Jesús Navarro: "El nou edifici del Morera ens permet desplegar totes les potencialitats d’un museu del segle XXI"

Després d’anys d’itinerància i de treballar en espais provisionals, el Museu Morera de Lleida va obrir una nova etapa amb la inauguració de la seva nova seu, un edifici pensat per respondre als reptes dels museus contemporanis. El nou equipament ha suposat molt més que un canvi d’ubicació: ha permès dotar la institució d’una infraestructura adequada per ampliar la seva activitat, reforçar la seva visibilitat i consolidar el seu paper dins del sistema cultural català.

En aquesta entrevista amb bonart, Jesús Navarro, director del Museu Morera, repassa el procés de transformació de la institució, el valor del nou edifici, l’ecosistema artístic de Lleida i els principals reptes als quals s’enfronten els museus del segle XXI: des dels nous models de gestió i participació fins a la necessitat d’actualitzar les polítiques culturals, les reserves patrimonials o el paper del mecenatge.

Un nou edifici per a un museu del segle XXI

Ricard Planas: Fa molts anys que el Museu Morera ha treballat sense un edifici propi, mantenint una activitat molt eficient, però sovint sense la visibilitat que li corresponia. Què ha suposat la inauguració del nou edifici i aquesta nova dinàmica per al museu?

Jesús Navarro: Disposar d’una seu definitiva, adaptada als nous condicionants del que ha de ser un museu del segle XXI, ens ofereix uns punts d’ancoratge fonamentals per poder desplegar totes les potencialitats d’un museu de primer ordre.

És cert que el Morera ha estat, al llarg de la seva història, un museu caracteritzat per la itinerància i per haver ocupat diferents edificis de la ciutat, sempre amb un caràcter provisional. Aquesta situació ha generat una certa precarietat en diversos àmbits, especialment pel que fa als recursos econòmics i humans, però també ha provocat una certa falta de visibilització del treball que s’ha anat fent durant tots aquests anys.

I, tanmateix, la feina ha estat constant.

Sí, nosaltres hem treballat de manera continuada durant molt temps, amb una línia de treball estable, tot i que evidentment hem anat canviant d’escala. Som pràcticament el mateix equip i hem mantingut una activitat constant, encara que ara iniciem una nova etapa amb unes possibilitats molt diferents.

Disposar d’un edifici nou, amb tota la simbologia que té l’arquitectura contemporània aplicada als museus, dona una nova dimensió al Morera dins del context de la ciutat. La ubicació al centre històric fa molt més visible l’existència del museu i permet un desplegament d’activitats que abans era difícil d’imaginar.

El primer any vau assolir prop de 40.000 visitants. Aquest impacte s’ha mantingut un cop superat l’efecte novetat?

El primer any és evident que hi va haver també un efecte de descoberta de l’edifici. Sense fer una programació especialment extraordinària, vam generar al voltant de 40.000 visitants.

El més important és que aquest segon any, quan l’efecte novetat ja s’ha anat reduint, hem mantingut uns índexs de visitants i usuaris similars gràcies fonamentalment a l’activitat generada pel museu.

Això ha estat possible sobretot a través del programa d’exposicions temporals, però també d’altres propostes vinculades al museu, com la programació del Pati, amb la instal·lació de peces singulars de la col·lecció, o l’Art Digital, amb projeccions i iniciatives relacionades amb artistes del museu.

A més, hem reforçat els serveis educatius, els programes de mediació i les activitats participatives, i també hem acollit propostes d’altres entitats i associacions que han vist el Morera com un equipament cultural de referència.

Avui podem parlar d’un museu on passen coses cada dia. Un espai que acull un públic fidel, però que també està aconseguint arribar a persones que fins ara no havien tingut contacte amb un museu i que, a través d’aquesta diversitat d’activitats, descobreixen el món de l’art i la cultura.

Lleida, un ecosistema artístic amb identitat pròpia

El Morera forma part d’un ecosistema cultural on també trobem institucions com la Fundació Sorigué o el Centre d’Art La Panera. Lleida ha aconseguit posicionar-se dins del mapa artístic català i espanyol?

Crec que el Morera ve a completar la quadratura del cercle. Lleida disposa d’un sistema artístic i museístic molt potent, amb institucions culturals vinculades a l’art que conformen una xarxa difícil de trobar en altres ciutats de l’Estat espanyol.

Parlem del Museu de Lleida, que conserva i difon unes col·leccions que abracen des de l’antiguitat fins a pràcticament el segle XIX; del Centre d’Art Contemporani La Panera, que treballa l’art contemporani des d’una mirada transversal; de la Fundació Sorigué, amb una projecció nacional i internacional gràcies a les seves col·leccions i als seus espais expositius; i també de CaixaForum i de les sales d’exposicions de la Diputació vinculades a l’art contemporani.

En aquest panorama, el Morera aporta la seva especificitat com a museu d’art modern i contemporani. Crec que és l’equipament que uneix aquests dos extrems, des de les primeres avantguardes fins als llenguatges contemporanis, i que dona a Lleida una personalitat pròpia dins del mapa museístic català.

La ciutat ha de ser conscient del potencial que té en aquest àmbit. Crec que, en els pròxims anys, aquesta xarxa d’institucions pot convertir-se en una de les grans singularitats culturals del país.

Els nous models de museu i els debats de la contemporaneïtat

En els darrers anys hi ha hagut un intens debat sobre la nova museologia, especialment arran dels informes i les jornades impulsades en el marc del debat encapçalat per Manuel Borja-Villel. Com vas viure aquell procés i què en queda avui?

Crec que hi va haver alguns problemes de metodologia en la manera com es va plantejar la contractació d’una assessoria d’aquestes característiques, i segurament també en la manera d’encarar el procés. Després hi va haver la necessitat d’imposar un determinat relat que, en alguns moments, semblava descontextualitzat. Potser el problema no era tant la teoria de Borja-Villel sobre allò que ell mateix definia com a “mal situat”, sinó que l’encàrrec no estava prou ben situat.

Nosaltres, inicialment, pensàvem que aquest procés ens ajudaria a replantejar el model de museu del segle XXI, però en alguns moments semblava que més que venir a ajudar-nos, érem nosaltres qui havíem d’aportar experiència i coneixement al debat.

Dit això, crec que molts dels plantejaments que van aparèixer en aquell context són debats que els museus del nostre país ja havien anat incorporant des de fa molts anys.

Parlem de les lectures amb perspectiva de gènere, dels models inclusius, de l’atenció a la diversitat social i cultural, de la necessitat d’entendre el museu com una institució que va més enllà de ser un simple contenidor d’obres d’art, o de la incorporació de mirades descolonials en la interpretació de les col·leccions.

Aquestes són sensibilitats que els museus han d’anar incorporant. La dificultat és fer-ho d’una manera equilibrada, sense que una única mirada acabi imposant-se sobre totes les altres. Un museu ha de ser capaç d’integrar diferents perspectives i generar un relat complex.

Això és precisament el que permet que els museus evolucionin. Han de ser institucions poroses, capaces d’adaptar-se als canvis socials i culturals, però també han de fer-ho amb temps, criteri i equilibri.

En definitiva, el museu no només proposa discursos, sinó que també recull les transformacions de la societat. No sé exactament què quedarà d’aquells debats, però el fet mateix d’haver-los plantejat ja és important. També ens ha servit per confirmar que moltes de les pràctiques que alguns museus ja estàvem desenvolupant anaven en la direcció adequada i que cal consolidar-les, alhora que continuem atents a les noves sensibilitats que apareixeran en el futur.

El Pla de Museus i la necessitat d’una nova llei

El Pla de Museus de Catalunya és un full de ruta fruit d’un gran consens, però no disposa d’una llei que li doni força política. És una limitació?

Crec que el Pla de Museus defineix molt bé el marc estratègic dels museus fins al 2030. És un document de consens elaborat pel mateix sector i continua plenament vigent perquè està plantejat d’una manera prou oberta i sòlida.

Ara bé, la Llei de Museus, que es va aprovar l’any 1993, necessita una actualització per adaptar-se als condicionants actuals. Cal incorporar una visió més activa del patrimoni, especialment del patrimoni immoble vinculat als museus, però també cal ser molt més exigents amb els recursos necessaris perquè un museu pugui desenvolupar correctament la seva funció.

No podem continuar obrint museus infradotats i mantenint equipaments en una situació d’agonia permanent. En molts països europeus això ja està superat: no s’obre un museu si no disposa d’uns mínims recursos humans i materials.

Actualment, els mínims que estableix la normativa en relació amb el personal són insuficients per a un museu que vulgui assumir aquesta missió contemporània: ser un espai social, vinculat a les comunitats, amb capacitat de generar coneixement i tenir un paper cultural rellevant.

Per tant, necessitem una reforma de la Llei de Museus que permeti adaptar-la a les necessitats actuals i continuar desenvolupant el Pla de Museus. Un pla que, probablement, també haurà de ser revisat i avaluat en els pròxims anys.

A més, ens trobem davant d’un moment de transformació important. El cas del Morera no ha estat simplement un trasllat, sinó la creació d’un museu amb una nova concepció. I tenim al davant altres processos com la transformació del Museu Nacional d’Art de Catalunya o les ampliacions del MACBA.

En un període d’entre cinc i deu anys, el panorama museístic català canviarà de manera significativa. Hem d’estar preparats per afrontar aquesta transformació amb un mapa ben estructurat, unes relacions institucionals ben definides i els recursos necessaris per sostenir aquest nou desplegament.

MNAC, MACBA i l’articulació del sistema museístic català

Quin paper haurien de jugar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i el MACBA dins d’aquest ecosistema cultural?

La relació entre el MNAC i el MACBA és complexa. El Museu Nacional d’Art de Catalunya és el museu capçalera de la xarxa de museus del país i, per estatuts, té encomanada la missió de generar el cànon de l’art català.

Ara bé, és difícil construir aquest cànon si es limita a una cronologia determinada, especialment quan aquesta frontera temporal es va desplaçant constantment. Jo diria que el MNAC hauria de tenir la llibertat de construir una visió global de l’art català, sense limitacions cronològiques estrictes.

A partir d’aquí, el MACBA hauria de redefinir amb claredat quina és la seva missió. Què vol ser exactament? Quina col·lecció ha de construir? Quina relació ha de mantenir amb una fundació privada? Quin paper ha de tenir respecte a Barcelona i, al mateix temps, respecte al conjunt del país?

Actualment, el MACBA té una situació singular: és el principal museu d’art contemporani de Catalunya, però, alhora, també articula la xarxa de centres d’art contemporani del territori. Aquesta doble funció genera una certa complexitat.

Crec que caldria una reflexió pausada i un pla director que defineixi els marcs d’actuació de cadascuna d’aquestes institucions i que permeti consolidar el model museístic català.

Durant l’etapa de Ferran Mascarell al Departament de Cultura ja es va intentar definir aquest mapa institucional, però sembla que continuen existint tensions. Com s’hauria d’abordar aquesta qüestió?

Crec que ha de ser una reflexió col·lectiva. Si deixem que el MACBA sigui allò que cada director vol que sigui en cada moment, tindrem un problema, perquè les direccions tenen una durada limitada, habitualment de quatre anys, o vuit com a màxim.

Això pot generar canvis molt profunds en la manera d’entendre i governar una institució. Evidentment, cada direcció ha d’aportar una mirada pròpia i una capacitat de renovació, però sempre dins d’una missió i un pla estratègic clarament definits.

El MACBA hauria de tenir molt clar què és i quina funció ha de desenvolupar dins del sistema cultural del país.

La missió del Morera: col·lecció, coneixement i transformació social

I en aquest context, quina és la missió específica del Museu Morera?

La nostra missió és desenvolupar les funcions tradicionals d’un museu: conservar i construir un fons representatiu de les principals tendències de l’art modern i contemporani de les terres de Lleida, però sempre connectant-lo amb la resta d’elements que configuren el patrimoni artístic del país.

Al mateix temps, volem donar veu a altres maneres d’entendre l’art, especialment des d’una mirada territorial, i generar coneixement al voltant de l’art contemporani.

Però el museu actual no pot limitar-se a conservar i exposar col·leccions. Ha de mantenir una relació estreta amb els públics, treballar des de la participació, la cocreació i la mediació, i entendre’s com un element de transformació cultural i social.

Nosaltres hem fet un salt cap a la contemporaneïtat. Continuem sent un museu d’art modern, però hem incorporat al nostre relat moltes de les problemàtiques i debats de la societat actual.

Això ho fem respectant també el paper d’altres institucions, especialment La Panera, que treballa amb artistes emergents i de trajectòria mitjana. La relació entre nosaltres és de complementarietat i retroalimentació constant.

Amb aquesta nova centralitat del Morera, podria semblar que La Panera queda en un segon pla dins de l’ecosistema lleidatà.

No ho veig així. La Panera té una personalitat pròpia molt consolidada al llarg dels anys. El nostre paper com a museu d’art modern i contemporani és treballar conjuntament amb ella perquè l’àmbit d’intervenció pública vinculat a l’art contemporani es desplegui de manera harmònica i cobreixi tots els espais necessaris.

Alguna vegada he dit que La Panera és com el nostre departament d’R+D en art contemporani. És un espai que experimenta, que explora nous llenguatges i que ens ajuda a entendre cap on evolucionen les pràctiques artístiques.

En un moment com l’actual, amb un buit en la direcció de La Panera, aquesta funció encara pren més importància.

Les direccions artístiques i el govern de les institucions culturals

Precisament, el debat sobre les direccions artístiques és un dels grans temes del sistema cultural actual. Quin model haurien de seguir els museus?

Crec que aquest és un debat fonamental: quines direccions artístiques volem, com es convoquen i quin paper han de tenir les administracions en relació amb aquests projectes.

Existeixen manuals de bones pràctiques que no sempre es compleixen, i això genera un debat complex perquè tots els models tenen avantatges i inconvenients.

Els canvis de direcció cada quatre anys poden dificultar la consolidació dels projectes i provocar transformacions massa ràpides en institucions que necessiten temps per desenvolupar-se. Però, al mateix temps, les direccions molt llargues també poden generar un cert encarcarament si la institució queda excessivament vinculada a una única persona.

I això ho diu algú que fa més de trenta anys que dirigeix el museu.

Nosaltres hem intentat evitar aquest risc. Personalment, crec que ho hem aconseguit perquè hem estat capaços d’encarar una renovació profunda del museu en tots els àmbits: no només en la infraestructura, sinó també en el programa i en la manera d’entendre la institució.

Hem sabut adaptar-nos als nous temps i iniciar una nova etapa mantenint l’essència del projecte però incorporant noves mirades.

Reserves patrimonials, recursos i el futur del finançament cultural

Per acabar, hi ha dos debats recurrents en el món dels museus: el de les reserves patrimonials i el dels recursos econòmics. En primer lloc, quin paper haurien de tenir les reserves nacionals o centralitzades?

El debat sobre les reserves patrimonials fa temps que està sobre la taula. Nosaltres sempre hem defensat la necessitat de disposar de reserves centralitzades perquè és evident que els museus, a mesura que les seves col·leccions creixen, acaben col·lapsant des del punt de vista de l’espai i de l’emmagatzematge.

Aquesta problemàtica no es pot resoldre individualment per part de cada museu, perquè els recursos són limitats i perquè les reserves centralitzades ofereixen avantatges importants tant en termes d’economia de mitjans com de condicions de conservació.

Inicialment, es parlava de reserves centralitzades per demarcacions territorials, però actualment ja s’està plantejant la possibilitat d’una única reserva per al conjunt del país.

La Generalitat fa anys que estudia les necessitats en aquest àmbit, però crec que la situació comença a ser urgent perquè molts museus estan arribant al límit de la seva capacitat. És especialment evident en el cas de l’arqueologia, que ocupa una part molt important dels espais dels museus territorials.

Una reserva centralitzada ben gestionada podria donar resposta a molts d’aquests problemes. Ara bé, en l’àmbit artístic i pel que fa a altres tipus d’objectes, caldrà estudiar si un únic model és el més adequat o si serà necessari mantenir determinats nivells de descentralització.

En qualsevol cas, és un tema que necessita una resposta relativament immediata. En els darrers anys s’han analitzat diferents models europeus que funcionen molt bé i ara cal veure com es pot desplegar una solució adaptada a la realitat del nostre país.

El mecenatge com a complement, no com a substitució del finançament públic

L’altre gran debat és el de la llei de mecenatge i la incorporació de l’àmbit privat en el finançament de la cultura. Pot ser una eina realment transformadora per als museus?

El mecenatge hauria de ser una eina complementària necessària davant la manca de recursos econòmics i humans que tenen molts museus.

Bona part dels museus del país depenen de l’administració pública i parteixen d’uns estàndards de recursos molt baixos. En el nostre cas, per exemple, som una plantilla de sis tècnics des de fa anys i, malgrat haver fet el salt a un nou museu amb moltes més possibilitats, continuem sent les mateixes sis persones.

Això limita molt la nostra capacitat de treball si no és assumint una càrrega de dedicació molt elevada. És un problema endèmic del sector: la passió i el compromís dels professionals amb la seva feina fan que sovint acabem assumint més responsabilitats de les que serien sostenibles.

En el seu moment, la Generalitat va elaborar un programa per calcular quina força de treball necessitaven els museus en funció de la seva activitat, i pràcticament cap equipament del país complia aquests estàndards, especialment els museus dependents de les administracions locals.

En aquest sentit, una llei de mecenatge ben plantejada podria aportar ingressos complementaris que ajudessin a reforçar els equips i desenvolupar millor els projectes culturals.

Ara bé, no soc dels que pensen que una llei de mecenatge pugui resoldre per si sola els grans problemes del sector. Tot depèn de com s’articuli i de quin ús se’n faci. Pot aportar beneficis importants, però també pot acabar tenint un impacte limitat si no es vincula a una estratègia cultural clara.

Si serveix per millorar el finançament dels museus i reforçar els equips humans necessaris per desenvolupar les seves funcions, serà una eina molt positiva. Però no podem oblidar que el sosteniment de la cultura depèn sobretot de les polítiques públiques.

Si hi ha una aposta clara per la cultura i el patrimoni, el mecenatge pot sumar, complementar i ajudar a construir un sistema cultural més fort. Però no pot substituir la responsabilitat de les administracions en la protecció i el desenvolupament del sector.

"El futur dels museus passa per institucions obertes, amb recursos i connectades amb la societat"

Després de més de trenta anys al capdavant del Museu Morera, aquesta nova etapa representa també una nova manera d’entendre la institució?

Sí, sens dubte. El nou edifici ha estat una oportunitat per repensar el museu en tots els seus àmbits. No es tracta només d’una nova infraestructura, sinó d’un canvi de concepció.

Un museu contemporani ha de ser capaç de conservar, investigar i difondre les seves col·leccions, però també ha de relacionar-se amb els ciutadans, generar debat i participar activament en la construcció cultural del seu entorn.

El Morera continua tenint una missió vinculada al patrimoni i a l’art modern i contemporani, però aquesta missió avui implica també escoltar, dialogar i treballar amb les comunitats.

El repte és aconseguir que els museus siguin institucions obertes, capaces d’adaptar-se als canvis socials i culturals, però mantenint el rigor i la responsabilitat que els correspon.

La nova seu ens dona les eines per afrontar aquest futur. Ara tenim l’oportunitat de consolidar un projecte que ja existia, però amb unes condicions que permeten desplegar-lo plenament.