Gaudí, Miró i Gomis en conversa

En un moment en què moltes exposicions immersives corren el risc de convertir-se en simples dispositius espectaculars, Gaudí-Miró-Gomis: Deconstructed arriba amb una ambició diferent: no tant la d’impressionar l’espectador com la d’obrir un nou camp de lectura sobre tres noms fonamentals de la cultura catalana del segle XX. La mostra, coorganitzada per la Fundació Joan Miró i Casa Batlló Contemporary, s'ha inaugurar el 8 de juliol a la Casa Batlló i esdevé la segona gran exposició del programa artístic de l’edifici, en el marc de l’Any Gaudí 2026.

Comissariada per Joana Seguro, des de Casa Batlló Contemporary, i Ester Ramos, des de la Fundació Joan Miró, i desenvolupada per l’estudi creatiu Tomorrow Bureau, l’exposició proposa un exercici de desmuntatge —i, per tant, també de reconstrucció— de les relacions entre Antoni Gaudí, Joan Miró i Joaquim Gomis. La paraula deconstructed no és aquí un simple recurs estètic o terminològic: defineix una metodologia. L’exposició pren les formes, els gestos i els imaginaris dels tres creadors, els fragmenta, els observa amb eines contemporànies i els restitueix en un nou règim de percepció.

• Tomorrow Bureau, 2026 © Successió Miró, 2026.

La proposta reuneix escultures i obra gràfica de Joan Miró, fotografies de Joaquim Gomis i una sèrie d’instal·lacions audiovisuals, sonores i digitals que actuen com una capa de lectura contemporània sobre aquest llegat. Però el més rellevant no és tant la coexistència d’obra històrica i tecnologia com la manera com aquesta convivència es resol. En lloc de sotmetre l’obra a un dispositiu decoratiu o il·lustratiu, Tomorrow Bureau utilitza recursos com la fotogrametria, l’escaneig 3D, l’animació i la intel·ligència artificial generativa per explorar les peces des de la seva materialitat, el seu volum, la seva estructura i la seva memòria visual.

Aquest punt és especialment visible en el tractament de l’obra escultòrica de Miró. Per primera vegada, una selecció de les seves escultures ha estat digitalitzada, fet que no només amplia les possibilitats de conservació i difusió del seu llegat, sinó que en modifica radicalment la recepció. Les escultures apareixen gairebé com cossos arqueològics recentment exhumats: les superfícies són cartografiades, les textures amplificades, els volums sotmesos a una anàlisi que en revela una dimensió latent. Allò que a simple vista podia semblar una forma compacta es desplega ara com una geografia de plecs, rugositats, tensions i buits. La tecnologia, en aquest cas, no suplanta la mirada, sinó que la força a afinar-se.

• Gaudí XIII, Joan Miró, 1979. Fundació, Joan Miró, Barcelona © Successió Miró, 2026.

Aquesta operació, tanmateix, no se centra exclusivament en Miró. L’exposició funciona sobretot com una constel·lació de correspondències. Gaudí, Miró i Gomis no són presentats com tres genis aïllats, sinó com a figures que comparteixen un mateix ecosistema sensible: una Barcelona, un paisatge, una cultura visual i una determinada relació amb la natura i amb la matèria. En aquest sentit, un dels encerts de la mostra és evitar la rigidesa de la cronologia o la temptació d’una lectura purament historiogràfica. El relat no pregunta només què va fer cadascun d’ells, sinó de quina manera les seves pràctiques es toquen, es contaminen i es reflecteixen entre si.

La presència de Joaquim Gomis és clau en aquesta articulació. La seva fotografia, sovint situada en un lloc subsidiari dins del relat de l’avantguarda catalana, emergeix aquí com una peça fonamental per entendre la modernitat visual del país. La mirada de Gomis va ser determinant en la difusió de l’obra de Gaudí, però també en la construcció d’una sensibilitat que permetia llegir l’arquitectura, l’escultura i el paisatge com a llenguatges en transformació. Les seves imatges no són només documents: són dispositius de pensament, enquadraments que reordenen el món i que, en aquesta exposició, dialoguen amb la llibertat formal de Miró i amb la pulsió orgànica de Gaudí.

• Tomorrow Bureau, 2026 © Successió Miró, 2026.

La mostra s’articula al voltant de conceptes com la natura, la matèria, la vida, l’instint o l’esperit. Podria semblar un camp semàntic massa ampli o massa abstracte, però el muntatge evita la retòrica buida i treballa aquests eixos des de la proximitat física amb les obres i les seves reverberacions digitals. La natura, per exemple, no apareix només com a tema iconogràfic, sinó com a principi constructiu: en Gaudí, com a arquitectura viva; en Miró, com a energia tel·lúrica i signe metamòrfic; en Gomis, com a mirada que detecta ritmes i estructures dins del visible.

En aquest sentit, Gaudí-Miró-Gomis: Deconstructed no és una exposició sobre influències en el sentit convencional del terme, sinó sobre afinitats profundes. Hi ha una voluntat de mostrar que l’obra dels tres creadors no es desenvolupa en paral·lel, sinó en un estat de conversa permanent, encara que aquesta conversa sigui a vegades subterrània, intuïtiva o diferida en el temps. El projecte de Tomorrow Bureau tradueix aquesta intuïció en un espai immersiu que no busca tancar significats, sinó multiplicar-los.

• Tomorrow Bureau, 2026 © Successió Miró, 2026.

La qüestió, és clar, és fins a quin punt la mediació tecnològica aconsegueix sostenir aquesta complexitat sense banalitzar-la. I és aquí on la mostra troba el seu principal valor crític. Lluny de la fascinació acrítica per la innovació, la tecnologia és utilitzada com a instrument d’anàlisi i no com a finalitat en si mateixa. No hi ha una estetització buida del recurs digital, sinó una voluntat d’investigar què passa quan una obra és traduïda, escanejada, expandida o reanimada per altres llenguatges. El resultat no és una substitució de l’original, sinó una fricció entre presències: la de l’obra material i la de la seva projecció contemporània.

Aquesta fricció és, probablement, l’espai més fecund de l’exposició. Perquè és allà on el visitant deixa de ser un simple espectador d’efectes per convertir-se en lector d’estrats, en observador d’una obra que es mostra i alhora s’interroga. Gaudí-Miró-Gomis: Deconstructed no només posa en relació tres noms essencials de la cultura catalana; també assaja una pregunta de fons sobre com mirar avui el patrimoni artístic sense convertir-lo en peça de museu ni en espectacle de consum ràpid.