Carlos Bunga i la poètica de la transformació: després del foc, una altra vida

Hi ha artistes que construeixen obres, i n’hi ha d’altres que construeixen espais de trànsit. Carlos Bunga (Porto, 1976) pertany clarament a aquesta segona categoria. La seva pràctica no s’entén des de la fixesa de l’objecte, sinó des de la transformació constant: del material, de l’espai, de la mirada i, fins i tot, del temps. A New life after fire, el projecte que presenta a l’Espai Cúbic de la Fundació Miró Mallorca, aquesta manera de fer es desplega amb tota la seva intensitat en una proposta de fort caràcter instal·latiu, on pintura, escultura, arquitectura i performance s’entrellacen per convertir el foc en eix simbòlic i estructural de la mostra.

El foc hi apareix amb una ambivalència deliberada. És força destructiva, però també energia creadora; és amenaça, però alhora possibilitat de regeneració; és rastre de ruïna i, al mateix temps, principi de metamorfosi. En l’univers de Bunga, el foc no és només un element iconogràfic o una referència poètica, sinó una eina conceptual que activa la tensió entre el que desapareix i el que torna a començar. El títol de l’exposició ja apunta en aquesta direcció: una vida nova després del foc, una idea que remet tant a la devastació com a la persistència, tant a la pèrdua com a la capacitat de recompondre formes, cossos i espais.

L’obra de Bunga se situa des de fa anys en una cruïlla disciplinària que desafia les categories convencionals. La seva pràctica habita l’espai intermedi entre arquitectura, pintura, escultura i acció performativa, però també entre oposicions més profundes: el fer i el desfer, el micro i el macro, el gest íntim i la dimensió estructural, el quotidià i el transcendent. Aquesta oscil·lació és una de les claus del seu llenguatge. Res no apareix mai del tot estable en les seves peces; tot sembla sotmès a una condició provisional, fràgil, en procés de construcció o de col·lapse. I és precisament en aquesta precarietat —més existencial que formal— on la seva obra troba una de les seves grans potències.

En el projecte concebut per a la Fundació Miró Mallorca, que es podrà veure del 15 d’abril al 6 de setembre, Bunga estableix també un diàleg subtil amb l’univers de Joan Miró. L’artista s’interessa per incorporar a l’exposició objectes quotidians tradicionals i elements vinculats a l’artesania, en una clara evocació dels objectes que Miró conservava a les seves cases i tallers, així com del seu interès pels processos manuals i per disciplines com el tapís. Aquest gest no és anecdòtic: permet a Bunga connectar la seva investigació sobre la materialitat i la transformació amb una genealogia artística que entén l’objecte no només com a forma, sinó com a sediment de memòria, ús i cultura material.

• Carlos Bunga, New life after fire, 2026 ©Eva Plasencia.

Aquesta dimensió artesanal, lluny de funcionar com a simple referència decorativa o etnogràfica, adquireix en la seva obra una densitat simbòlica particular. Els objectes i materials convoquen històries de treball, de fragilitat i de supervivència, i s’insereixen en una escenografia on l’espai expositiu deixa de ser contenidor per esdevenir cos viu, mutable, afectat per forces visibles i invisibles. En aquest sentit, Bunga no proposa una exposició per ser contemplada a distància, sinó una experiència espacial que obliga el visitant a travessar un estat de transformació: un abans, una alteració i un després.

La presència del foc, tot i no revelar-se de manera literal o narrativa, travessa el projecte com una intuïció poderosa. El foc hi és com a imatge, com a metàfora i com a possibilitat ritual. Purifica, transforma, devora i alhora fecunda. Encara que no es conegui amb exactitud què serà allò que aquest foc consumirà o regenerarà dins la mostra, la lògica interna de l’obra de Bunga fa pensar que aquesta combustió serà menys un final que una obertura. En el seu treball, la destrucció mai no és del tot negativa: és una condició per a la reconfiguració de les formes, una manera de pensar la vulnerabilitat com a espai de potència.

Aquesta lectura es reforça també en les paraules de l’artista, que ha expressat la seva alegria de 'ser viu' en un moment que defineix com a singular per a la humanitat. La frase, lluny de sonar circumstancial, ressona amb força dins el marc de la seva pràctica. Bunga treballa des d’una consciència aguda de la fragilitat del present, però sense caure en el catastrofisme. Hi ha en la seva obra una forma de resistència que passa per acceptar la inestabilitat del món i, des d’aquí, imaginar noves formes de vida. Quan afirma que “les obres d’art són miralls on vivim”, no apel·la només a la capacitat reflectora de l’art, sinó a la seva condició d’espai habitable, de superfície on projectar allò que som, allò que perdem i allò que encara podria arribar a ser.

A New life after fire, aquesta idea pren cos en una proposta que es mou entre la ruïna i la reconstrucció, entre la memòria material i la imaginació simbòlica. Més que oferir una narrativa tancada, l’exposició obre un camp de tensions on els materials, els objectes i les formes dialoguen amb la història, amb l’arquitectura i amb una certa espiritualitat del gest. Bunga no il·lustra el foc: el convoca com a força latent, com a mecanisme de pas, com a possibilitat de renaixement.

El resultat és una exposició que reafirma la singularitat d’un artista que ha sabut convertir la fragilitat en llenguatge i la transformació en mètode. En temps marcats per la incertesa, la seva obra no ofereix consol, però sí una imatge lúcida i sensible del que significa habitar un món en mutació constant. I és potser aquí on rau la seva força: en recordar-nos que, després del foc, encara és possible imaginar una altra vida.