In a Glimpse: cadena d’instants

Ralph Bernabei, artista, pintor i escultor de N.Y., sempre ens proposa motius de reflexió; així ho ha fet amb Art i Connexió, amb Els Pensaments com núvols, amb Quietud, amb l’Art Uneix, etc. També amb la seva revista Outer Horizons, i ens torna a sorprendre ara amb aquesta exposició a la Galeria Horizon de Colera. Aquesta expressió anglesa indica un ull ràpid, veloç, capaç d’apreciar alguna cosa en un instant. Quan l’art es vincula amb el fet físic de la mirada, l’encert és total.

La mateixa mirada de Ralph Bernabei és 'Glimpse'; la fa de reüll, és fulminant, dirigida, ràpida, capaç d’«escanejar» la realitat en un segon. Aquest gest de la visió podria ser anecdòtic, circumstancial, però no és així; al contrari, és un concepte molt relacionat amb l’art i amb el seu art.

La pintura i l’escultura són arts de la mirada, per això la gran importància d’aquest concepte com a categoria estètica. Moltes vegades he defensat la necessitat de la contemplació, pausada, frontal i serena de l’obra d’art, davant del pas ràpid i decantat que tenim en visitar una exposició. Només busquem identificar mentalment de què va la cosa i prou. Per això pot semblar una contradicció elogiar la velocitat, la instantaneïtat, el reüll com a virtuts. Això necessita una explicació.

La mirada atenta és fonamental, és la base de la comprensió i la contemplació. El mateix Ralph Bernabei actua així, buscant el temps de la «quietud» quan és convenient. Però la serenitat contemplativa, el temps extens no és suficient per a Ralph Bernabei, i per això sorgeix l’instant, la mirada ràpida capaç de capturar l’essència d’una manera en un moment. La seva obra és un gest pur, una postura corporal, una llum, el moviment de l’aire només es pot capturar en aquest estat de vigília atenta. El que és fonamental apareix i desapareix en un instant i només a través de la intuïció visual es pot captar. Mentre en calma i quietud volem assolir-la i interpretar-la, nosaltres aquí i ella allà. «In a Glimpse» sembla dir-nos que el que hem vist ens posseeix abans de poder arribar a interpretar-ho. Actua la percepció pura abans que la conceptualització. En aquest breu lapse som capaços d’intuir allò que hem vist i no cal racionalitzar-ho.

En certa manera, és com veure un llamp o un fantasma. Aquesta manera de no revelar-ho tot, de captar indicis, és la manera que tenim d’accedir a l’absolut, a allò que ens sobrepassa, a la cosa desconeguda.

Aquesta instantaneïtat de Ralph Bernabei l’ha sabut captar en una magnífica fotografia que li ha fet Mireia Rodó i que s’ha utilitzat per al cartell de l’exposició, del dissenyador Frido Steinen-Broo. Hi veiem la impressió fugaç d’una ombra fosca, endevinem un moviment, és el del mateix artista capturat en un gest momentani per l’ull de la fotògrafa. Ha exercit la mirada, un cop d’ull «glimpse» al moment sublim de l’acció del gest, i l’ha immobilitzat de manera inquietant. Es mou a la seva quietud.

És la imatge adequada per a les pintures de Ralph Bernabei, que són abstractes i gestuals i generen formes que volem interpretar. És un error. Cal mirar-les de manera intuïtiva i immediata, un interval entre l’obra i l’espectador.

Ralph Bernabei recull aquest fragment de temps i el fixa. El que és fugaç deixa d’existir, només queda una impressió visual que dura tot just un moment i el registre impregna el paper. Una aroma, un gust, una persona que passa o la percepció d’una llum és una «aura» momentània que l’espai i les coses han deixat en nosaltres. Les obres apareixen, ens causen sorpresa, no en tenim una comprensió racionalitzada, desapareixen i les guardem a la memòria com la rememoració «proustiana» del temps a partir del sabor d’una magdalena mullada al te.

Potser, sense pretendre-ho, Ralph Bernabei ens ha creat la necessitat d’una mirada crítica basada en l’instant; podria plantejar-se un assaig de l’experiència estètica basada en la idea 'Glimpse'.

Cadena d’instants

La versatilitat permet a Ralph Bernabei treballar amb la mateixa velocitat tant la pintura com l’escultura. Entre elles es creen una mena de vincles, de baules d’una cadena ennegrida pel fum. L’escultura aborda l’espai, el posa en relleu. Queda clara la preocupació de R. B. per treballar alhora totes les dimensions de l’espai, anar del pla al volum mantenint la connexió entre totes. En alguns casos apareixen unes formes exemptes, despreses de la paret que les ha gestat. Escultures sobre el mur, despullades de tot, nues, essencials. Estructures de fusta, que ocasionalment col·loca al capdamunt com a presències immutables. El fascina treballar en totes les dimensions de l’espai. El pla de la paret, el terra, el sostre d’una sala, tot li interessa.

La forma escultòrica de Bernabei obeeix al contrast d’un art essencialista, de puresa formal i espiritualitzada. La forma escultòrica de Bernabei obeeix al contrast d’un art essencialista, de puresa formal i espiritualitzada, que cerca la mateixa força que es troba a l’espontaneïtat de la natura. D’aquí sorgeix el Gest a la seva Pintura. Hi apareix un altre diàleg sobre el mateix principi, aquesta vegada entre el gest, el gargot i l’estructura. Les seves obres pictòriques, fetes de traços cal·ligràfics, gestuals, surten del pla de la paret. Són obres pictoescultòriques que sobresurten del mur o, de vegades, es troben exemptes, reposant a terra. Aquests gestos informals contrasten amb les estructures de la geometria invisible que les sustenta. Entre la taca expressiva, intuïtiva, vital i l’ordre. La paret sembla el destí inevitable d’una obra bidimensional, però aquestes pintures, fetes amb traços pictòrics, cal·ligràfics, gestuals, volen sortir del pla de la paret i les deixa que s’acostin físicament a l’espectador.

La filosofia artística de Bernabei que es troba en aquesta cerimònia de reunió ens parla de la importància dels valors de la unitat que, per a ell, és molt important. Totes les seves obres tenen en comú la idea d’Entre, Connexió, Unió. La imatge més clara d’això són les baules d’una cadena. A les seves obres hi ha un anhel permanent: aconseguir un art humanista que permeti l’acostament i la connexió. L’art uneix.