Eufònic compleix 15 anys, mantenint l'artista al centre del discurs

Amposta i les Terres de l'Ebre van acollir l'edició del 15è aniversari d'Eufònic, el festival fundat i dirigit per Vicent Fibla que, davant l'escalada dels avenços tecnològics, continua defensant obres amb un discurs crític sòlid i atorga a l'artista la importància que es mereix.

En l'art electrònic contemporani hi ha una temptació que cada cop més s'ha convertit en la norma en lloc de l'excepció: la de l'obra d'art com una proesa tècnica. Com més gran és el desplegament tecnològic, major sembla també la quantitat de persones necessàries per fer-ho possible. Establir un gran nombre d'acords i col·laboracions amb institucions i empreses de tota mena sembla ser un èxit en si mateix. El resultat, cada cop més sovint, és una obra en què la veu de l'artista es dilueix entre tants intermediaris. I el que es perd en aquest procés no és un detall menor: és precisament la capacitat de l'obra per incomodar, per posicionar-se, per oferir una crítica social que exigeix alguna cosa de l'espectador més enllà de la simple fascinació per l'artefacte.

• Performance Mandy Romero.

Davant d'aquesta deriva, Eufònic, el festival d'arts sonores, visuals i digital-performatives de les Terres de l'Ebre, ha fet quinze anys i ho va fer, paradoxalment, mantenint-se fidel a l'origen de l'escena que li va donar nom. No a l'origen cronològic del festival, sinó a una manera d'entendre l'art electrònic anterior a la seva conversió en espectacle de gran format o entreteniment multimèdia: la dels primers anys de l'experimentació sonora i digital, quan la tecnologia era encara una eina d'indagació artística i no un fi en si mateixa. A Amposta, les obres que es van poder veure no cercaven la monumentalitat ni les produccions d'alt cost; més aviat pretenien que el discurs, la pregunta que cada peça fòrmula, tornés a ser el centre de l'atenció.

L'exemple més visible d'aquesta vocació és a Lo Pati, una de les seus artístiques del festival, on l'artista canadenc Navid Navab ha presentat Organism + Excitable Chaos, una instal·lació que activa robòticament un òrgan centenari mitjançant un sistema mecànic que dialoga amb un pèndol triple automatitzat. El resultat és un organisme sonor imprevisible, fet de vibracions, turbulències acústiques i comportaments que ni el mateix artista pot controlar del tot. Navab treballa, segons ha explicat, a la frontera entre l'alquímia dels mitjans i la composició antidisciplinària: màquines, matèria i so posats a generar formes de comportament inestables, gairebé vives. No hi ha aquí ostentació tecnològica gratuïta: hi ha un instrument centenari, memòria material del territori, posat a parlar novament, amb una precarietat de control que és, en si mateixa, una posició estètica i ètica. I, a més a més, Fibla s'ha apuntat el gol de portar a les Terres de l'Ebre l'obra guanyadora d'Ars Electronica, el més destacat de l'art digital mundial.

• Organism + Excitable Chaos de Navid Navab.

Al FabLab d'Amposta, Oriol Parés estrena Esguard, peça desenvolupada gràcies a la beca Reddis / New Art Foundation / Eufònic. Es tracta d'una instal·lació cinètica en què manipuladors robòtics sostenen fragments de mirall, generant una geometria de reflexos en transformació contínua, la dimensió sonora de la qual neix del propi moviment mecànic. No hi ha aquí ni gran pressupost ni gran escala: hi ha una idea (a la qual li falta força desenvolupament, al meu entendre), la de la mirada com a fragment, com a reflex inestable, realitzada amb mitjans de taller, gairebé artesanals, fins a les seves últimes i discutibles conseqüències formals.

Potser és precisament al FabLab on es va poder veure una de les obres més evocadores, fabuladores i melancòliques. En un petit espai de vidre, una modesta tauleta de dormitori amb un ordinador de sobretaula ens transportava als anys noranta i a la ja nostàlgica era del net art. Allí, Memory Lane, de Maria Benbeniste i Jana Ramos, convidava l'espectador a emprendre un viatge interactiu per les diferents etapes de la vida a partir d'una pregunta tan senzilla com persistent: què fem amb els nostres records? L'obra proposa una experiència immersiva que combina videojoc i interfície física per explorar la nostàlgia i la manera com el passat continua modelant la nostra relació amb el present.

Entre les cites performatives de l'aniversari, destaca el retrobament de l'artista visual Alba G. Corral, vinculada al festival pràcticament des dels seus inicis, amb la pianista polonesa YANA, en un nou espectacle audiovisual que posa en diàleg la imatge generada en temps real de Corral amb la interpretació pianística en directe de YANA. La pròpia existència d'aquesta performance audiovisual diu alguna cosa sobre el model de festival que sosté Eufònic: comunitats artístiques que es construeixen al llarg d'anys, no col·laboracions d'usar i tirar contractades per a una sola edició faraònica. Mantenir un festival durant quinze anys no és fàcil i fer-ho des de la perifèria, amb una programació difusa al territori, és encara més difícil; per això cal lloar de cor l'elecció de Vicent Fibla, també director del Mèdol de Tarragona, de no anar pel que és fàcil i anecdòtic, sinó apostar pel cru, el dur, sense concessions a modes instagramejables, com la performance pels drets de la comunitat trans de la veterana Mandy Romero.

Tot aquest entramat expositiu ha tingut el seu correlat teòric a Eufònic Pro, el cicle de trobades professionals que aquest any ha reunit taules rodones, presentacions de projectes i converses sobre els reptes dels nous ecosistemes culturals. La presència de Josep Piñol en aquest espai de pensament compartit no és pas casual. La pràctica recent, en particular el projecte Evitada, desplaça el gest artístic cap a l'acte de renúncia. La seva obra no es va fer i aquesta cancel·lació, formalitzada davant de notari, amb la signatura d'un certificat d'evitació adquirit per un col·leccionista, es converteix en matèria artística per qüestionar la mercantilització de la crisi climàtica i els mecanismes de compensació ambiental.

La qüestió és renunciar a la grandiloqüència visual i apostar per la narrativa i la poètica com a vehicle de denúncia i crítica.

Quinze anys després de la primera edició, el festival de les Terres de l'Ebre, amb Fibla al capdavant, aposta per obres nítides en la seva posició: un òrgan que s'activa sol o una obra que existeix precisament perquè el seu autor va decidir no fer-la. Cap d'elles necessita una gran producció al darrere per fer-se entendre i potser sigui aquest, quinze anys després, el veritable gest d'avantguarda.