Exposicions
L'oceà com a territori de memòria, transformació i resistència
A la primera planta del Museu d'Art Contemporani de Panamà (MAC), l'exposició Altres muntanyes, les que van soltes sota l'aigua convida els visitants a submergir-se en una visió de l'oceà que transcendeix la seva dimensió biològica. Sota comissariat de Yina Jiménez Suriel i Juan Canela, la mostra proposa comprendre el mar com un espai comú de vida, memòria i constant transformació, on convergeixen històries humanes i no humanes.
Les artistes caribenyes Tessa Mars, d'Haití, i Nadia Huggins, de Trinitat i Tobago, fan servir la improvisació com una eina de creació i pensament crític. A través de les instal·lacions, totes dues qüestionen les estructures tradicionals de poder i els sistemes que determinen quins cossos, territoris i formes d'existència són visibles o reconegudes.
La videoinstal·lació A shipwreck is not a wreck (2025), de Nadia Huggins, explora la improvisació com una possibilitat d'escapar-se dels marcs perceptius rígids que han sostingut diferents formes de dominació social, col·lectiva i sensorial. L?obra condueix l?espectador per les restes d?un naufragi que, lluny de representar un final o una ruïna estàtica, es converteix en un organisme viu en metamorfosi permanent. Corals, roques, manglars, meduses i cossos humans coexisteixen en un paisatge on l'oceà apareix com una força que transforma i sosté l'existència.
La proposta de Huggins rebutja les categories simples de les coses bones i dolentes per donar lloc a personatges i entitats marcats per l'ambigüitat, la vulnerabilitat i la complexitat emocional, reflectint així la diversitat de relacions que emergeixen en els ecosistemes marins.
Per la seva banda, a la instal·lació àudio-pictòrica A Call to the Ocean (2025), Tessa Mars relaciona la improvisació amb la idea de “fugida”, un concepte desenvolupat per l'artista i filòsof Dènètem Touam Bona. En aquest context, la fugida no vol dir escapar-se, sinó transformar-se contínuament per evitar els mecanismes de control i obrir camins cap a noves possibilitats d'existència.
A l'obra de Mars, les muntanyes deixen de ser simples escenaris naturals per convertir-se en entitats actives que participen a la història de la vida sobre la Terra. Davant la mirada terrestre que entén aquests paisatges com a recursos destinats a l'explotació, l'artista proposa una visió oceànica on les muntanyes són éssers d'alteritat, connectats amb processos geològics, espirituals i col·lectius.
El recorregut per les dues instal·lacions involucra no només la mirada, sinó també el cos del visitant. Les obres poden ser habitades i travessades, generant experiències immersives en què la percepció s'amplia i es desplaça cap a altres punts de vista.
L'adaptació de les peces a l'espai del MAC va representar un desafiament curatorial, ja que originalment van ser concebudes per a un entorn de més escala durant la presentació a Venècia, dins d'una antiga església. Segons Juan Canela, el trasllat al museu panameny —ubicat en un edifici que anteriorment va funcionar com a temple maçònic— va generar una coincidència simbòlica: “Riem durant el muntatge perquè l'exposició va passar d'un temple a Venècia a un altre aquí”.
Canela destaca que l'essència de la mostra resideix en la seva capacitat d'obrir noves maneres d'imaginar el món: "Totes dues obres aposten per la imaginació i per la possibilitat de pensar altres maneres d'estar al planeta. Volem que el públic pugui veure, sentir i experimentar des de diferents perspectives".
Et poden
Interessar
...
