Una història gitana que també explica Catalunya

El poble gitano forma part de la història de Catalunya des de fa més de sis segles. Malgrat aquesta llarga presència, la seva trajectòria, la seva cultura i la seva aportació a la societat catalana continuen sent, en bona part, poc conegudes. L’exposició El poble gitano de Catalunya: història i cultura, que el Museu d’Història de Catalunya presenta fins al 13 de setembre de 2026, vol contribuir a corregir aquest buit i ho fa des d’una mirada oberta, diversa i allunyada dels estereotips.

La mostra proposa un recorregut per la història del poble rom des dels seus orígens a l’Índia fins a la seva arribada a Europa i, posteriorment, a les nostres terres. Un llarg viatge a través dels segles que permet entendre una cultura construïda a partir de la mobilitat, els contactes i els intercanvis, però també marcada per la persecució, la discriminació i l’exclusió.

Un gran mapa que s’estén des de l’Índia fins a l’extrem més septentrional d’Europa introdueix el visitant en la dimensió d’una diàspora iniciada fa més de mil anys. És el punt de partida per comprendre l’origen i l’evolució d’un poble que, al llarg del temps, ha mantingut elements essencials de la seva identitat alhora que incorporava influències dels territoris on s’establia.

Un llarg viatge des de l’Índia

Una de les principals hipòtesis actuals sobre l’origen d’aquest èxode el relaciona amb l’avanç musulmà cap al nord de l’Índia. L’any 1018, després de la invasió de la ciutat de Kannauj, la seva població va ser capturada i venuda com a esclava, segons el relat del cronista àrab Al-‘Utbi. Aquells desplaçaments formarien part d’un llarg procés migratori que, segles més tard, conduiria poblacions procedents del subcontinent indi cap a diferents territoris europeus.

La llengua romaní, d’origen sànscrit, es convertiria en una de les principals claus per reconstruir aquest passat. Va ser precisament l’estudi lingüístic, a mitjan segle XVIII, el que va permetre establir la relació entre el romaní i les llengües de l’Índia i aportar noves evidències sobre els orígens del poble gitano.

Però aquest recorregut no és només una història de moviments geogràfics. Al llarg dels segles, les comunitats gitanes han protagonitzat un intens procés d’intercanvi cultural i social amb els pobles i territoris on han viscut. Han incorporat nous elements al seu patrimoni i, al mateix temps, han deixat una empremta pròpia en les societats d’acollida.

Aquesta capacitat d’adaptació i d’intercanvi converteix el poble rom en una de les primeres cultures globalitzadores. Una cultura que ha sabut preservar la seva idiosincràsia mentre incorporava influències diverses, construint una identitat plural, dinàmica i en constant transformació.

Entre l’intercanvi i la persecució

La història del poble gitano a Europa, però, també és una història de conflictes i desigualtats. La seva presència en diferents territoris va anar acompanyada durant segles d’estigmatització, marginació i persecució. Expulsions, prohibicions i diferents formes de violència institucional i social van marcar la trajectòria de moltes comunitats gitanes.

Catalunya no és aliena a aquesta història. L’exposició recupera sis segles de presència del poble gitano al país i posa sobre la taula tant els episodis de discriminació com les seves aportacions culturals, socials i humanes.

Explicar aquesta trajectòria implica també revisar la manera com s’ha construït el relat històric. El director del Museu d’Història de Catalunya, Jordi Principal, defensa la necessitat d’un museu social, «de tot el món i per a tothom», i recorda que sovint els relats històrics són hereus de «biaixos interessats» i de «silencis incòmodes».

En aquest sentit, recuperar la història del poble gitano és també un exercici de memòria històrica. És incorporar al relat col·lectiu unes experiències que durant massa temps han quedat en un segon pla i entendre que la història de Catalunya també s’ha construït amb les aportacions i les vivències de les seves comunitats gitanes.

Una exposició que dona veu al poble gitano

Un dels trets més destacats de la mostra és la voluntat de donar veu directa als membres de les diverses comunitats gitanes de Catalunya. Els testimonis personals complementen el recorregut històric i permeten acostar-se a una realitat diversa, complexa i allunyada de qualsevol definició única.

L’exposició defuig tant els estereotips com el victimisme o l’exaltació dels protagonistes. La voluntat és mostrar els fets, els personatges i les anècdotes que formen part d’aquesta història i oferir una aproximació plural a una cultura que no pot quedar reduïda a tòpics.

Comissariada per la historiadora de l’art i activista gitana Mercedes Porras, la mostra reivindica també el llegat cultural i social construït al llarg dels segles. La llengua, les tradicions, les expressions artístiques, els costums i les formes de vida formen part d’un patrimoni que ha contribuït a enriquir la diversitat cultural de Catalunya.

Fer visible una història compartida

El poble gitano de Catalunya: història i cultura és fruit de la col·laboració entre el Museu d’Història de Catalunya i la comunitat gitana, amb la participació de diferents departaments de la Generalitat.

Per a la consellera de Cultura, Sònia Hernández, aquesta cooperació representa el compromís de reconèixer i posar en valor «la història, la cultura i la identitat del poble gitano com a part indivisible de la nostra història col·lectiva».

La mostra va més enllà, per tant, de recuperar una història poc explicada. Planteja una revisió de la mirada amb què s’ha construït la memòria col·lectiva i reivindica la necessitat d’incorporar-hi totes les veus que han contribuït a configurar la societat catalana.