El Museu de Mallorca acull, del 16 de setembre al 25 d’octubre de 2026, Digital Splash, una exposició de Fabrizio Plessi fruit de la col·laboració entre Es Baluard Museu i el Consell de Mallorca en el marc de BIENNAL B. La proposta reuneix una gran videoinstal·lació i una sèrie de dibuixos sota el títol Black Splash, i permet aproximar-se a una trajectòria artística en què la consciència històrica, la memòria i l’interès pels elements naturals conviuen amb una exploració constant de les possibilitats de la tecnologia.
L’aigua i el foc han ocupat un lloc essencial en l’imaginari de Plessi, que ha convertit aquests elements en matèria artística i conceptual. El seu treball es mou entre la dimensió física dels materials i la immaterialitat de la imatge digital, entre allò que es pot tocar i allò que només pot ser percebut. Aquesta tensió és especialment significativa en Digital Splash, on la tecnologia no apareix com un simple recurs formal, sinó com una eina per mesurar, ocupar i interpretar l’espai i, alhora, per interrogar el rerefons polític i social del present.
En aquest univers, aparentment construït a partir d’un vocabulari visual reconeixible, cada element adquireix una densitat particular. Plessi no renuncia mai a l’equilibri compositiu ni a una consciència precisa de l’estil, però introdueix en les seves obres una sensació d’imprevist que altera les expectatives de l’espectador. L’encontre entre imatge, objecte i espai es produeix així com una experiència oberta, en què la percepció física acaba transformant-se en una experiència mental.
Aquesta qüestió es fa especialment evident en els Black Splash, on el dibuix es converteix en alguna cosa més que una representació. El traç, el que ha estat esborrat, el que ha quedat esquitxat o allò que ha estat mesurat construeixen una cartografia del pensament de l’artista. La dimensió física del paper desborda els seus propis límits i adquireix una intensitat gairebé barroca, com una variació contínua d’un mateix senyal que torna modificat, fragmentat i ampliat.
Els dibuixos funcionen, així, com una mena de traducció del paisatge interior de Plessi. L’espectador és convidat a reconstruir allò que no apareix del tot explícitament, a completar les zones fosques i secretes on sembla protegir-se una idea encara no revelada. Cada capa se superposa a l’anterior en un procés semblant al d’un palimpsest intersticial, on allò visible conviu amb els rastres del que ja no hi és.
La videoinstal·lació amplia aquesta reflexió a una escala monumental. Grans planxes de ferro negre cauen i esquitxen l’espai de manera espessa, densa i fragmentària, generant una sensació de moviment que, malgrat la seva contundència material, manté una dimensió gairebé virtual. L’obra modifica la percepció de l’arquitectura i introdueix un desplaçament espacial en què els límits entre objecte, imatge i entorn es tornen deliberadament inestables.