Exposicions
Martin Llavaneras i la memòria material del port
Muelle de Castilla converteix les infraestructures, els fluxos de mercaderies i les transformacions del territori tarragoní en una recerca escultòrica sobre la matèria i el temps.
El port és, per definició, un lloc de trànsit. Un espai on les matèries arriben, marxen, s’acumulen, es transformen i tornen a posar-se en circulació. Però aquesta aparent condició de pas amaga una capacitat molt més profunda: la d’alterar el territori. Les mercaderies necessiten vies, dipòsits, rampes, conduccions i superfícies d’emmagatzematge, i cadascuna d’aquestes infraestructures deixa una empremta física sobre el paisatge. És precisament en aquesta tensió entre circulació i sedimentació on Martin Llavaneras situa Muelle de Castilla, una recerca escultòrica que, del 9 de setembre al 15 de novembre de 2026, ocupa Les Golfes del Mèdol per aproximar-se al port de Tarragona des de la seva dimensió material.
Llavaneras parteix de l’activitat portuària, però també de la particular geografia de Tarragona, marcada pel desnivell que separa la ciutat elevada del front marítim. Aquesta diferència d’altures es converteix en una clau de lectura per entendre una ciutat travessada per fluxos de matèries i per infraestructures que en condicionen la forma. L’artista no observa el port únicament com un paisatge industrial, sinó com un organisme en moviment, una gran maquinària física en què cada trajecte produeix conseqüències i cada material deixa algun tipus de rastre.
Comissariada per Freya Day i desenvolupada amb la col·laboració de Cultura Verda, l’exposició pren el nom d’una de les infraestructures del port de Tarragona i trasllada al llenguatge escultòric algunes de les lògiques que permeten aquest moviment incessant. Les formes no intenten reproduir literalment les estructures portuàries, sinó comprendre'n el funcionament i convertir-lo en una gramàtica escultòrica. Relleus i estructures tubulars s’estenen per parets i terres, adoptant inclinacions i recorreguts que evoquen rampes de càrrega, dipòsits o sistemes de conducció.
En aquest procés, la matèria deixa de ser simplement un element físic per convertir-se en una forma de coneixement. Les superfícies de les peces incorporen textures que remeten als materials transportats pel port i als sediments que configuren el litoral. L’escultura apareix així com una mena de territori condensat: un espai on les formes, les textures i les tensions físiques permeten intuir processos que habitualment queden ocults darrere de l’activitat industrial.
Però la recerca de Llavaneras no es limita a allò que pot veure's. També s’endinsa en una memòria menys evident del territori: la que queda atrapada en els noms dels llocs. La toponímia funciona com un arxiu subterrani, una cartografia feta de paraules que conserva fragments de geografies desaparegudes. Quan el paisatge es modifica, alguns noms sobreviuen i continuen assenyalant allò que ja no existeix. Són, en aquest sentit, una mena de fòssils lingüístics: restes immaterials capaces de mantenir activa la memòria d’un territori anterior.
Aquesta mateixa relació entre informació i matèria apareix en els documents vinculats a l’activitat del port. Registres de procedències i quantitats, inicialment concebuts per ordenar i controlar el moviment de mercaderies, són manipulats per l’artista fins a adquirir una nova condició. Plegats, comprimits i transformats, els papers deixen de funcionar com a documents i es converteixen en volums, tubs i embuts. La informació abandona la seva disposició bidimensional i passa a ocupar físicament l’espai. És com si les dades seguissin el mateix procés de transformació que les matèries que descriuen.
Un dels aspectes més suggeridors de Muelle de Castilla és precisament aquesta impossibilitat d’entendre les escultures com a formes acabades. Algunes peces incorporen materials orgànics que continuaran transformant-se al llarg de l’exposició. La cristal·lització i la degradació modificaran progressivament les superfícies i introduiran una temporalitat pròpia dins del conjunt. L’obra deixa així de ser un objecte fix per convertir-se en un procés.
Aquesta dimensió temporal reforça una de les idees centrals del projecte: la matèria mai no és completament estable. El territori tampoc. El port transforma la ciutat al mateix temps que les mercaderies que hi circulen es transformen, s’acumulen o desapareixen. Les escultures de Llavaneras comparteixen aquesta mateixa condició mutable. Sedimenten, s’erosionen, cristal·litzen i canvien davant de l’espectador.
Et poden
Interessar
...
