Exposicions
Francesc Torres torna a Barcelona per qüestionar el futur
El futur ja no és el que era inaugura la temporada de SELTZ by Ritter Ferrer amb una exposició comissariada per José Luis Pérez Pont que confronta memòria, història, política i el sentit de l’art.
El futur ja no és el que era, de Francesc Torres, parteix precisament de la fractura i d’imaginar el futur. Més de trenta-cinc anys després de la seva darrera exposició en una galeria de la seva ciutat natal, l’artista torna a Barcelona amb un projecte que revisita algunes de les qüestions que han recorregut la seva trajectòria: la memòria, la història, les promeses de progrés i la capacitat de l’art per produir pensament en un món cada vegada més saturat d’imatges.
Comissariada per José Luis Pérez Pont, la mostra inaugura la temporada expositiva de SELTZ by Ritter Ferrer en el marc del Barcelona Gallery Weekend, organitzat per Art Barcelona. El retorn de Torres adquireix una significació especial després que l’artista català rebés, el 2024, el Premi Velázquez d’Arts Plàstiques, en reconeixement a una trajectòria de més de cinc dècades que l’ha situat en un lloc central de l’art contemporani internacional.
El títol de l’exposició funciona com una clau de lectura. Durant bona part de la modernitat, el futur es va construir com una promesa: cada generació viuria millor que l’anterior, el coneixement s’imposaria a la superstició, la democràcia avançaria davant l’autoritarisme i la memòria permetria evitar la repetició dels grans desastres de la història. Torres observa aquest relat des del present i hi introdueix una pregunta incòmoda: què en queda, d’aquella confiança en el futur?
La resposta no passa per la nostàlgia ni per una reconstrucció convencional del passat. El que fa Torres és utilitzar la història com a material crític per interrogar el present. La seva mirada connecta temps, geografies i experiències que, a primera vista, podrien semblar allunyades: d’Hopper a la Xina, de la Guerra Civil espanyola a les polítiques migratòries dels Estats Units, de Sitting Bull a Duchamp, de la memòria familiar a l’evolució de l’espècie humana. El resultat és una constel·lació de referències en què el passat no apareix com una cosa tancada, sinó com una matèria que continua transformant-se i reapareixent en el present.
Aquesta manera de treballar la memòria pren una dimensió especialment personal a Viatjant amb la família, una de les obres centrals de l’exposició. Torres converteix la seva pròpia biografia en una via d’accés a la història col·lectiva i articula en una mateixa instal·lació memòria familiar, història, evolució humana i experiència política. «Aquesta obra només ha estat possible fer-la ara», afirma l’artista, una frase que posa de manifest fins a quin punt la peça és també el resultat d’una trajectòria de més de cinc dècades. La família que dona títol a l’obra és, en aquest cas, alhora la família pròpia i la família més àmplia de l’espècie humana.
Si aquesta peça mira cap a la memòria, Don’t Make Art Unless It Is Absolutely Necessary! desplaça la pregunta cap al mateix sentit de la pràctica artística. En un context dominat per una producció incessant d’imatges, Torres planteja la necessitat com una condició de l’art i qüestiona algunes de les interpretacions més esteses del llegat de Duchamp. La pregunta ja no és simplement què pot ser art, sinó per què cal fer art. No tot és art; per a Torres, l’obra ha de respondre a una necessitat de produir sentit.
És en aquest punt on El futur ja no és el que era connecta amb un dels grans reptes del present: com pensar enmig d’una acceleració constant de les imatges i dels discursos. Davant d’un ecosistema visual en què la circulació sembla avançar més ràpid que la nostra capacitat d’interpretació, Torres reivindica l’art com una forma de pensament i com un espai per introduir complexitat allà on el debat públic tendeix a buscar respostes immediates, certeses i consignes.
Et poden
Interessar
...
