutjos. Els projectes reunits en aquesta part del recorregut parteixen de contextos propers per fer visibles les seves fílies i fòbies, i per identificar els imaginaris que intervenen en la configuració d'un espai que mai no és exclusivament físic.

• Antoni Muntadas: 'Projectes' / 'Propostes', 1971-1980.

Així, Illa ignorada proposa un recorregut que va de la interioritat cap al territori sense establir una frontera rígida entre tots dos. El cos, la identitat, la imatge i l'espai formen part d'una mateixa cadena de relacions en què allò privat acaba adquirint una dimensió pública i allò individual pot revelar estructures compartides. L'exposició planteja així que mirar cap a dins no vol dir necessàriament apartar-se del món: també pot ser una manera de comprendre'l.

La metàfora de Gloria Fuertes adquireix, en aquest context, una nova ressonància. L'illa no representa únicament la solitud o l'aïllament, sinó la possibilitat de construir des d'un lloc propi una relació amb allò que és fora. Cada individu és, en certa manera, un territori singular, però cap no existeix al marge dels altres. La identitat es construeix en relació, de la mateixa manera que els territoris adquireixen significat a través de les persones que hi habiten, els recorren i els imaginen.

A través d'obres que fins ara no havien trobat espai a les sales, la Col·lecció CGAC es presenta, per tant, com un arxiu obert a noves lectures. Illa ignorada no cerca únicament mostrar peces, sinó establir entre elles relacions capaces d'activar preguntes sobre la nostra manera d'estar al món. Entre la intimitat i allò col·lectiu, entre la imatge i allò que pretén representar, entre l'individu i el territori, l'exposició converteix la col·lecció en un espai de trànsit.