Dora García ressuscita les veus silenciades

La ciutat pot ser alguna cosa més que un escenari de pas. Pot esdevenir un lloc on les memòries oblidades reapareixen, on els cossos ocupen l'espai públic com a acte polític i on l'art deixa de ser un objecte per convertir-se en una experiència compartida. Aquesta és la premissa de la tercera edició d'Extramurs, el programa anual del Museu Tàpies que, enguany, confia el seu desplegament a Dora García amb el projecte Línies de temps / resurrecció.

L'artista, una de les figures més influents de l'art conceptual europeu contemporani, ha construït durant més de tres dècades una trajectòria centrada en els mecanismes del llenguatge, la performance, la participació i les formes invisibles del poder. Les seves obres sovint situen l'espectador en una posició activa, convertint-lo en lector, actor o còmplice d'una narració oberta. Lluny de la representació convencional, García entén l'art com un espai d'investigació sobre la construcció de les identitats, els marges socials i les històries que els relats oficials han preferit esborrar.

No és casual que la seva pràctica dialogui amb autors com Walter Benjamin, Michel Foucault o Jacques Lacan, ni tampoc que moltes de les seves peces explorin els límits entre realitat i ficció, entre document i interpretació. La seva participació a la Biennal de Venècia el 2011 amb The Inadequate o treballs cinematogràfics com Segunda Vez (2018) han consolidat una manera de fer en què la investigació artística es converteix en una forma de pensament crític.

A Extramurs, aquest univers conceptual pren forma a partir d'una idea tan antiga com radical: la resurrecció. No pas des d'una perspectiva religiosa, sinó com un gest polític capaç de retornar la presència a aquelles persones, relats i lluites expulsades de la memòria col·lectiva. Ressuscitar significa, aquí, escoltar de nou les veus que encara poden transformar el present.

El projecte manté l'essència d'Extramurs, una línia estable del Museu Tàpies que des del 2024 investiga noves formes d'habitar l'espai públic mitjançant la mediació, el treball comunitari i la producció artística situada. Després de les reflexions sobre les qüestions racials de Serge Attukwei Clottey i de les aproximacions mediambientals i territorials d'Elena del Rivero, aquesta tercera edició desplaça l'atenció cap a la memòria, les dissidències i la reparació simbòlica.

La intervenció principal ocupa la façana del Museu Tàpies, transformant l'antic edifici de l'editorial Montaner i Simón —obra de Lluís Domènech i Montaner— en un llindar entre la vida i la mort. Un enorme cartell recobert amb pa d'or, de gairebé set metres de longitud, mostra una única frase: "Ressuscita'm". La simplicitat del missatge amaga una gran càrrega crítica. No es tracta tant d'una demanda individual com d'una pregunta col·lectiva: qui mereix ser recordat? Quines històries han quedat fora dels llibres? Qui continua absent dels imaginaris oficials?

La paraula, un dels materials habituals en l'obra de García, també es desplega per tota la ciutat amb la recuperació del projecte Frases de Oro, iniciat el 2021. Diverses columnes publicitàries de Barcelona acolliran cartells daurats que interrompen el paisatge quotidià amb afirmacions capaces de desestabilitzar les certeses del vianant. L'art abandona el museu per infiltrar-se en els circuits habituals de la comunicació urbana, competint visualment amb la publicitat i transformant la ciutat en un espai de lectura crítica.

Aquest desplaçament de l'obra cap al carrer és una constant en la pràctica de García. Més que produir objectes permanents, construeix situacions on el temps, el context i la participació esdevenen matèria artística. La fragilitat del paper, l'efimeritat de les accions i la vulnerabilitat dels cossos formen part del mateix discurs estètic.

El programa d'Extramurs, que es podrà veure fins al 29 de novembre s'estén durant diversos mesos i activa una extensa xarxa de col·laboracions entre institucions culturals de Barcelona. El 4 de juliol arrenca al Foyer del Gran Teatre del Liceu amb la primera sessió de Corocuerpo, dirigida conjuntament per Mari Lyn Diniz i Dora García, seguida del primer capítol de la performance participativa El Bicho, amb la participació d'Erika Michi. Aquesta obra, estructurada en dues jornades consecutives, convida el públic a formar part de l'autoria col·lectiva de la peça, dissolent les fronteres tradicionals entre artista i espectador.

La inspiració d'El Bicho remet directament a La xinxa (1929) del poeta futurista Vladímir Maiakovski, una obra que permet a García reflexionar sobre les promeses incomplertes de les revolucions i sobre la persistència dels imaginaris polítics al llarg del temps.

Dos dies després, el Teatre Lliure de Montjuïc acull una conversa entre Frau Diamanda i Diego Marchante vinculada a la revista Convit/e, impulsada per la productora social Mescladís. La jornada culmina amb una nova acció de Corocuerpo a la plaça Margarida Xirgu, una performance coral dedicada a les feminitats dissidents i inspirada en la figura de Sylvia Rivera, una de les activistes fonamentals de la lluita trans i dels drets LGTBIQ+.

La tardor amplia encara més el projecte amb el seminari Mort i resistència, organitzat a Eina Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona. Les sessions culminaran amb un recorregut pel Cementiri de Montjuïc, convertint aquest espai funerari en un lloc d'aprenentatge sobre memòria, absència i resistència. Paral·lelament es publicarà un número especial de la revista Convit/e dedicat íntegrament a Extramurs 2026.

El projecte conclourà al novembre amb la projecció de tres pel·lícules fonamentals de Dora García dins el Loop Festival, a la Filmoteca de Catalunya: The Joycean Society (2013), una exploració sobre els lectors obsessius de Finnegans Wake; Segunda Vez (2018), inspirada en l'escriptor argentí Oscar Masotta; i (Revolución, cumple tu promesa) Amor rojo (2024), on continua investigant la relació entre política, memòria i representació.

La selecció dels referents que travessen tot el projecte revela la complexitat del seu plantejament. A les figures de Sylvia Rivera i Maiakovski s'hi afegeixen els pensadors Walter Benjamin i Elias Canetti, així com la cantant brasilera Gal Costa. Personatges provinents de disciplines molt diverses que comparteixen una mateixa condició: haver desafiat els discursos dominants del seu temps. García els recupera no com a homenatge nostàlgic, sinó com a interlocutors necessaris per comprendre els conflictes del present.

En aquest sentit, Línies de temps / resurrecció evita qualsevol aproximació monumental a la memòria. No pretén construir nous mites, sinó qüestionar els mecanismes que decideixen qui és recordat i qui desapareix dels relats col·lectius. La resurrecció es converteix així en una forma de justícia simbòlica, capaç de desmuntar les estructures quotidianes d'opressió i d'obrir espais per a altres maneres de narrar la història.