Exposicions
El llenguatge com a matèria: Nelson Felix i la poètica de la trobada
El Museu d'Art Contemporani de la Universitat de São Paulo (MAC USP) presenta Beijo de Língua , una exposició que reuneix dècades de recerca de l'artista brasiler Nelson Felix i que confirma el seu lloc com una de les veus més singulars de l'art contemporani llatinoamericà. Lluny d'oferir una retrospectiva convencional, la mostra proposa un recorregut per un pensament plàstic que entén la creació artística com a procés continu de relacions entre llenguatge, matèria, temps i territori.
El punt de partida de l'exposició, que es podrà veure fins al 29 de novembre, sembla gairebé anecdòtic: el 1978, Felix descobreix que les paraules aemara (aimara, en espanyol) i aramea (arameu) formen un palíndrom. Aquesta coincidència lingüística, però, es converteix en una intuïció que l'artista conserva durant gairebé cinc dècades, fins a transformar-la en l'eix conceptual de l'exposició. Més que un joc verbal, el palíndrom funciona com a metàfora de la trobada entre cultures, llengües i formes de coneixement que es reflecteixen mútuament sense arribar a coincidir del tot.
El nucli central està format per tres escultures fetes a partir de plaques de marbre excavades, on apareixen inscripcions d'autors fonamentals per a l'univers intel·lectual de Fèlix. Els textos aborden qüestions essencials com ara la creació vinculada al sacrifici, l'amor entès com una experiència que travessa el cos i la possibilitat de construir una vida sustentada en la tolerància. Aquestes peces troben la seva prolongació a Beijo de Língua , obra en què aquests pensaments són reinscrits en arameu i aimara, establint un diàleg especular entre ambdues llengües. La presència visible de l'adhesiu que uneix els fragments no respon únicament a una decisió tècnica; es converteix en una declaració estètica que reivindica la fragilitat de la trobada, fent evident que tota unió conserva les petjades de les diferències.
A la planta baixa, la sèrie Vazio Coração aprofundeix en un dels principis més constants de la producció de l'artista: el rebuig d'una composició centrada exclusivament en la percepció visual. En canvi, Felix construeix una pràctica on les decisions formals emergeixen de sistemes de mesura relacionats amb el cos, la geografia o fins i tot l'astronomia. El resultat són obres que desplacen l‟atenció des de l‟aparença cap a les relacions invisibles que organitzen l‟experiència del món.
El recorregut continua a l'entrepis amb un ampli conjunt de dibuixos que revela el laboratori creatiu de l'artista. Lluny d'entendre's com a estudis preparatoris, aquestes peces constitueixen un espai autònom d'experimentació on materials, procediments i idees es reapareixen i es transformen amb el pas del temps. Com el mateix Felix ha assenyalat, el dibuix és la seva veritable llengua: el lloc on el pensament adquireix forma abans de materialitzar-se a l'escultura o la instal·lació.
Tot plegat, escultures, dibuixos i fotografies configuren un únic camp de recerca on llenguatge, matèria i temps deixen de ser categories independents per convertir-se en dimensions inseparables d'una mateixa reflexió. L'obra de Nelson Felix evita l'impacte immediat per exigir una contemplació lenta, capaç de reconèixer les connexions invisibles entre elements aparentment distants. És precisament aquesta resistència a l'espectacularitat la que dota Beijo de Língua d'una intensitat poc freqüent al panorama contemporani.
L'elecció del MAC USP com a seu d'aquesta exposició és especialment significativa. En el context d'un museu universitari, la investigació artística troba un espai natural de desenvolupament on l'experimentació i el pensament crític formen part de la pròpia experiència expositiva. La programació s'amplia, a més, amb converses, trobades i activitats de mediació que prolonguen el diàleg entre l'obra i el públic, reafirmant el paper del museu com a lloc de producció de coneixement i no només d'exhibició.
Et poden
Interessar
...
