Exposicions
Alberto Ardid s'imagina un lloc on conviuen l'amenaça i l'esperança
A Hai un lloc , Alberto Ardid converteix els espais del MARC de Vigo en un escenari ambigu, una realitat paral·lela molt propera a la nostra on els objectes, els paisatges i les accions quotidianes adquireixen nous significats. L'exposició planteja un recorregut entre l'escultura i la instal·lació al voltant d'una tensió fonamental: la sensació que sembla que el mal s'imposa sobre el bé, però on encara hi ha petits gestos capaços d'obrir una porta a l'esperança.
Comissariada per Miguel Fernández-Cid i Pilar Souto Soto, la proposta reuneix obres concebudes com a capítols d'un relat fragmentat. Cada peça funciona de manera autònoma, però alhora estableix connexions amb les altres i amb els espais que ocupa. Ardid no construeix una narració tancada, sinó un territori d'interpretació on el visitant ha d'avançar atent als senyals, contrastos i paradoxes.
L?artista transforma els patis del museu en espais exteriors imaginaris. En un, Lloc aborda la idea de la propietat privada des d'una perspectiva vinculada al territori gallec. Formes de color, pintures i moquetes dibuixen parcel·les fictícies delimitades per marcs de pedra, creant una mena de paisatge construït que, a poc a poc, revela les seves tensions internes. El que semblava una imatge ordenada del territori comença a parlar de límits, apropiacions i conflictes entre allò privat i allò col·lectiu.
Alberto Ardid. Sutura, 2018, Foto: cortesia de l'artista.
Els murs de l'espai també formen part d'aquesta narració: els vidres han estat substituïts per fragments de ceràmica de Sargadels; les formes grogues que delimiten els terrenys conviuen amb altres grisos que semblen vigilar-les; un arc situat en un balcó proper adquireix una presència inquietant. L'escena es transforma així en una reflexió sobre la manera com els espais comuns són ocupats i condicionats.
L'exposició continua amb una sèrie de situacions on el que és quotidià apareix desplaçat. Elements relacionats amb l'educació, l'alimentació, l'energia o l'esbarjo s'incorporen al recorregut per mostrar com fins i tot els aspectes més bàsics de la vida poden quedar travessats per sistemes de control i consum. Uns encerats convertits en dianes, unes pintures envasades al buit com si fossin aliments frescos o una espelma encesa que desafia l?alarma contra incendis introdueixen una barreja d?ironia, estranyesa i crítica.
A les sales del MARC sorgeixen nous jocs d'associacions: nius de bronze que remeten a les vespes asiàtiques, pols del COVID convertit en relíquia o pintures presentades com a productes industrials seriats. Ardid treballa amb la transformació del significat, amb aquesta capacitat dels objectes per deixar de ser allò que semblen i esdevenir símbols d'una realitat més complexa.
El segon pati proposa inicialment una imatge reconeixible: un palleiro, referències al paisatge rural i una evocació del sol i de l'univers. Però aquesta aparença tranquil·la aviat s'altera. El paisatge esdevé pancarta, el palleiro adquireix una dimensió política i l'escena idíl·lica deixa pas a un espai de debat sobre el nostre vincle amb l'entorn.
Alberto Ardid. Lloc, 2026. Instal·lació. Foto: cortesia de l?artista.
Al costat d'aquestes lectures col·lectives apareixen accions més íntimes i poètiques: una temptació amagada en una cambra de neteja o una màquina que demana insistentment al visitant que la desconnecti. Petits relats dins d'un relat més gran que barregen humor, absurd i reflexió.
L?exposició introdueix la possibilitat de reparar allò que sembla trencat. Un arbre talat es pot convertir en un gest ecològic si es tracta d'un eucaliptus; materials fragmentats troben noves formes dunió; un element industrial apareix transformat mitjançant referències arquitectòniques clàssiques. Entre residus i restes emergeix una idea persistent: la possibilitat de reconstrucció.
El recorregut culmina al panòptic del museu, entès com una cruïlla de camins on la ficció torna a trobar-se amb la realitat. Les restes d‟un accident i la presència simbòlica d‟un ram de crisantems introdueixen una dimensió emocional que parla de memòria, fragilitat i empatia.
Et poden
Interessar
...
